Combatre les violències masclistes als entorns digitals és una tasca de cada dia, però en dates específiques com el 25 de novembre, hi posem un focus especial per a parar-hi atenció, reflexionar conjuntament i compartir algunes estratègies, alhora que manifestar que aquestes violències han d’acabar.
Tenim clar que el món virtual, igual que la resta d’espais on té lloc la vida, no està lliure de violències masclistes sinó que reprodueix les formes i patrons de la mateixa estructura que també les produeix fora de línia. A vegades, tenim la falsa sensació que com es tracta d’espais que ens sentim nostres o ens hi sentim còmodes (com les xarxes socials o els videojocs) s’hi donen menys violències masclistes; i diem falsa sensació perquè si hi pensem uns moments, segurament ens adonem que això no és així.
Els espais digitals son un canal més per on les violències masclistes es manifesten i s’exerceixen. Però a vegades ens pot costar identificar-les com a tals i per tant, resultar-nos confús definir què és una violència masclista digital en el nostre dia a dia.
Identificar les violències masclistes no sempre és fàcil
Una de les primeres dificultats és que a vegades les pensem com a coses que només passen dins de les pantalles. I és que de pràctiques de violència masclista exclusivament digital, n’hi ha poques (per sort); tot i que siguin poques no vol dir que no es puguin donar molt i tinguin un impacte molt gran. Perquè si ho pensem realment, violències exclusivament digitals també n’hi ha poques (robatori d’imatges íntimes digitals, deep fakes de contingut sexual, atacs tecnològics i robatori de comptes, etc.). Molt sovint, les violències digitals son extensions de la violència que es dona fora de la pantalla (insultar, menystenir, amenaçar…), traslladada dins d’aquesta, i per tant si costa veure-les fora també costa veure-les dins i, a vegades, inclús més.
Per a identificar aquestes menys evidents i més quotidianes us proposem posar el focus en dues maneres de mirar les violències, i estirar del fil:
En primer lloc, podem pensar en situacions i violències que es donen als entorns online i que ja tenim molt identificades (algunes pràctiques específiques, com són les humiliacions públiques, els insults, les intimidacions, o la difusió d’imatges sense consentiment, etc.) que són tipus o estratègies específiques de violència digital que poden patir diferents persones però que estan especialment dirigides a noies, joves, dones i persones no binàries, pel fer de ser-ho. Per exemple, es cerca fer especialment mal amb el tipus d’insult que es fa servir (que no es faria servir per tothom per igual) o pel tipus d’humiliació que es busca (com pot ser la humiliació sexual). Aquestes estratègies també es dirigeixen a d’altres col·lectius minoritzats, com poden ser atacs racistes o lgtbiq+fòbics. Així, aquestes violències a vegades són complexes d’identificar perquè, com dèiem, diferents tipus de violències estructurals poden fer servir les mateixes estratègies o pràctiques específiques (per exemple, les humiliacions públiques es poden donar en el marc d’una situació de ciberassetjament, en un atac racista o en una relació de violència masclista) i pot fer la sensació que “a internet s’humilia a tothom, no és una cosa de masclisme o de racisme”. No és així i, en el fons, ho sabem: és cert que als entorns digitals hi ha pràctiques -i inclús alguns espais- molt agressius o violents, però curiosament hi ha persones a les que se les ataca més que a d’altres, i sistemàticament, només pel fet de “correspondre” o pertànyer a un col·lectiu.
En segon lloc, podem pensar en violències masclistes que ja tenim identificades fora de les pantalles i veure com es traslladen als entorns online. Aquí, el problema és que n’hi ha de tants tipus i tantes intensitats, que creiem que les tenim molt identificades però quan ens passen a nosaltres o al nostre entorn proper, especialment si les exerceixen persones properes a les que tenim a prop i a les que estimem, ens costa creure-ho i reconèixer que sí, ens està passant.
Com afecten en el nostre dia a dia digital
Una altra de les dificultats d’identificar i combatre les violències masclistes digitals és que son tan comuns que generen moltes respostes quasi automàtiques o que semblen “normals” i “naturals”, afectant a la manera con les noies, les joves, les dones i les persones no binàries fan servir les pantalles.
Per exemple, les noies joves en general es senten insegures amb les x
arxes socials quan més obertes són aquestes (sensació que els nois, en general, no comparteixen de la mateixa manera); tenir un perfil públic, obert, es quasi sinònim de rebre constantment interaccions no desitjades, pel qual s’hauran d’esborrar, ignorar, combatre missatges o bloquejar perfils i persones de forma habitual.
Per a les noies vol dir conèixer bastant al detall quines son les opcions de cada aplicació en tant que privacitat o sinó, anar aprenent sobre la marxa a enfrontar-se a les diferents situacions. Per les noies també vol dir jugar a menys videojocs, perquè algunes comunitats són més “tòxiques” (i curiosament en especial amb les noies) o perquè sempre intenten lligar amb elles quan juguen. O haver de fer-se perfils a aplicacions per compartir informació, o vendre’s coses o per subscriure’s a fòrums, on no indiquin clarament que son una noia o una persona no binària. Per les noies també vol dir tenir parts dels comptes de les seves xarxes privats i només per a un grup molt específic de persones, o inclús tenir dos perfils, un de més propi i un de més públic on els atacs que poden rebre no facin tan de mal, perquè es comparteix menys informació que importa.
Perquè el dia a dia és anar vivint, en primera persona o en amistats que tens molt a prop, moltes situacions no desitjades: comentaris insistents per part de persones a les que s’ignora activament o es rebutja una vegada i una altra, comentaris ofensius i desagradables, intents de contactar a través de totes les xarxes que es tenen, peticions de fotos íntimes, peticions de trobades sexuals, comentaris dubtosos per parts de persones desconegudes moltes vegades adultes, enviament d’imatges de parts íntimes sense consentiment de qui les rep…
Segurament qualsevol grup d’amistats coneix un cas, més o menys proper, d’alguna noia que en algun moment ha hagut de fer-se totes les xarxes privades o inclús des-instal·lar permanentment alguna aplicació. Perquè ha rebut assetjament sexual, per les amenaces d’un ex, perquè rep missatges anònims constants sobre el seu cos o les seves pràctiques sexuals, perquè grups de desconeguts li ataquen les publicacions de forma constant…
Qui menys les veu o qui menys les vol veure
I per últim, una altra de les dificultats importants en identificar les violències masclistes digitals en el dia a dia, és que aquelles persones que les estan exercint sembla que no se n’adonen, potser perquè realment no hi han reflexionat o potser perquè no volen adonar-se’n. Perquè com a les xarxes, videojocs i altres entorns digitals, costa veure a qui hi ha a l’altra banda, ens hem d’aturar un segon per a reflexionar que aquesta petició de fotos íntimes no només és no desitjada i per tant fa mal, sinó que potser és la tercera o la quarta vegada que li passa a aquesta persona, i que cada cop fa sentir pitjor. Però com que aquestes coses “passen”, i les “fa tothom” als entorns digitals… Això serveix d’excusa per seguir-ho fent?
Per totes aquestes coses, és important que hi hagi dies assenyalats on ens parem a reflexionar i a compartir. Però allò important és la lluita del dia a dia, perquè és la manera d’acabar amb aquestes violències masclistes.
D’altra banda, si vols saber una mica més sobre violències masclistes digitals o creus que tu o algú del teu entorn n’ha pogut partir alguna, visita aquest recurs.
