Cercar maneres o recursos per a millorar el rendiment o facilitar la realització d’alguna tasca és un desig normal. Com sabem, a la vida ens podem trobar algunes coses simples i fàcils, però la majoria no ho són. I tampoc són igual de fàcils o difícils per a tothom.
En l’esport d’elit, per exemple, és possible obtenir millors resultats si es fa servir l’equipament adequat, per exemple, el cordatge i el marc d’una raqueta per a tenistes; els cinturons i sabates d’halterofília; o els banyadors tècnics de competició per a nadadors i nadadores que retallen dècimes de segon. Però no tothom que faci servir aquest mateix equipament obtindrà els mateixos resultats, i ens molts casos pot haver-hi limitacions tècniques o de força que poden fer que les millores que poguessis obtenir, siguin imperceptibles.
Per a algunes persones, aquestes coses que “faciliten” la vida poden ser necessàries o imprescindibles, com per exemple alguns fàrmacs que millorin la simptomatologia d’alguna condició de salut concreta. Però fer servir els fàrmacs prescrits a una altra persona (o que no t’han prescrit a tu) no garanteix cap millora.
El metilfenidat i TDAH
Una de les medicacions més habituals per a persones amb TDAH és el metilfenidat. Aquesta medicació es tradueix habitualment en un augment de l’estat d’alerta, l’atenció o els nivells d’activitat motriu i cognitiva. Sovint aquesta millora, alhora, es manifesta en una millora dels resultats acadèmics.
Davant d’aquesta lògica, hi ha qui pensa, d’una manera que sembla coherent: “Si prendre aquesta substància li funciona a alguna gent per estudiar més i millor… potser a mi també, encara que no tingui TDAH?”
La resposta breu és no.
Diferents presentacions del metilfenidat: càpsules i pastilles
El metilfenidat i l’estudi si no tens TDAH
Aquesta lògica, que sembla coherent, parteix d’un error previ; pensar que al sistema nerviós i, en particular, dins el cervell de tothom hi passa el mateix. El mecanisme d’acció d’aquests medicaments afecten la sinapsi, és a dir, el sistema de comunicació entre neurones. A una persona que no mostra cap variació en aquest procés, no li suposarà una millora de la capacitat d’atenció o concentració perquè el cervell no necessita aquest ajustament.
Per tant, no donarà els resultats esperats, si el que s’espera és millorar els resultats acadèmics. És com utilitzar un neoprè d’alta competició per fer quatre llargs a la piscina a l’estiu per refrescar-se: no notaràs cap millora perquè el teu cos no ho necessita.
En conclusió
Consumir un estimulant sense necessitar-lo no et farà més intel·ligent, ni impactarà per si mateix en estudiar millor, ni trauràs millors notes. De la mateixa manera que unes bambes amb placa de carboni d’ultimíssima generació que permet a un atleta córrer una marató en menys de dues hores, no et farà obtenir el mateix resultat, consumir un medicament estimulant pensat per a persones amb TDAH, no transformarà el teu rendiment.
És normal buscar solucions fàcils, però no sempre existeixen. Amb la salut —i amb el cervell— val més no fer experiments.
Fer servir el mateix material que els esportistes d’èlit no et farà córrer a la mateixa velocitat
