Les compres per internet ens han venut una il·lusió: tenir accés a tot allò que desitgem a un clic de distància. I la moda ràpida (fast fashion) i ultraràpida (ultra fast fashion) ens n‘ha venut una altra: l’abundància infinita a un preu molt i molt reduït. Però aquest accés i baix preu també tenen el seu cost.

L’ultra fast fashion es caracteritza per catàlegs que canvien diàriament—entre el 40% i el 70% de les peces que podem trobar tenen menys de tres mesos d’antiguitat—, col·leccions que es multipliquen —es produeixen entre 35.000 i 100.000 articles nous cada dia— i un flux constant de novetats que activen el FOMO —cada dia s’afegeixen entre 700 i 1.000 models nous—. Però aquest fenomen no és casualitat: és una màquina dissenyada per fer-nos comprar més del que necessitem, més ràpid i més sovint. Com més fàcil ens ho posen, més s’alimenta el cicle consum ↔ malbaratament, generant una cultura de l’excés.

Com dèiem, el baix preu d’aquests productes té un cost força elevat: si ens centrem en el planeta, què implica això?

El desaprofitament d’aigua que provoca la indústria tèxtil, especialment la de la moda ràpida, a escala global és brutal. L’aigua es fa servir tant als cultius de cotó, com als processos de tintura o altres processos industrials com els rentats que gasten desenes de litres per cadascuna de les peces de roba. Alhora que passa això, hi ha milions de persones el món que viuen sota escassedat d’aigua. És una contradicció obscena: es venen “tendències” efímeres que es produeixen amb recursos que no ho són.

També és rellevant destacar l’impacte de la petjada de carboni. Quan algú compra roba que viatja per avió està pagant amb emissions “invisibles”: I sí, en molts casos s’envia per mitjans aeris perquè els marítims, tot i ser menys contaminants i més econòmics, són més lents i l’ultra fast fashion premia la velocitat per sobre de qualsevol altre aspecte. La comoditat de tenir allò que es compra ara i aquí té costos directes per al clima. Encara s’agreuja més si sabem que el 60% de la roba que es compra, es llença abans que passi un any. És a dir, es genera un gran impacte mediambiental per un producte que tindrà una vida útil molt curta, i que a més alimenta la necessitat de comprar nous productes.

Aquests centenars de tones de residus de roba tenen un impacte concret, material. No és una cosa etèria: per exemple, al desert d’Atacama a Xile, hi ha el que es coneix com a “cementiri de roba”. Tones de peces de roba apilades com si el planeta fos un contenidor sense fons. És el punt final d’una cadena de sobreproducció i contaminació. I encara més: es poden trobar notícies que expliquen que a alguns suburbis urbans hi ha gent que fa servir residus tèxtils per escalfar-se, cremant-los (més econòmic que comprar llenya o altres materials). A més, els contaminants que es deriven de cremar tèxtils són majors, ja que són fets bàsicament amb productes derivats del petroli (en alguns casos se superen els límits establerts de contaminants permesos a la Unió Europea).

La indústria ultra fast fashion ven velocitat i novetat, però amaga el preu real: paisatges embrutats, malbaratament d’aigua, emissions innecessàries i una generació de residus que creix més de pressa del que podem gestionar (i encara menys, necessitar). El què és barat per a una persona ens surt car a totes.

Si sabem què hi ha darrere d’una peça de roba ultra fast, estem disposades a continuar alimentant aquest cicle o volem vestir un futur diferent?