Què tenen les apostes i els jocs d’atzar que darrerament formen part de l’oci d’alguns i algunes col·legues o gent coneguda? Què aporten? Per què algú decideix passar-hi tanta estona? Per què s’hi aboca alguna gent?
Per guanyar diners sabem que no és… O sigui, sí que hi ha qui diu que hi ha guanyat diners alguna vegada, però si rasquem veurem que, pel general, se’n perden més que se’n sumen.
Les primeres vegades a les cases o sales de joc, als casinos o qualsevol de les seves variants (les del món físic però també, les online) s’hi acostuma a entrar amb els amics i amigues i amb una bona dosi de curiositat sumada a la promesa (potser per la recomanació d’algun col·lega més gran, o l’exemple d’algun germà o una cosina…) que s’hi pot passar una bona estona, passar-s’ho bé.
És a dir, per norma general és una activitat en grup que fem per a divertir-nos i que, de no fer-la en grup, potser ni ens cridaria l’atenció. Inclús, potser, s’hi va per acompanyar a algú que sí apostarà encara que nosaltres no ho fem. Però hi anem per a passar una estona amb la nostra gent, per no perdre’ns allò que fan les altres.
A vegades aquesta pràctica, que primer és cosa d’un dia, fins i tot acaba formant part d’alguna quedada o rutina de grup, ni que sigui de tant en tant: com que hi ha una sala que queda a prop hi podem passar abans d’anar al sopar o a la discoteca; com ens trobarem per a veure el torneig que retransmeten per Twitch, xerrem pel grup i, abans, fem una aposta conjunta; com que hem quedat per veure el partit, podem quedar una estoneta abans per apostar online i a augmentar l’emoció… D’aquesta manera, inclús podria semblar que el grup mai perd, tot i que potser uns guanyin i els altres (la majoria) no, els diners poden quedar al grup (fent un “bote” per la propera). Podria semblar que allò que perd un ho guanya un altre o, fins i tot, podria semblar que gairebé només amb el fet algú guanyi, ja sentim que guanya tothom (curiosament, amb perdre no passa tant; si un perd, no sentim que tothom perdi una mica, oi?).
I, de mica en mica, també apareix, i es fa forta, aquesta idea que cada vegada s’és més hàbil, se’n sap més, es “controla” més el què es fa… i que això suma a la diversió; controlar, que els i les demés es refiïn de tu, que t’agafin com a exemple o, fins i tot, et consultin… fa sentir bastant bé! I acabes sent tu qui diu a altres que poden anar a les cases d’apostes per a passar-s’ho bé.
Sigui com sigui, sembla que la diversió s’acaba: quan en comptes d’anar-hi en grup tenim cada vegada més ganes d’anar-hi, independentment del grup perquè en el fons ja no em cal per passar-m’ho bé; quan, cada vegada, fem les consultes més a soles (els resultats, les previsions, les millors ofertes…) perquè no ens calen els altres o no s’ho “curren” tant; i quan perdem… Quan perdem (i perdem), deixa de ser divertit.
Llavors potser ja no estem “jugant” tant per divertir-nos? Què ens està aportant? Per què decidim passar-hi tanta estona? Per què tanta energia?
Aquesta entrada continua la sèrie començada amb aquest post.
