“No consumeixo cada dia, per tant no tinc cap problema, no tinc una addicció.” És una frase que potser hem escoltat. I aquest punt de vista és prou comprensible. Durant molt temps hem associat l’addicció a imatges extremes: consum diari, pèrdua total de control, deteriorament físic visible. Però la realitat és molt més complexa. Especialment, si parlem de cocaïna.
Hi ha persones que no consumeixen cada setmana, ni tan sols cada mes, i tot i així mantenen una relació problemàtica amb la substància. La cocaïna pot enganxar d’una manera que sovint costa veure, especialment en primera persona.
L’addicció no sempre és diària
Quan parlem d’addicció, sovint pensem en una dependència física, en la idea que és l’organisme el que s’habitua a la substància i la necessita per funcionar, que la reclama. Però per exemple, en el cas de la cocaïna, el pes més important el té el que s’anomena la dependència psicològica. És a dir, la necessitat mental, el vincle que es construeix entre una substància i determinades sensacions, moments o emocions.
Així, és possible tenir una addicció sense consumir cada dia la substància. L’addicció no es defineix només per la freqüència de consum, sinó per la relació: fins a quin punt el consum condiciona decisions, plans, expectatives o estats d’ànim.
Què fa la cocaïna al cervell?
Podem dir que la cocaïna actua directament bloquejant el transport de dopamina (neurotransmissor relacionat amb el plaer i la motivació) durant la sinapsis, per tant s’augmenta la concentració d’aquesta i s’amplifica el seu senyal i efecte sobre les neurones. Aquest fet s’associa directament a l’experiència eufòrica de la cocaïna, i també als efectes reforçadors d’aquesta conducta.
El cervell recorda molt bé aquesta sensació intensa i ràpida, i aprèn que la cocaïna és una drecera eficaç per “sentir-se” bé, segur o capaç. Amb el temps, no enganxa tant el plaer en sí, sinó el record del plaer i la promesa que es repetirà. Això explica per què el vincle amb la cocaïna pot mantenir-se encara que el consum sigui esporàdic.
Quan no consumeixes, però hi penses
En aquest punt, ens fa falta parlar d’un concepte clau: el craving. El podem definit com el desig intens de tornar a consumir una substància, en aquest cas la cocaïna. Sovint actua com una anticipació, és a dir pensar en la cocaïna abans de sortir o pensar-hi quan s’està bevent, encara que no s’estigui “de festa” pròpiament.
Aquest desig sovint fa associar-la automàticament, per exemple, al consum d’alcohol, a la festa o a aguantar més. Imaginar el consum com a part imprescindible del pla, encara que després no sempre es materialitzi. Així doncs el craving és una cara d’aquest fenomen complex que és l’addicció, fins i tot quan no es dona el consum. Perquè la substància ja ocupa un espai mental principal, inclús està de forma més o menys constant al pensament.
És a dir, tot i que no es consumeixi amb la freqüència que hi ha a l’imaginari popular sobre l’addicció, la relació problemàtica amb la cocaïna no comença amb excessos, sinó amb límits poc clars: un “només molt de tant en tan”, “només en certes ocasions”, “només quan toca” que es van movent, fent més comuns cada cop, passant d’allò excepcional a esdevenir allò habitual.
Alguns senyals d’alerta no tenen a veure amb la quantitat, sinó amb el discurs que es fa amb un o una mateixa: costa dir que no si n’ofereixen, sempre hi ha justificacions constants per a consumir-ne, es troba a faltar el dia que no n’hi ha i es pensa que hauria estat més divertit o més de profit, o hi ha frustració quan no se’n pren i no es gestionen bé les emocions relacionades amb aquests episodis.
L’estigma de l’addicció
Parlar d’addicció encara activa molta culpa, perquè és un concepte que està molt criminalitzat i estigmatitzat. I encara que tinguem un pensament crític sobre aquest tema, que creiem que no tenim prejudicis sobre el consum de drogues, l’addicció s’associa amb una càrrega molt negativa cap a un mateix o una mateixa.
L’addicció no és una debilitat personal, ni falta de caràcter o força de voluntat. Té a veure amb moltes d’altres coses, algunes tan diferents entre elles com la manera de funcionar del cervell, el context social, la pressió del grup, la disponibilitat de la substància o haver experimentat traumes.
Sovint es tendeix a pensar que “si tot funciona, no hi ha problema”. Però tenir una vida funcional no eximeix de l’addició. Així doncs no es tracta de posar diagnòstics o etiquetes, sinó de fer-se preguntes honestes: consumeixo perquè vull o perquè toca? Puc gaudir igual sense consumir? Quina funció real té la cocaïna quan en consumeixo? Alguna cosa del meu consum em genera malestar?
