Obres el mòbil i vas directe a alguna xarxa on t’hi pots passar hores fent scroll. Un dels primers vídeos que veus, prou viral, té una estètica molt ben cuidada. Sembla que està gravat aprofitant la golden hour, tots els colors són d’un to molt suau, a joc amb la veu, també extremadament suau i amable, gairebé un ASMR. El que veus al vídeo també es força agradable, una noia amb un gran somriure cuinant, netejant i explicant allò que fa, pas a pas, vestida amb un vestit de flors i amb el maquillatge i el pentinat PER-FEC-TE. Però a tu hi ha alguna cosa que no et quadra.
Aquest tipus de continguts, que s’ha anat fent cada cop més present a les xarxes, provoquen reaccions ben diverses. Des de certa admiració i interès al rebuig. Darrere d’aquesta estampa idíl·lica, que ens recorda una pel·lícula de Hollywood dels anys 50, potser s’amaguen més coses del què veiem a primera vista.
EL FENOMEN VIRAL
Es tracta d’un fenomen que no és nou. Potser fa poc que s’ha viralitzat al nostre entorn, però als Estats Units d’Amèrica fa anys que aquest fenomen és present a les xarxes, i al nostre context ha pres diferents formes, molt sovint en discursos basats en la “nostàlgia”, la naturalització dels rols de gènere i en la llibertat de les dones de poder triar, inclús si això significa triar rols tradicionals.
El nom que s’ha popularitzat per identificar i definir aquests perfils és el de tradwives, que no és res més que la conjunció de trad (tradicional) i wife (esposa). Tot i el nom, no sempre es tracta de dones casades però sí solen ser dones que estan en una relació. Encara que semblin perfils no relacionats, les tradwives són un moviment que defensa (i romantitza) els rols tradicionals de gènere, on les dones s’ocupen de les tasques de la llar, com netejar, cuinar i fer-se càrrec de tot el que té a veure amb cuidar les criatures. Alguns perfils dels que van més enllà proposen, de forma explícita, viure sotmeses als seus marits, que els brinden protecció i proveïment.
Aquest tipus de contingut, que pot semblar anecdòtic, es complementa amb altres idees presents a les xarxes relacionades amb com ser mares “perfectes” o treballar tenir un cos “perfecte”…
Hores i hores d’scroll down mirant continguts
QUÈ HI HA AL DARRERE?
Així doncs, de l’aparició i proliferació de perfils aparentment vinculats amb la promoció d’un estil de vida més, com tants d’altres que es poden trobar a les xarxes socials, sembla que hi hagi alguna cosa més que interès per la cuina, l’ordre i la neteja o consells d’autoimatge.
El moviment tradwife és reconegut arreu del món com un moviment que dibuixa com a llibertat el fet de dependre d’un home i viure per a ell, sostenint tot allò que permeti que es dediqui a la feina productiva fora de casa.
Tot i que a primera vista no ho sembli, i potser en alguns perfils pot no ser intencional, aquest discurs té molt a veure amb els discursos d’odi. Sovint comparteixen una mateixa cosmovisió del món, i reprodueixen idees i missatges masclistes, racistes, classistes i LGTBIQfòbics. Es poden reproduir idees com que qui no té una vida perfecta és perquè no vol (com si la pobresa o el racisme no existís) o que les decisions personals no tenen res a veure amb els contextos on es prenen.
En alguns casos, fins i tot, es fa servir el que es coneixen com a dog whistles, que són paraules concretes o llenguatge codificat o suggeridor que només entenen algunes persones i que es relaciona amb un contingut polític específic, amb la finalitat d’obtenir el suport d’un grup en concret sense provocar oposició. És a dir, no són explícits però tenen molta intencionalitat.
D’aquest tipus de perfils, podríem dir que són la contrapart femenina als influencers de la masclosfera o manosfera.
En un món profundament injust, aquests discursos busquen solucions individuals a problemes col·lectius. Vesteixen de llibertat individual problemàtiques que tenen a veure amb desigualtats estructurals, deixant fora de joc, així, qualsevol posicionament crític amb el sistema.
CONSEQÜÈNCIES
Tot plegat, el què semblava un trend qualsevol i una forma de compartir opcions i preferències personals a les xarxes, pot tenir moltes implicacions. No només en l’esfera ideològica, com comentàvem, sinó també en l’ecosistema digital on ens movem i en el nostre benestar digital.
A nivell d’impacte personal o grupal, aquet tipus de contingut ens pot afectar tant si ens crea curiositat o ens hipnotitza, com si ens genera rebuig.
Per una banda, la falsa perfecció que veiem a les xarxes pot tenir impacte sobre les nostres vides, augmentant encara més la pressió estètica que patim les noies i les dones (pensant només en satisfer la mirada dels homes heterosexuals), creant-nos sentiment de culpa per no “arribar” als estàndards i alimentant el sentiment de frustració que sovint ens causa l’exposició a les xarxes socials.
I en el cas dels homes heterosexuals també pot tenir un impacte negatiu. Pot crear unes expectatives irreals sobre com ha de ser una relació i en què s’ha de basar. Inclús arribar a generar insatisfacció o sentiment de pressió per no poder o voler arribar al compliment d’aquests rols tan estandarditzats. Moltes persones el que esperen i volen de la seva parella (si és que volen tenir-ne) és tenir una igual, una companya, algú amb qui compartir, i no algú al seu servei o amb una relació de desigualtat i inferioritat. Força lluny del que dibuixen com a ideal aquests perfils.
Per l’altra, aquest contingut augmenta el clickrage (quan cliquem no perquè el contingut ens interessi positivament sinó perquè en indigna), i el fet de compartir i viralitzar contingut perquè ens genera emocions negatives. Quan més mobilitza les emocions negatives, més hi interaccionem, més temps hi passem i més contribuïm al seu abast. I, això pot tenir també un impacte en el nostre benestar (o malestar) emocional. A més, també dona mes diners tant a les plataformes com a aquests perfils: quan més engagement tinguin, més els promocionaran les xarxes.
I sí, altre cop cal recordar que, a un nivell més macro, la presència creixent de perfils d’aquest tipus normalitza un discurs gens emancipador, avalant així propostes retrògrades i adobant el terreny per a que hi pugui haver retrocessos en drets adquirits, en aquest cas, particularment per a les dones i identitats dissidents, però realment, adobant el terreny per retrocedir en drets civils i humans de tots els col·lectius vulnerabilitzats.
I segueixes fent scroll, però ara quan t’atures en un contingut d’aquest tipus, el mires amb uns altres ulls i una mica més conscient del que et provoca. Decideixes no comentar-lo ni compartir-lo perquè ja saps què hi ha darrera i decideixes no donar-li atenció.
