“Jo això ho deixo quan vulgui”, “aquell sí que està enganxat”, “això a mi no em passarà”…

¿En què pensem quan pensem en una addicció a les drogues? ¿Quines imatges ens venen al cap? Sovint es tracta de situacions molt extremes, o molt marginals, molt allunyades de la nostra realitat quotidiana, o potser de la imatge d’una persona a la que “se li nota” físicament, mentalment, que té molts malestars i està molt deteriorada. Imaginem també drogues molt específiques, o situacions econòmiques molt específiques, o inclús persones molt específiques o barris o pobles molt específics.

Sovint l’addicció es veu com una tria que fan algunes persones, o potser una debilitat de caràcter, una error moral o ètic, una falta de força e voluntat… però realment no es tracta d’això.

 

 

Mentre mirem l’addicció d’aquesta manera, sempre pensarem que enganxar-se és allò que li passa a d’altres persones, lluny de la nostra quotidianitat, però que a mi mai em passarà. No a mi, o no a les meves amistats o no a les persones que m’estimo.

Però la realitat és que ens pot passar a nosaltres, li pot passar a les nostres amistats, li pot passar a persones que estimem.

Per aquest motiu és important replantejar-nos què creiem que és estar enganxat o enganxada, quan el fet d’haver de comptar amb una substància de forma quotidiana modifica la vida, sobretot quan la substancia es pren per evitar el malestar que es sent quan no s’està consumint…

És important posar atenció als avisos que apareixen, als “jo això ho deixo quan vulgui, però és que mai vull”, “aquell sí que està enganxat, lo meu és normal”, “això a mi no em passarà, jo no soc així de dèbil”…

I també és important saber que sempre hi ha llocs on preguntar, resoldre dubtes, aclarir neguits… i accedir a recursos. Com per exemple, la línia verda.