Us haureu fixat que a les entrades de “Què faig si…?” -on us donem alguns consells sobre què fer si alguna substància se’ns escapa de les mans- és molt important el paper de les persones que acompanyen. En alguns casos, aquest paper pot arribar a ser imprescindible. És interessant saber què s’ha de fer no només si pensem consumir, sinó també si compartim espais d’oci amb persones que consumeixen encara que nosaltres no ho fem.
Tot i això, també és interessant que revisem, en els nostres grups d’amistats, quins rols toquen si és que passen aquestes coses.
Per exemple, és comú amb el tema de l’alcohol i la conducció que amb les amistats es decideixi amb antelació qui conduirà, perquè aquesta persona no beu o justament per a que algú sàpiga que aquella nit no beurà. Això de no conduir s’hauria d’estendre a qualsevol tipus de consum de “substàncies” 😉 I és molt positiu quan es planteja de forma rotativa, o les persones es van alternant!
Però sovint no tenim presents altres possibles “accidents” amb les substàncies (com un “mal viatge” o una pàl·lida) i, al trobar-se en aquesta situació, la gent improvisa. I sovint, a l’improvisar, en comptes de fer les coses com voldríem apareixen algunes situacions “clàssiques”. Potser no són situacions que reconeixeu, potser només us han passat de forma esporàdica, etc., però val la pena reflexionar-hi per a no trobar-nos-hi, o posar-hi remei 😉
Si “sempre és el mateix el que la lía“: està bé parlar-ne, però sobretot parar-ne amb la persona que toca! Però no només parlar-ne el mateix dia, sinó uns dies després. Comentar-li com ens fa sentir, quines conseqüències té per a nosaltres. I ajudar, si volem, a que aprengui a fer les coses bé (o a que deixi de fer-les si no vol aprendre).
I també està bé, si n’hem parlat amb antelació -i més d’una vegada-, deixar de treure-li les castanyes del foc! Que no és el mateix comptar amb les amistats que aprofitar-se’n!
I si “sempre em toca a mi”: fer d’infermera? Doncs amb més raó n’hem de parlar! I buscar una manera de rotar, de que més persones se n’encarreguin, o deixar-ho de fer!
Una recomanació per a reflexionar-hi: no passem per alt que pot haver-hi un component de gènere! Ens expliquem: sovint es diu que aquestes coses van a caràcters, però és important pensar que aquests papers de cures generalment (i diem generalment, no sempre 😉 ) acaben recaient en les noies. Perquè han/hem estat educades en estar més pendents de l’altra gent, educades en ser més empàtiques, més valorades quan es té cura dels i les demés, a ser les cuidadores del seu xicot (o xicota)… per molts motius!
Sigui com sigui, si tenim pensat anar de festa, provem de fer aquest parell de coses:
- ens repartim les “tasques” i ens organitzem abans!
- li dediquem una estona a parlar del tema -amb una mica de profunditat i amb respecte- amb les nostres amistats, per a que no es donin per suposats rols que després ens poden fer sentir malament.
Què en penses?
