Saber què passa, però no saber com fer que pari…

En parlem tant de les pantalles i sobretot de les xarxes socials, i algunes persones hi passen tanta estona o hi dediquen tanta energia o hi fan tanta “vida”, que a vegades és complicat escoltar o escoltar-nos amb calma d’entre tot el “soroll” que hi ha, posar atenció a totes les coses que es diuen, que de tant repetides i repetides ja no en fem cas.

Ja ho sabem: Que les pantalles enganxen, que passar-hi massa estona em fa sentir cansat o cansada, o indiferent, o inclús amb cert regust de tristor, que d’alguna manera “no és la vida real”, que el temps passa volant i després ja s’ha perdut la tarda, que poden deixar sensació de buidor, de que tothom té una vida millor què la meva, amb més coses, més experiències… Que no reflecteixen la realitat sinó una versió edulcorada o maquillada o falsa, o en el millor dels casos, només una part, la que vull que els altres persones vegin.

En el fons sabem que hi ha malestars, i que molts tenen a veure amb les emocions; els vivim o els veiem a prop nostre amb persones que ens apreciem. Però el que no sabem és com fer que s’aturin. Perquè no volem que s’aturin les coses positives que traiem de fer servir les pantalles d’aquesta manera… perquè quan més temps hi estic, més interaccions tinc, més coses veig, més connectat o connectada estic amb d’altra gent, més cas em fan, i així hi dedico més temps, i més interaccions, i més temps i més temps… i és converteix en un cicle que cada cop vol més i més.

 

 

Quan tota l’estona estan passant “coses”, hem d’estar mirant o reaccionant, o penjant, o gravant, o provant filtres, o responent missatges… en definitiva, quan tota l’estona li estem dedicant energia a quelcom que exigeix molt de nosaltres (la nostra atenció constant, la nostra reacció, la nostra millor imatge, les nostres millors idees, el nostre millor ànim…) això ens esgota emocionalment. Però al mateix temps no ens dóna treva perquè hem de seguir en el cicle per a no perdre’ns res, per a no deixar de ser-hi. I poc a poc ens desconnectem de nosaltres mateixes.

Si a més, constantment ens envolten imatges irreals, de cossos perfectes, d’experiències perfectes, de cares perfectes, de balls perfectes… perdem la perspectiva i pensem en tot allò d’imperfecte que nosaltres tenim… i encara ens desconnectem més de nosaltres, per a no pensar-hi, per a no sentir-nos més malament.

En el fons, som conscients que hi ha malestars però també, una miqueta més en el fons, som conscients d’algunes coses que podem fer per a començar a aturar-los.

 

 

Parar una estona, desconnectar unes hores al dia (apagar els aparells, allunyar-los i deixar-los a una altra habitació mentre fem coses, treure algunes aplicacions del telèfon que portem amb nosaltres) o inclús desconnectar alguns dies, poc a poc rebaixarà aquest “soroll” mental i emocional que sentim, i ens puguem connectar de nou amb nosaltres mateixes. Escoltar-nos i gaudir-nos i estar a gust.

Us proposem que feu una prova: trieu un dia i desconnecteu unes hores! Penseu en coses que us agrada fer sense pantalles i feu-les (trobar-se amb algú, passar temps amb l’animal de companyia, dibuixar, fer un partit, passejar…), i no tingueu pressa per tornar a connectar (tot seguirà allà igualment d’aquí a 15 minuts, d’aquí a dues hores, d’aquí a mig dia).
Son només unes hores, així que, què hi tenim a perdre amb l’experiment?

 

 

I després, potser us animeu a fer aquest experiment un cop a la setmana, o potser un cop al dia, i us trobeu que inclús us ve de gust passar dies sencers on en comptes de tant de “soroll” constant i tanta exigència, us sentiu millor fent coses que us connecten amb vosaltres mateixes.