Jo només consumeixo quan surto és probablement una de les frases més repetides entre molta gent que consumeix nicotina. Sovint, al principi, és certa. Una calada en una festa. Un vàper compartit entre amistats. Un cigarret en un moment de celebració. Tot sembla formar part d’un moment concret, d’una circumstància puntual, d’una situació social compartida.
Així doncs, al principi, quan aquesta frase és certa el consum de nicotina no sembla una necessitat, sembla només un complement per completar una experiència, un extra. El problema és que el pas entre “consumeixo socialment” a “consumeixo perquè ho necessito” gairebé mai és evident. I aquest pas, arriba. Però no hi ha un dia exacte en què algú es desperta pensant: “avui m’he tornat depenent de la nicotina”.
El canvi és molt més subtil, i quan te n’adones, potser ja no fumes o vapeges perquè et vingui de gust, sinó perquè el teu cos i el teu cap han après a necessitar-ho.
Quan la nicotina entra a la rutina
La nicotina genera una dependència física forta, sí. Però això és només una part de l’explicació. El que la fa especialment difícil de deixar és la manera com s’integra dins la vida quotidiana. El cervell sovint associa conductes amb emocions, espais i moments. I així és com moltes persones acaben relacionant la nicotina amb “rutines”: les pauses de classe o a la feina, sortir de festa, l’estrès abans d’un examen, l’avorriment, les converses llargues. Les “vapejades” es converteixen en petits premis (he acabat el treball, he fet aquella tasca…) o les cigarretes en maneres de calcular el temps (faré la pausa quan surti a fumar, trigo el que triga una cigarreta…).
A poc a poc, el consum deixa de ser una decisió i es converteix en una resposta automàtica. Hi ha moments en què ni tan sols hi penses: simplement treus el vàper de la butxaca o encens un cigarret gairebé sense adonar-te’n. És aquí on moltes persones comencen a notar una contradicció estranya: pensen que controlen el consum, però alhora hi ha situacions en què no es plantegen no consumir, sembla impossible.
“Jo controlo”
La majoria part de les vegades la dependència no comença amb una sensació de pèrdua de control, sinó més aviat al contrari: amb una sensació de control. Amb frases com: només faig calades dels altres, només fumo els caps de setmana, si volgués podria deixar-ho… Per tant, aquesta dependència no apareix de cop, sinó lentament.
Potser per això costa tant detectar el moment en què el consum deixa de ser ocasional i passa a ser habitual. És una suma de petits canvis acumulats: començar a portar sempre el vàper o el tabac a sobre, sortir expressament al carrer comprar, notar incomoditat quan passen hores sense consumir o pensar-hi constantment encara que no se’n sigui gaire conscient.
La dependència també es nota quan no consumeixes
Moltes vegades la dependència no es veu tant en la quantitat de nicotina que consumeixes, com en el malestar que apareix quan no pots consumir. Per tant, a vegades no és tan important quant es consumeix, com què passa quan no pots fumar o vapejar.
La nicotina és especialment efectiva creant aquesta sensació de necessitat constant que s’assembla a sentir nervis. No és una grandíssima incomoditat, però sí petites incomoditats repetides, cada certa estona, que empenyen a tornar a consumir. Perquè ningú vol passar-ho malament, estar neguitós/a o sentir ànsies, si es pot evitar. I així és com el consum es manté i, sovint, va augmentant.
Potser no cal preguntar-se si ets “addicte”
La paraula “addicció” sovint pesa massa i s’hi associa un estigma molt gran. Molta gent la relaciona amb situacions extremes o amb imatges molt allunyades de la seva realitat. I això fa que sigui difícil identificar les conductes pròpies com a tals.
Potser hi ha preguntes més útils: quant espai ocupa la nicotina al teu dia? Quantes situacions ja no imagines sense consumir? Quan decideixes tu i quan decideix l’hàbit? Realment consumeixes quan vols o consumeixes quan el cos t’ho demana?
Perquè el canvi important gairebé mai passa de cop. Passa a poc a poc. Calada a calada.
