Masclisme als videojocs: la narrativa

Que el masclisme impregna tota la nostra societat és un fet incontestable i, per tant, també afecta allò que fem durant el nostre temps lliure i allò que fem a través de les pantalles. Evidentment, els videojocs no se n’escapen. Si et ve de gust, et recomanem la lectura d’un post que vam fer a mode introductori sobre això, el pots llegir aquí.

Per reflexionar sobre aquest fet volem començar des de l’inici de la cadena dels videojocs; avui volem fixar-nos en què té a veure el masclisme amb què i, sobretot, com els videojocs expliquen un relat, o dit d’una altra manera, en la narrativa.

La narrativa, què és?

Potser hem sentit anomenar aquesta paraula i tenim una idea aproximada, però què vol dir concretament la “narrativa”? En paraules de David Oña, és “la forma en la qual els desenvolupadors estructuren i endrecen tant tots els elements [mecàniques, patrons d’acció, regles, obstacles, personatges, objectius…] com els esdeveniments”. Així, no és tan important quina història expliquen els videojocs, sinó com s’explica aquesta història: a través de quines accions dels jugadors, de quins personatges i rols desenvolupen, quines mecàniques té el joc…

Narratives masclistes?

Així, per revisar si les narratives són realment masclistes i com ho son, serà necessari analitzar els videojocs a partir de tots aquests elements que són necessaris per construir-los, i no tant en si el relat final és masclista o no. Podria ser que el relat que explica el videojoc no sigui masclista (o no ho sigui a primera vista), però que la narrativa sí que ho sigui.

Anem per passos!

Mecàniques masclistes

Per mecàniques, segons el diccionari de termes sobre videojocs DeVuego entenem “cadascun dels mitjans posats a la disposició del jugador perquè intervingui en l’estat del joc de manera que pugui aconseguir els objectius proposats. (I que aquests mitjans) permeten dur a terme accions sobre els objectes del joc segons unes regles establertes, produint-se una interacció que genera una resposta”. És a dir, són els recursos que es posen a l’abast de la jugadora i que mitjançant la interacció permeten desenvolupar el relat del videojoc. Per tant, els recursos que no es posen a disposició, o aquells que hi són però que no es permeten fer servir, també els hauríem de tenir en compte quan analitzem un videojoc.

Així doncs, podem veure exemples de que un videojoc té mecàniques masclistes:

Quan les interaccions del personatge protagonista amb els personatges secundaris masculins són els que aporten valor a la història i permeten avançar el relat, mentre que els personatges secundaris femenins, si és que hi són (ja no parlem per exemple d’identitats no binàries o altres dissidències de gènere), no fan avançar el relat principal del videojoc. O, inclús, quan no es pot ni tan sols interactuar amb els personatges femenins de cap altra manera que no sigui mitjançant la violència o el sexe, apartant-les així de qualsevol valor narratiu. Això és masclista perquè dona tot el pes de la història als homes invisibilitzant així el paper de les dones, o atorgant-les només el paper de víctima o objecte sexual.
Quan els recursos disponibles per a personatges masculins i femenins són diferents, i a més perpetuen divisions de tasques sexualitzades. És a dir, quan el personatge femení és el personatge més dèbil en atributs de força o atac, però és el més potent per a dur a terme tasques de cura o de reproducció del grup. Això és masclista perquè reforça la divisió sexual del treball, negant així la capacitat de fer certes accions a sexes o gèneres determinats, així com perpetuant un sistema binari de sexe i gènere.

Patrons d’acció masclistes

Els patrons d’acció són aquelles operacions que poden dur a terme les jugadores a través dels personatges del videojoc, apropant-se així a l’assoliment de l’objectiu. És cert que és difícil distingir els patrons d’acció de les mecàniques del joc, així i tot, intentem apuntar alguns patrons d’acció masclistes que es poden trobar a alguns videojocs:

Quan no es castiga o, fins i tot, es premia un feminicidi, o qualsevol altra acció de violència cap a les dones o d’altres persones d’identitats no normatives. Això és masclista perquè no penalitza ni posa el focus de cap manera crítica sobre la violència cap a les dones ni la lgtbiqfòbia, i en el pitjor dels casos, fa un enaltiment d’aquesta.
Quan jugant amb un personatge masculí, tenir relacions sexuals amb un personatge femení aporta una millora en termes de vida o qualsevol altre atribut. Això és un patró d’acció masclista (no perquè gaudir del sexe no sigui gratificant i aporti molt!) sinó perquè perpetua la cosificació de les dones a més de concebre-les com un objecte sexual. Per no parlar de que hi ha pocs videojocs que tinguin en compte relacions que no siguin només heterosexuals.

Personatges masclistes

Els personatges són tots aquells éssers animats, persones o no, que formen part d’un videojoc. Poden ser personatges principals o secundaris, que els domini la jugadora o, en canvi, siguin dominats pel videojoc… Doncs bé, més enllà de la representació gràfica d’aquests personatges, que hi podríem dedicar un article sencer, els personatges poden ser masclistes:

Quan la construcció de la personalitat dels personatges masculins perpetuen rols i traces de personalitat masclistes com: l’autocentrament, la misogínia, l’heterosexualitat com a única sexualitat vàlida, la violència… i, per tant, perpetuen rols masclistes.
Quan la construcció de la personalitat dels personatges femenins perpetuen rols i traces de personalitat com: la passivitat, la indefensió, la superficialitat, l’enamorament totalment acrític dels personatges masculins autocentrats… Es perpetuen models de feminitat allunyats de la diversitat i sempre centrats a deixar en el que és masculí el pes de l’acció, la iniciativa, la valentia o la presa de decisions.
Quan no es representa la realitat de les nostres societats, que escapa de la lògica binària home-dona i de les relacions cis-hetero-normatives o d’ideologies colonialistes i racistes.

Objectius masclistes

Els objectius d’un videojoc són el motiu pel qual el personatge principal ha d’emprendre l’acció i, per explicar-ho senzillament, l’assoliment d’aquests marcarà l’èxit o no del joc. D’entrada cal saber que la majoria dels videojocs tenen un personatge principal masculí (o és el personatge per defecte), fet que ja suposa una primera barrera pel que fa a la diversitat. Però més enllà d’això, podem dir que els objectius d’un videojoc són masclistes en aquests exemples:

Quan els personatges femenins que són protagonistes, tenen l’objectiu i la justificació en relació i basada en un home: un exemple molt comú és formar part de la història prèvia del seu pare o parella. Això és masclista perquè no es pren la feina de construir un personatge femení complet, sinó que es fa en referència a un home (a més, en l’exemple proposat, ben sovint invisibilitzant la figura de la mare a la història); com si les dones no poguéssim tenir motius propis per a emprendre una acció, per defensar-nos contra una injustícia, o tenir el coneixement i carisma per a poder liderar un grup.
Quan l’objectiu del personatge masculí és emprendre l’acció per a recuperar un personatge femení que li ha sigut “robat”, com si fos una possessió. De nou, això és masclisme perquè concep les dones com una propietat dels homes i deixa en un paper secundari, relegat a la passivitat, a les dones en la seva pròpia història.

I què podem fer?

Davant d’aquest panorama encara molt present, seria interessant reflexionar sobre quina és la nostra opinió, quines opcions tenim al nostre abast i què volem o hem de fer. D’entrada, que existeixin tots aquests exemples no és res més que la constatació de com certes indústries i sectors de la nostra societat han vist i segueixen veient a les dones (i usuàries!); i parla molt tristament de la concepció que tenen algunes empreses també sobre els seus usuaris.

Evidentment és important dir que hi ha milers de videojocs al món, així com diferents tipus d’empreses i equips de creació: segur que n’hi ha un bon grapat que no utilitzen narratives masclistes i, per tant, estan fent la feina de no perpetuar aquest fenomen. Fins i tot, pots trobar jocs amb una perspectiva diversa i molt potent per al canvi de narratives, inclús jocs feministes que busquen precisament el contrari, acabar amb aquesta lògica masclista. T’animem a que donis suport a aquests jocs i a aquestes propostes!

Tot i això, i com moltes persones proposaran, son només jocs i per tant no cal sentir-se malament per fer-los servir… És evident que sempre pots jugar al que tu vulguis, al que et vingui de gust, també a videojocs amb narratives masclistes… Però igual serà més interessant fer-ne un ús conscient i crític, posant de relleu el que no t’agrada i procurant visibilitzar aquestes narratives. Potser d’aquesta manera, les comunitats d’aquests jocs acaben sent les que demanen que canviï i millori!

Que sapiguem identificar el masclisme amagat darrere d’aquests productes culturals, igual que ho fem amb pel·lícules, llibres i sèries, és fonamental per denunciar-ho i empènyer a la indústria dels videojocs cap a dissenys més diversos i justos per a totes. I per a fer millors jocs!