No són pas un producte nou, però en la darrera dècada els videojocs han anat fent-se més i més populars, envaint cada cop més dispositius (dels ordinadors a les consoles passant pels telèfons mòbils i les tauletes). Una disponibilitat absoluta que, barrejada amb la gratuïtat de l’accés a molts jocs, fa que per a moltes persones siguin la primera opció quan pensa en com ocupar el temps lliure i oci.
Quan parlem de videojocs hem de pensar més enllà de la consola i els videojocs clàssics. Avui en dia, en trobem de tots els tipus (d’estratègia, de simulació social, individual, en parella o en grup, amb gent coneguda i desconeguda, de circuit tancat o de mons oberts, i… amb moltes més opcions). Però també ho són aquells que no ens ho semblen: cal pensar en tots aquells mini-jocs del mòbil, o no tan minis, que potser semblen inofensius (perquè semblen menys jocs, perquè són per passar estones petites, perquè hi juga tothom…) però partida rere partida capten l’atenció durant hores. I a vegades també els diners.
Tenen el seu punt…
Els videojocs tenen moltes possibilitats: pots estar sol o sola a l’habitació, amb col·legues al local, desconnectada de tot (dels estudis, de la feina, de la família) o formar part de multitud de mons virtuals.
Igual que hi ha gent que per relaxar-se, evadir-se i passar-ho bé va a la muntanya, fa esport (no electrònic) o es posa a teixir, els videojocs també són un recurs per altres.
L’únic que s’ha de fer és jugar i aconseguir passar a la pantalla següent, resoldre un repte, sobreviure, guanyar la cursa o el partit… Proporcionen una gran satisfacció a l’haver aconseguit aquestes petites “metes”, encara que, per a qui et veu des de fora i no ho entén, pugui semblar que només estàs prement botons o donant-li cops a la pantalla.
Alguns jocs poden contribuir a desenvolupar algunes habilitats (hi ha qui en diu soft skills), per exemple:
- La creativitat; alimentant la nostra imaginació entrant en mons totalment diferents, o que fins i tot podem crear nosaltres.
- La resolució de problemes; quan no deixem les coses a mitges, i ens enfrontem als reptes que ens plantegen amb constància (“fins que no ho superi no paro”).
- El treball en equip, el lideratge i les habilitats comunicatives; quan juguem a un videojoc que requereix coordinació amb un equip o amb altres jugadors (que coneguem o no).
Què hi ha al darrere…
Darrera de la majoria de videojocs, especialment els més populars, hi ha unes poques grans empreses que dominen el mercat mundial.
Es signen grans contractes de publicitat per a que les jugadores i jugadors siguin bombardejats amb anuncis: publicitat integrada al videojoc, interacció amb productes reals, videojocs de marques com a element publicitari en sí mateix…
Hi ha jocs gratuïts i jocs que requereixen d’un pagament per a obtenir-los, però en la immensa majoria de videojocs s’han de fer altres despeses per poder accedir a tot el contingut: expansions, DLCs, vides/temps extra, avançar més ràpid…
El món dels videojocs ens permet connectar amb altres mons, però no desconnectem del tot del que ens envolta; a vegades el més nociu del nostre entorn es reprodueix de manera més crua en el joc, com és el cas del masclisme.
Les narratives dels jocs també són importants. Alguns videojocs poden tenir una aparença inofensiva o una estètica cuqui però tenir narratives que no ho són gens. O es poden basar en fets històrics reals però creant noves narratives, que poden confondre els fets amb altres interessos.
Es pot arribar a banalitzar la violència. És més que evident que molts dels videojocs més coneguts, més jugats i que més beneficis aporten a les empreses que els desenvolupen es construeixen sobre la violència, aconseguint que aquesta cada cop escandalitzi menys a la gent.
Existeixen multituds de videojocs, però alhora existeix una gradació (o rang) de videojocs on alguns tenen major reputació que la resta; sembla que alguns jocs (per exemple, els de simulació social) són menys jocs que la resta, o que els mini-jocs dels mòbils no són videojocs… (i ho són!) Aquestes distincions es sustenten en visions sexistes i classistes i deixen “fora” a molta gent.
Si no juguem…
Guanyarem temps per a dedicar-lo a altres coses, ja no estarem tota la estona pendents de la pantalla. Així, podrem cultivar altres aficions o hobbies.
Evitarem vincular-nos massa a una marca o videojoc en concret; lligar-nos massa a una franquícia, o a una narrativa, ens pot fer vulnerables a diferents situacions (publicitat, despesa desmesurada, apostes, estafes, etc.).
No caurem en les trampes de creure que com més juguem més ràpid avançarem, quan la única manera de fer-ho sovint és pagant diners.
Podrem descansar bé i anar a dormir a una hora raonable.
Si juguem…
Ens hem de preguntar… Per què juguem? No totes les vegades el desig de jugar ve del mateix lloc: és per desconnectar una estona i relaxar-se, o per evitar pensar en altres mogudes i enterrar-les?
Abans de posar-nos a jugar, pensar en què hem de fer primer pot ser interessant per si perdem la noció del temps, després. Si és quelcom que no pot esperar gaire, fem-ho abans, posem-nos un temps límit al joc i seguim-lo.
En el cas que estiguem pensant en adquirir alguna cosa, pensem per avançat en quina despesa volem fer a dins del videojoc i per a què. Realment aporta alguna cosa? Això ens evitarà després pagar impulsivament? Pensa que en el moment tenim tota l’atenció al joc i som més influenciables en la calor del moment.
Triem des de quin dispositiu volem jugar, perquè no és el mateix jugar a un videojoc del mòbil, que a la consola o a l’ordinador. I no cal que l’anem passant a diferents dispositius i ens l’emportem a tot arreu; a vegades està bé deixar el joc a casa quan sortim, o a la bossa quan tornem.
Decidim amb visió crítica a quin tipus de videojoc li volem dedicar la nostra atenció: un videojoc bèl·lic és la millor idea? Si tracten a les dones com a objectes de consum és un bon videojoc? Ens interessa donar la pasta a aquestes empreses en concret?
Si tenim un mal dia, tenim angoixa o tristor, jugar a videojocs potser no hauria de ser el primer recurs per a superar-ho (a risc que es converteixi en un recurs habitual quan ens sentim així). Els videojocs no donen cap garantia de que faran sentir millor, i potser fins i tot acumulem més frustració o ràbia.
Tinguem en compte que hi ha vegades que hi ha gent que fa servir l’anonimat per insultar, passar-se o desfogar-se amb els altres. No ens quedem observant o ho passem per alt perquè és “part del joc”; podem decidir com és la comunitat del jocs que ens agrada, procurar canviar i millorar aquesta comunitat o, si no ens sentim bé, canviar, directament, de comunitat. Si el joc és “tòxic” quin sentit té jugar-hi? Res és excusa per agredir.
Vigilem no tenir reaccions desmesurades si una partida no va com esperàvem, ja sigui en un videojoc individual com si juguem en grup; sobretot no ho paguem amb la resta. Així que prenguem-nos-ho amb filosofia i amb calma i tinguem clar que, encara que ens encanti i ens emocioni, només és un joc (a futbol es juga en un poliesportiu i no en una pantalla; pels carrers es va caminant, no atropellant gent amb un cotxe…).
Si volem jugar amb les nostres amistats, millor en grup de manera presencial, que connectada cadascú des de casa seva.
Si estem pensant en convertir-nos en professionals, anem amb compte que la fantasia d’aquesta professionalització no ens domini i acabem pensant que, fàcilment i des de casa (només invertint-hi totes les hores que tinguem), aconseguirem ser el proper gran jugador o jugadora del nostre videojoc, obviant o ignorant inclús els reptes reals i les qüestions negatives que rodegen el món de la professionalització dels videojocs.
Parem especial atenció quan…
Quan soc incapaç de controlar l’estona que em passo davant la pantalla, o no respecto els propis límits que jo m’he posat.
No soc capaç de controlar els diners que em gasto, bé sigui dins del videojoc o fora, però hi està vinculat (marxandatge o productes tecnològics per exemple).
Quan el meu rendiment acadèmic o laboral disminueix per l’atenció que dedico als videojocs i per tant deixo de dedicar-la a altres coses.
Quan no jugar em provoca angoixa o molt malestar.
Quan passo del que passa el meu voltant: les converses dels col·legues o que m’avisin per anar a sopar per exemple.
Quan construeixo tota la meva identitat al voltant de qui soc al videojoc.
Em diuen constantment que jugo massa (inclús bones amistats o persones en les que confiem) i això em provoca mal rotllo.
Quan em flipo una mica i em crec el o la millor i, per tant, quan una partida no va bé, sempre és culpa de la resta o, fins i tot, del joc. També, quan soc incapaç de pensar o parlar d’altres temes o em deixo endur per pensaments que, a estones, son poc racionals (sobrevaloració de la importància de les habilitats i la demostració que en faig…).
Sempre posposo o oblido altres obligacions o activitats necessàries: dormir, menjar, higiene (o les condiciono als horaris del joc).
Quan realitzo altres consums lligats al videojoc: begudes estimulants, porros, tabac… i no ho controlo (o ni me n’adono). També, si barrejo l’ús de videojocs amb fer apostes (relacionades o no) i perdo la perspectiva que és només un joc.
