Els nostres cervells són fascinants. Funcionen de maneres molt complexes, però no sempre aquests mecanismes complexes són infal·libles o resulten en la millor opció per a nosaltres. I alguns d’aquests mecanismes poden tenir molt a veure en com algú s’afronta al “joc”.
En aquest sentit, al voltant dels jocs d’atzar i les apostes hi ha diferents tipus de creences que s’han anat elaborant; a voltes de forma individual (però compartides amb d’altres, ja que els nostres cervells funcionen de formes similars), a voltes en grup (idees o inclús pràctiques que compartim amb amistats o família), o inclús col·lectivament (per part de la societat i el sistemes diversos).
Per exemple, en la nostra societat no és estrany pensar que alguns objectes ens donen bona sort (un penjoll, un record, uns calçotets especials) o que “desafortunada en el joc, afortunada en l’amor”. Que potser tinc un bolígraf-amulet que em dona més possibilitats a l’examen o tinc números de la “sort”. Que si repetim les coses d’una manera determinada, com fent un petit ritual, tornarem a repetir, també aquella “sort”.
Algunes d’aquestes creences són prou inofensives i ens serveixen per a centrar el nostre estrès o nervis en un objecte o ritual extern i així se’ns fa més lleuger, ens sentim amb més possibilitats o capacitat de que les coses vagin bé; opera com a eina o mecanisme de superació. Però quan aquestes “distorsions” del què és real comencen a interferir i a condicionar dins els jocs d’atzar i apostes, ens poden portar a tenir problemes ben reals.
Per exemple, pensar que podem controlar la “sort”, que tenim “ratxes” de bona o de mala fortuna que comencen i acaben, o que aquesta s’equilibra i es compensa… ens pot portar a prendre males decisions per a nosaltres.
Pot semblar-nos que això de la sort és poca cosa, però aquestes creences errònies o distorsions cognitives afecten a més qüestions. Per exemple, en la loteria i en la idea de si hem estat o no a prop de guanyar. Podria semblar que si nosaltres tenim el 76543 i “toca” el 76542, hem estat molt a punt de guanyar, a només 1 número! Quan en realitat a nivell de probabilitat és exactament el mateix tenir la xifra que ens ha tocat que el 99999, el resultat és el mateix, no canvia. Hem perdut i realment no hem estat gens a prop de guanyar (o ho hem estat tant com si haguéssim tingut el 99999).
Aquesta falsa sensació que es genera també pot semblar-nos inofensiva però només la idea de “quasi guanyar” ens reforça les ganes de jugar. De la mateixa manera que ho fa si creiem que sabem jugar cada vegada “millor”. I que, a més, fa que recordem de forma sobredimensionada aquestes vegades que guanyem o “quasi”, guardant un record més intens i “satisfactori”, que totes les vegades (que són moltes més) que hem perdut (materialment però també en la fantasia).
Pel general, només el fet de creure que puc guanyar sovint, de confiar en una capacitat o habilitat per a “guanyar” o en l’atzar (com si pogués predir la màquina, o vèncer a la probabilitat, o burlar els algoritmes), ja és en sí una distorsió cognitiva. I aquí sí que no hi ha res d’inofensiu.
Aquesta entrada continua la sèrie començada amb aquest post i que ha continuat amb aquest i aquest altre post.
