Les últimes dades recollides entre la població d’entre 15 i 64 anys reflecteixen que les dones consumeixen més psicofàrmacs, amb recepta i sense, que els homes, amb diferències de fins a un 8% (podria semblar un percentatge baix, però quan parlem de consum de substàncies, és molt). A més, en els últims anys s’està reduint l’edat d’inici de consum, tant en dones com en homes, i històricament les dones inicien abans aquests consums.
Existen diferentes opciones para tratar la disfunción eréctil, pero las pastillas para la erección masculina son una de las más utilizadas gracias a sus resultados rápidos y duraderos; en nuestra página encontrarás detalles sobre cómo actúan, cómo tomarlas correctamente y qué precauciones tener en cuenta.
Aquestes dades ens provoquen una pregunta: per què hi ha més dones que homes que prenen psicofàrmacs, amb recepta o sense? No és una pregunta qualsevol; ara com ara és l’única substància en què passa això, i l’única que les dones inicien el consum abans que els homes.
Us avancem que no tenim una resposta senzilla ni definitiva. Però sí que coneixem alguns factors que sabem són importants i que contribueixen a aquest fenomen. Amb les substàncies les coses sempre són més complexes del que semblen.
La medicalització del malestar
En els darrers 10 anys el percentatge de població que consumeix psicofàrmacs no para de créixer. Això s’explica per diferents factors, però un d’ells és que ens trobem en un moment, i una societat, en què s’està medicalitzant els malestars i les emocions vinculades a aquests. És a dir, actualment es consideren patològics estats o situacions que fins al moment es consideraven quotidianes o dins de la “normalitat”, fins al punt de ser tractables amb medicaments.
Per una banda, molts d’aquests malestars es poden relacionar amb situacions concretes com la precarietat laboral, l’estrès o el burn out, les dobles o triples jornades laborals, la falta d’habitatge digne, les violències masclistes, i moltes d’altres.
Però d’altra banda, el diagnòstic se centra en els símptomes de la persona, és a dir, en els malestars i emocions. Així, cada cop es reconeixen amb més facilitat com a malaltia estats emocionals relacionats amb sentir-se malament.
Això entronca amb una tendència històrica de relacionar els malestars emocionals amb emocions que s’han considerat “femenines”, tals com l’angoixa o l’ansietat. Els homes, de manera habitual i apresa, han tendit a expressar menys les emocions, o a fer-ho d’altres maneres a través de l’expressió de ràbia, violència i agressivitat, que no es relacionen amb cap diagnòstic d’aquest tipus i, conseqüentment, no es pensa en un fàrmac per combatre aquesta simptomatologia.
La salut mental en joc
Sembla ser una creença popular, doncs, que les noies tenen més problemes de salut mental. Gairebé com si tinguessin una salut més “dèbil” a aquest respecte. Però això no és cert.
Un fet demostrat és que encara vivim en una societat patriarcal que afecta diferent a homes i dones. I és innegable que les dones i altres identitats dissidents, pateixen una situació de desigualtat envers els homes. I aquí, més enllà del gènere, s’hi poden sumar altres eixos de desigualtat, com ho són la classe social, la racialització, el bagatge migratori…
I una situació de desigualtat és molt probable que comporti un major malestar, i per tant una situació més vulnerable pel que fa a la salut mental. És fàcil comprendre que viure amb condicions de vida més precàries tingui una relació amb situacions de malestars i patiment. A vegades, tant en dones com en homes, el fàrmac pot ser útil, però també ho podria ser la millora de condicions laborals i socials que causen aquest patiment o malestar.
La interseccionalitat té a veure amb tot allò que ens passi, per tant és important conèixer els eixos d’opressió que poden operar sobre les persones
Biaixos de gènere en els diagnòstics
Històricament, el patriarcat també ha condicionat i estructurar la ciència, i ho fa encara a dia d’avui. És un fet que existeix un biaix de gènere en la recerca mèdica: és a dir, s’ha estudiat i s’estudia menys sobre les afeccions de salut en les dones. Durant dècades les dones eren excloses dels estudis clínics (per motius molt diversos), i es donava per fet que estudiant als homes ja era suficient, que s’estudiava un universal que serviria per a ambdós.
Actualment, tot i no ser tant així, continua existint aquest biaix de sexe i gènere que s’expressa de diferents maneres: s’inclouen menys dones que homes als assajos clínics (inclús en l’estudi sobre animals -que hauríem de discutir com són d’ètics- es fan servir més mascles que femelles!), es continua actuant de la mateixa manera sobre dones, homes i persones no binàries davant les mateixes afeccions de salut malgrat saber que poden haver-hi condicionants biològics que interactuen amb la resposta a tal tractament de manera diversa, segueix existint invisibilització o infravaloració de malalties que només o sobretot afecten a les dones, etc.
El biaix de gènere apareix també quan, davant d’una mateixa situació que sí requeriria un abordatge igualitari, es fa un abordatge diferent. Per exemple, quan es tracta d’escoltar i valorar la validesa dels símptomes relatats d’un o una pacient. A vegades, es tendeix a relacionar els patiments d’una dona amb un diagnòstic de salut mental, descartant altres afectacions de salut, mentre que als homes se’ls hi fan proves complementàries, se’ls deriva a més especialistes i no se’ls recepta un fàrmac com a primera opció, amb tanta lleugeresa.
Més psicofàrmacs per a les noies?
Tots aquests factors que hem comentat poden contribuir al fet que es receptin més psicofàrmacs a les noies que als nois en situacions de malestars emocionals, que es diagnostiqui més ràpidament a les noies per qüestions de salut mental i se’ls recepti pautes de medicació (tot i que això no vol dir rebre acompanyament psicològic o psiquiàtric amb la mateixa rapidesa) o també que es sobremediqui a les noies amb més facilitat. Estem parlant especialment de l’ús de benzodiazepines (com el diazepam o l’alprazolam) o inclús d’antidepressius (com la sertralina, la fluoxetina, el citalopram, etc.).
Aquests elements, alhora, poden contribuir al fet que moltes dones i noies normalitzin l’ús dels psicofàrmacs com a un recurs ràpid per a situacions emocionals complexes o malestars mentals que encara no tenen un diagnòstic, fent així, que en prenguin de forma no prescrita, és a dir, sense recepta. Inclús que es recomani o se’n faciliti entre elles, de manera informal i sense pautes, seguiment ni garanties. Potser una tieta, volent ajudar a la seva neboda, li dona unes pastilles que té a la farmaciola i que algun cop li han servit quan té un mal dia.
Els malestars no tenen perquè respondre sempre a un diagnòstic de salut mental i al consum de psicofàrmacs.
I si no són psicofàrmacs, què?
Els psicofàrmacs poden contribuir a sostenir una situació de malestar, a millorar una simptomatologia o a augmentar la qualitat de vida de la persona que els ha de prendre. En molts casos, i també amb relació a diagnòstics complexos de salut mental, els psicofàrmacs poden ser necessaris i inclús imprescindibles.
És important tenir en compte que els psicofàrmacs venen amb efectes secundaris i amb risc de generar dependència. Aquests riscos es poden agreujar quan es prenen sense recepta o fora d’una pauta establerta. I encara es poden agreujar més, si es consumeixen altres substàncies.
També és cert que en alguns casos poden existir, inclús de manera complementària i simultània, alternatives a la medicalització (especialment les situacions de sobremedicalització que comentàvem a dalt): es pot optar per la teràpia psicològica, per construir espais de suport mutu, generar entorns segurs i comunitaris on es pugui afrontar els malestars de manera col·lectiva o aprofitar professionals, adults i recursos que a vegades hi ha al nostre entorn oferint-se per acompanyar-nos.
Cal no perdre de vista que sentir emocions, per complexes i difícils de navegar que siguin, no està malament, i per tant no passa res si es decideix no aplacar aquestes sensacions o aprendre a gestionar-les de diferents maneres, de la mateixa manera que no és dolent afrontar-ho amb estratègies que les “apaguin”. No hi ha d’haver judici ni vergonya en cap de les opcions que triem per a cuidar la nostra salut mental. Però és important tenir la màxima informació possible i un bon acompanyament per a poder prendre les decisions que més ens cuidin.
En resum!
Continua sent important aplicar la perspectiva de gènere en general, i en concret sobre els aspectes que tenen a veure amb la salut mental, i específicament sobre la ciència i la medicina, per acabar amb els biaixos de sexe i gènere i la visió androcèntrica del món.
En general, però especialment si la teva opció passa pels psicofàrmacs, sempre és una bona pensada buscar suport i acompanyament professional i no actuar pel teu compte (automedicar-se pot sovint comportar-nos més complicacions que beneficis). Rodejar-nos de persones amb sensibilitat, coneixement i expertesa pot ajudar a gaudir d’un millor benestar.
I sobretot, no estàs sola, el malestar que vius no és una qüestió individual, totes tenim els nostres malestars i hi ha tot d’elements externs a la individualitat que interactuen i ens travessen.
