Algunes de les primeres sensacions o emocions que ens venen al cap si pensem en jugar amb diners o apostar és la diversió, el risc o la satisfacció. Però moltes vegades, si parem a donar-hi unes voltes, no juguem per a passar-nos-ho bé sinó que fem el contrari, juguem per a no passar-ho malament. Pot ser?
Fixem-nos per exemple, en quan entrem a algun dels nostres jocs del mòbil: pot ser que sigui quan ens avorrim, quan ens angoixem o quan no volem pensar en alguna altra cosa? Potser al final ja ho fem de forma quasi automàtica i ens manté distrets o distretes, bloquejant que puguem dedicar-li temps mental a les coses que no ens venen de gust pensar?
En alguns jocs d’apostes, quan es pot anar apostant o jugant-se quantitats de diners, no molt grans però una i una altra vegada (en una freqüència elevada d’apostes, encara que siguin petites) és prou fàcil entrar en aquest estat de dissociar-se d’allò que ens ocupa el cap i posar-nos en un mode automàtic. No pensar. O no pensar més enllà del joc. És a dir, perdre la perspectiva de tot el que no estigui relacionat amb el joc al que s’està jugant.
Hi ha qui anomena a aquest estat com estar a “la zona”. Estar en una zona on només hi ha el joc i la resta de coses desapareixen. Com si cerquéssim un refugi, com si trobéssim un lloc que, a vegades sense adonar-nos-en, ens està mantenint lluny dels problemes, de les angoixes o d’aquelles coses en les que, pel què sigui, no volem pensar.
I clar, sembla que si les quantitats són petites i la distracció és gran… Quin problema pot haver-hi?
Quan es juga amb aquesta finalitat, encara que no sigui cercada conscientment -inclús quan és automàtica, com quan mirem alguna xarxa social sense pensar-hi gaire o fem alguna partideta a un mini-jocs- allò que ens acabarà motivant no serà el fet de guanyar, sinó el propi fet d’estar apostant el màxim temps possible, una vegada i una altra, el màxim de temps per “allunyar-nos”.
Quan això passa, sabem realment que el tema que ens angoixa no desapareixerà (així que només retardarem el moment d’haver de gestionar el que sigui que ens preocupa) i que, a més, ens podem trobar amb nous problemes per no poder deixar de cercar aquesta “zona”, deixar de jugar, deixar d’apostar. I havíem començat per a distreure’ns d’una història, i acabem potser amb dues o inclús més, que es converteixen problemes.
Trobar coses que ens ajuden a alleugerir les nostres càrregues i desconnectar una estoneta per tornar-hi amb més energies és molt positiu; però quan es tracta del joc, expressions com “m’ajuda a desconnectar” o “m’oblido de les coses, em distreu” són una senyal que aquesta pràctica se’ns en pot anar de les mans molt ràpidament!
Aquesta entrada continua la sèrie començada amb aquest post i aquest post.
