La majoria d’aquests sistemes s’anomenen simplement BNPL, per les sigles en anglès de Buy Now, Pay Later (Compra ara, paga després) i, com veieu, en el mateix nom ja comença l’estratègia de màrqueting. Són sistemes de pagament que permeten realitzar una compra en el moment, però pagar-la en diverses quotes, fet que retarda una part del pagament. Algunes de les més conegudes són Klarna, Aplazame, PayPal (amb “Paga en 3 terminis”), Scalapay, SeQura, Affirm o Afterpay. Es tracta de serveis que apareixen al moment de pagar una compra, però no són part de l’empresa on estem comprant, són una altra cosa i, en alguns casos, fins i tot tenen app pròpia, similar a una marketplace, com Klarna i Scalapay.

Però per què ens interessa saber com funcionen aquests sistemes a LaClara.info i per què creiem que us pot interessar a vosaltres? Spoiler: perquè formen part d’un conjunt més gran d’estratègies que fan servir les plataformes de compres per a que gastem més (com la gamblificació de les apps) i perquè poden generar-nos problemes.

Com funcionen?

El seu funcionament és aparentment molt senzill: quan compres online (i en alguns casos també de forma presencial), en lloc de pagar-ho tot al moment, pots triar altres maneres.. Pots pagar en 3 o 4 quotes, sense interessos (sistemes com Klarna o Paypal), pagar després de 30 dies o, també, fraccionar el pagament en més mesos, sovint amb interessos (sistemes com Aplazame o SeQura). I tries amb quin servei ho fas, depenent dels que accepti la plataforma.

Llavors s’inicia un procés molt ràpid, on l’empresa BNPL t’aprova en segons, paga al comerç i tu li vas retornant els diners a aquesta, a terminis. Tot i que no ho sembla, es tracta d’un crèdit.

Els avantatges que es promocionen són de comoditat, com que el tràmit és molt ràpid, que es fa tot al mateix portal i no cal anar a l’app del banc o fer servir res més o que no cal tenir una targeta de crèdit tradicional. Però també a nivell econòmic; comprar sense tenir els diners o, si tot va bé, sense interessos. Comences a veure per on poden fallar les coses?

Principalment, funcionen reforçant un mecanisme psicològic molt simple, i és que el cervell, en pensar en la compra, pensa en la quota, no en el preu total, el que coneixem com un biaix cognitiu. És a dir, pensar en “són 9 € i algo al mes”, enlloc de “seran 29,95 € en total”. I, encara que no es disposi d’aquests imports, és fàcil dir-se: segur que el mes que ve puc aconseguir sense problemes aquests 9 €, oi?

El sistema “compra ara, paga després” (BNPL) permet comprar online i pagar en quotes, sovint fent que ens centrem en el cost mensual i no en el preu total.

Com fan els diners?

Una de les preguntes principals és, si no cobren interessos pel crèdit que proporcionen, com fan realment els diners aquests negocis? De nou un spoiler: en essència es tracta d’un sistema que fa diners incentivant-nos a gastar més i més.

Si bé, tenen una manera principal de fer diners, és un model de negoci complex que també diversifica la seva forma d’aconseguir ingressos.

En primer lloc, i com a principal font d’ingressos, aquests sistemes es basen en cobrar comissions als comerços. És a dir, empreses com Klarna, Affirm o Aplazame cobren una comissió a la botiga per cada venda; pot tractar-se d’una tarifa fixa o, la forma més comuna, d’un % del valor de la compra (entre el 2 i el 8% aprox.).

Això, que en un primer moment sembla un avantatge per a les persones compradores (ja que la càrrega recau en el venedor), té dos avantatges molt clars per ell: hi ha més persones que compren i aquestes s’acaben gastant més diners en la seva compra. En definitiva, el comerç paga una mica primer, per vendre més i productes més cars, després.

D’altra banda, hem de tenir en compte que són les plataformes de compra (els venedors) les que fixen els preus; si ja saben que la gent acabarà fraccionant el pagament i que, per tant, elles pagaran una comissió per vendre, ja posen els preus tenint en compte aquest augment que, al final, acaba assumint qui compra.

En segon lloc, també cobren interessos. Si bé les promocions sense aquests solen ser les de quotes curtes, també n’ofereixen de més quotes i durant més temps, aquestes ja sí amb interessos, molt similars a altres crèdits de consum.

Un cop algú entra en el cicle de pagar les compres de forma fraccionada, és habitual que se li vagin acumulant diversos pagaments al mes i, per tant, necessiti fraccionar també els pagaments de futures compres per falta de diners suficients. Els crèdits petits i sense interessos poden portar a necessitar-ne altres amb interessos. Per exemple, si compres un producte per 60 € fraccionat en tres pagaments de 20 € no sembla massa. Però si el següent mes compres una altra cosa també a terminis, en dos mesos pots estar pagant diverses quotes petites alhora. Cap, per si sola, és molt elevada, però sumades ho acaben sent.

En tercer lloc, una font important (no tant per la quantitat de diners que generen, sinó per la pressió que tenen sobre les persones i el cicle del deute) són les comissions per retard. Si es falla en pagar una quota, aquests serveis apliquen penalitzacions fixes i/o interessos en la demora del pagament, a part, també poden bloquejar el compte de la persona o denunciar-la a registres d’impagadors, per a que altres serveis n’estiguin al corrent.

I, en quart lloc, poden fer diners venent les nostres dades (hàbits de compra, preferències, etc.) i, així fer-nos publicitat “personalitzada” segmentant la població en perfils pre-fixats. Per exemple, recomanacions patrocinades i amb descomptes dins la seva pròpia app, com és el cas de Klarna.

Quins problemes poden comportar?

Aquests sistemes, com molts models de negoci darrerament, funcionen fomentant pagaments d’import baix però constants i recurrents. Habitualment, quan es tracta de grans quantitats, hi posem més atenció i estem alerta, però si aquestes són petites, és molt més fàcil que ens despistem i ens acabi generant problemes, a més d’incentivar-nos pràctiques poc saludables.

Més enllà de les comissions per retard i l’acumulació d’interessos que mencionàvem, el risc principal és que acumulem deutes, per diversos productes i en diverses botigues, i entrem en un cicle d’endeutament permanent. El risc més gran sempre és amb qui més fàcil ens ho posa i més invisible fa el procés.

Si bé fraccionar una compra de 50 € pot semblar una bona idea, especialment quan no es tenen els diners, aquests s’hauran de pagar igualment. Fraccionar diferents compres pot portar igualment a haver de pagar imports mensualment i, a més, a continuar pagant-los mesos després d’haver fet la compra, quan ja ni recordem el producte. També a haver de fraccionar de nou les noves compres que vulguem fer, perquè encara estem pagant les antigues.

Com dèiem, a més, aquest sistema pot influir-nos psicològicament en la forma en la que comprem, fomentant, d’aquesta manera, una compra molt més compulsiva, ja que afecta a com prenem decisions al respecte, o més aviat, com en prenem menys i actuem de forma més automàtica i menys conscient.

Si bé sembla molt evident, és importat recordar que el preu dels productes és una barrera per la compra, perquè hem de valorar si tenim els diners, si ens val la pena gastar-los o si ens compensa deixar de fer altres coses per aquest producte, etc.

Quan tenim una percepció esbiaixada del preu, el fet de pagar ens produeix menys impacte i, a més, no som conscients que estem signant un crèdit o adquirint un deute (ja que només prenem un botó). La compra impulsiva es reforça.

Fraccionar pagaments pot semblar assumible, però acumular diverses quotes alhora pot generar deutes importants.

Algunes propostes per no tenir-hi problemes

La millor manera seria no fer servir aquestes plataformes o fer-les servir només de forma puntual. Si bé les trobem a l’hora de comprar productes o objectes d’imports relativament baixos (roba, llibres, accessoris, joieria, etc.), que segurament podríem adquirir d’altres maneres, també es poden fer servir per productes d’un import més elevat (com per exemple, electrònica, videojocs o viatges), fent-nos valorar aquests serveis com una “ajuda”. Sigui com sigui, tinguem en compte algunes recomanacions:

1. Fem-nos algunes preguntes, especialment per compres petites, com: Faria aquesta compra o em valdria la pena, si hagués de pagar-la d’un cop? Quan hagi acabat de pagar-ho, continuaré fent servir aquest objecte i m’haurà compensat? Quan em toqui el segon pagament, me’n penediré?
2. Fem-nos algunes preguntes, també per compres grans, com: podré afrontar els pagaments amb els ingressos que tinc? Si alguna cosa fallés amb aquests ingressos, tinc un pla B realista? Em puc permetre les penalitzacions en cas d’impagament?
3. Assegura’t que entens el funcionament d’aquest servei i el que implica. Quan haig de pagar? Què passa si no pago una quota? Com funciona la penalització? En quin moment passaria a pagar interessos?, etc. Si la informació no està accessible, no és fàcil d’entendre o no l’entens, millor no acceptis el tracte.
4. Valora la necessitat d’immediatesa de la compra. Realment, hi ha molt poques compres que siguin urgents. Sempre serà millor estalviar primer i comprar després, que no comprar primer i haver d’estalviar després, amb més pressió i penalitzacions.
5. Espera per fer la compra amb BNPL, posa el carret en pausa. Deixa passar 24 o 48 hores abans de fer-la efectiva i fes-la només si encara estàs segur o segura.
6. No acumulis fraccionaments o quotes! Com dèiem, el problema no és una quota, és tenir-ne 3, 4 o 5 alhora.
7. Si tens més d’una quota, segueix el rastre: posa’t avisos, fes-te un pla de quotes, etc. Procura no despistar-te i portar-ho al dia!
8. No agafis altres “productes” financers de risc per pagar aquests deutes. Sobretot ves amb compte amb els microcrèdits, els crèdits amb interessos abusius, les targetes revolving o, en resum, la promesa de diners ràpids en poc temps.

Com es tracta de targetetes de colors (en el format físic i també en l’electrònic), algunes molt barates, que són fàcils de comprar i molt ràpides de jugar (uns pocs segons), sembla que són inofensives i no són un joc d’atzar. Però sí que ho són, i justament un que té bastants riscos.

Què són?

Un rasca és el que es coneix com una loteria instantània. És a dir, funciona com una loteria però no.

Les loteries són jocs on s’atorguen premis si els números o signes d’un bitllet, bo o equivalent electrònic que s’ha adquirit coincideixen, totalment o parcialment, amb els resultats d’un sorteig o quelcom similar. Això vol dir que hi ha un sorteig en una data concreta, que pot ser en dies, setmanes o mesos, i tothom espera el resultat.

Però als rasques això és immediat. És a dir, els possibles premis ja estan assignats als bitllets quan es compren. En altres paraules: es compra, es rasca… i al moment ja se sap si s’ha guanyat o no.  Però no hi ha absolutament res que pugui fer la persona per influir en el resultat.

Cada rasca té unes instruccions relativament senzilles. Per exemple, s’han de descobrir símbols iguals, trobar una quantitat concreta de símbols, trobar xifres preestablertes, etc. Si es compleix la combinació o combinacions que indica el bitllet, es guanya el premi que hi surt.

A més, hi ha rasca des d’imports molt baixos i són més barats que d’altres loteries: des de 0,25 € fins a 10 €. Com més alt és el preu del rasca, normalment més gran pot ser el premi i, en alguns casos, poden augmentar les probabilitats de trobar-ne algun.

Per què poden ser una pràctica de risc?

Tots els jocs d’atzar estan dissenyats perquè la persona cregui que té més control o capacitat d’influir en el resultat del qual realment té. Als rasca, aquesta estratègia varia segons el tipus de joc, però en general fan rascar números o símbols de maneres determinades (segons un ordre concret o en relació amb uns nombres concrets) i pot fomentar la sensació que “hi ha estratègia”. Però no n’hi pot haver: el premi ja està assignat i hi és o no hi és. És pur atzar.

Aquests bitllets de loteria instantània a més tenen dissenys molt pensats i cridaners. Combinacions de colors molt vius, símbols i motius ben dissenyats i divertits, missatges com “Guanya fins a 1.000.000 €” o “Premi directe”. És molt probable que, caminant pel carrer, ens hàgim fixat en alguna de les paradetes que en tenen i que, si n’hem vist en línia, ens hagin cridat molt l’atenció. És a dir, tenen una estratègia comercial molt agressiva.

Venda de rasques amb anuncis de grans premis en un quiosc al carrer

Els rasques estan totalment dissenyats perquè t’involucris en el joc i tinguis una experiència molt específica: fàcil, ràpida i estimulant, però no suficient, perquè tinguis ganes de repetir. El fet que sigui instantani fomenta la gratificació immediata, amb el resultat en segons. Que no s’hagi d’invertir gaires diners o esforços ni gaire temps en activar el sistema de recompensa del cervell, pot generar ganes de tornar-ho a provar ràpidament amb molta facilitat: és a dir, faciliten la repetició. Encara més, hi ha persones que quan guanyen algun import al rasca, se’l tornen a gastar en rasques al mateix moment.

Això a més, contribueix al fet que no es tinguin en compte els diners gastats com una pèrdua i que a més no se’n faci cap mena de seguiment. És a dir, perdre 1 o 2 € no sembla greu. La qüestió és que si es fa sovint, la suma pot ser important a final de mes. I s’ha de tenir en compte que la repetició pot portar no només a comprar més bitllets sinó que aquests bitllets cada cop siguin de més diners.

Catàleg en línia de rasques de Loteries de Catalunya classificats per preu des d’1 a 10 euros

Es poden reduir riscos?

Com sabeu, la millor manera de no tenir problemes amb el joc és no jugar. Però si coneixeu algú que està jugant a rasques, aquí teniu algunes idees senzilles:

• Que sigui una pràctica excepcional i no es converteixi en una rutina. Val més que sigui puntual i no un hàbit fix. Però si es converteix en un “ritual” (un dia específic al mes, amb un grup d’amigues en concret…) que es quedi aquí!
• Marca’t un límit de diners (i respecta’l). Decideix abans de jugar quant vols gastar o quant et pots permetre sense que t’afecti a altres despeses (que haurien d’anar sempre primer).
• Evita la repetició. Sigui pel motiu que sigui, no tornis a gastar el que has guanyat ni tampoc intentis “recuperar” el que has perdut.
• Que no sigui un espai d’evasió. No juguis per avorriment o perquè tens mal dia, ja que és més fàcil que es converteixi en un recurs recurrent en aquestes situacions.

Els rasca tenen riscos també perquè semblen inofensius. Que no ens despistin!

Catàleg digital de l’ONCE de rasques amb diferents imports i premis de fins a un milió d’euros

A les 21:00h ja esteu tota la família sopant i pendents del resultat. La teva germana fa conya dient que et tornaràs a menjar els mocs amb el Fantasy, el teu pare hi posa cullerada, ell també ha canviat a última hora algun jugador. El partit comença molt fort i al minut 10 esclateu a crits, primer gol del que acabarà sent un emocionant 4-0.

Vas a dormir i la veritat és que no és fàcil agafar el son, així que continues pendent del mòbil. Quin partidàs… Segueixes les entrevistes i escoltes el programa post partit. Obres l’Instagram i el primer que et surt és un anunci per apostar a la jornada vinent. Entres a l’enllaç per consultar els mercats i penses “uf, si avui hagués posat una mica de pasta l’hauria clavat”. Potser el següent dia de partit?

Escoltar podcasts dels temes que ens agraden és molt habitual

Quan som persones seguidores d’un esport i d’un equip, ens hi vinculem emocionalment i ens acabem convertint en una mena de persona experta. Aquesta idea s’explota des de les cases d’aposta, fent-nos creure que fins i tot tenim la capacitat de pronosticar un resultat i, per tant, de guanyar diners fàcilment.

Però això no és res més que una il·lusió (o una mentida). Ningú té la capacitat de pronosticar un resultat i molt menys de forma específica (qui marca, quan, com, etc.).

Sobre apostes, n’hem parlat en diverses ocasions, us compartim la sèrie començada amb aquest post.

Avui, ens volíem fixar en com les cases d’apostes han anat generant, cada vegada, més relació amb el negoci dels esports amb equips professionals. Tant els equips professionals de, per exemple el futbol, com les cases d’apostes, busquen la vinculació emocional dels seguidors i seguidores per incrementar el negoci i els beneficis.

En el cas de les cases d’apostes, el seu objectiu dels darrers anys ha estat clar: normalitzar el fet d’apostar com una pràctica d’oci més, sense que la gent es fixi en els riscos.

Per aconseguir-ho, busquen que l’entramat empresarial i publicitari amb el qual treballen (plataformes de contingut esportiu, pòdcasts, publicitat a les xarxes socials, aplicacions especialitzades…) no sembli precisament el que és: un entramat empresarial que només busca enriquir uns pocs.

De fet, cada cop més, és la publicitat i el contingut d’apostes el que busca a les persones joves perquè hi participin, i no tant al revés. Però a qui busquen més? Doncs a persones joves, concretament nois i a qui poder vendre la idea que de forma senzilla poden millorar la seva situació social i econòmica. Les empreses exploten tota la nostra informació i seleccionen quina publicitat arriba a qui. Ho fan a través d’algoritmes i tenen uns objectius molt clars. A més, sovint aquest tipus de publicitat no té a veure només amb les apostes sinó també amb inversions, criptomonedes, negocis a través d’internet… Aquests anuncis poden arribar a menors d’edat encara que teòricament la normativa europea hauria d’evitar que això passés. Tot això que us compartim està molt documentat en aquest estudi recent, fet per investigadores de la Universitat Pompeu Fabra.

Vist amb una mica de perspectiva és fàcil identificar que aquests missatges que prometen guanyar diners de forma ràpida estan construïts amb mentides, i que amaguen molts riscos. Però per veure-ho clar, cal agafar una mica de distància, també d’allò que més ens agrada, encara que siguem grans aficionats.

Ser apassionats d’un esport ens crea la sensació d’estar més a prop d’encertar un resultat totalment atzarós

I per què ho sabeu tan del cert, us deveu estar preguntant? Doncs perquè de ser així s’acabaria el negoci, no creieu?

Hi ha una bellesa canònica que, tot i que no ho sembli d’entrada, s’ha mantingut força estable les últimes dècades. Ens agradaria que no fos així i que la bellesa fos considerada en qualsevol cos, però si parlem de cànon estètic, ràpidament ens ve al cap un “tipus de cos” molt concret. És un “model” que es repeteix en cossos que veiem sobretot a les pantalles (molt menys o gairebé mai, fora d’aquestes); i que trobem (de forma molt binària) en cossos d’homes i de dones, tot i que històricament la pressió estètica ha afectat sobretot a les dones al llarg de tota la seva vida, també des de ben petites i quan envelleixen.

Però si aquests ideals de bellesa no es corresponen amb la realitat, no són realitzables, com aconsegueixen quedar-se tan dins nostre i fins i tot fer-nos sentir tan malament? I el més important, qui hi guanya? I què hi té a veure amb les pantalles?

Les xarxes socials són una finestra oberta al món, també a la pressió estètica

La indústria de la cirurgia i medicina estètica és un negoci que no para de créixer. En prop de deu anys, la xifra d’intervencions de cirurgia estètica a l’estat espanyol s’han multiplicat per 5, i els tractaments mèdics sense operació s’han multiplicat per 2. De fet, us heu fixat que cada vegada hi ha més clíniques dedicades a aquest negoci a les nostres ciutats? Si fa temps que creieu que cada vegada veieu més negocis d’aquest estil, no és una percepció, aquests centres també han duplicat la seva presència. Segurament tampoc se us escapa que les seves campanyes publicitàries cada vegada són més agressives i més exagerades. De fet, costa d’empassar com a real el que venen (“miracles” i molt barats), però així i tot acaba fent algun efecte en nosaltres.

Actualment, la publicitat ens arriba sobretot a través de les pantalles, especialment de les xarxes socials. No és casualitat com han augmentat l’impacte algunes tendències (trends), alguns vídeos en concret com les rutines de “cura” de la pell (skincare) o la banalització de tractaments estètics en múltiples publicacions. Aquestes publicacions sovint es donen en un format molt casual, i pràcticament amagant que es tracta de publicitat.

Fixem-nos un moment en què fan sovint algunes agències de representació d’influencers:

Aquestes empreses tanquen contractes econòmics amb clíniques o empreses de productes, amb un preu concret segons el tipus de publicació que es faci. Per exemple el que es paga per una publicació a Instagram varia segons si és story, publicació al feed, etc. També segons el nombre de perfils que segueixen el compte en concret, a més seguidors més diners, a menys seguidors es treballa amb “regals” o “invitacions”. El negoci és doble, les empreses esperen que de forma relativament econòmica la seva publicitat arribi a més gent i les agències d’influencers esperen que les seves representades augmentin seguidors i, per tant, incrementin els ingressos per publicitat.

Però existeix algun tipus de control amb aquestes accions publicitàries quan a més poden afectar la salut (tant física com mental)? Han de seguir alguna normativa?

Doncs sí, sempre i per a qualsevol producte. I ho saben perfectament, no ens oblidem que la majoria s’hi dediquen professionalment. Tot el que sembla espontani en aquests perfils, és de tot menys espontani. De fet, si voleu descobrir moltes de les trampes que fan, us recomanem que seguiu el perfil @hazmeunafotoasi.

Què haurien de dir i posar sempre en aquest tipus de publicacions? Doncs bàsicament que es tracta de publicitat. I quan és publicitat? Sempre que hi hagi alguna “intencionalitat comercial”, és a dir que se’ls pagui diners o simplement amb un regal, una invitació o alguna altra compensació. En aquests casos s’han de posar etiquetes clares i visibles a l’inici de la publicació. Ara bé, sempre ho fan? Sempre es veu fàcilment?

Sovint passa que les referències a la cirurgia estètica, a tractaments o a productes, s’han anat colant als vídeos i publicacions d’infinitat de perfils, d’una forma relativament subtil. Un vídeo breu en directe en el que algú ens parla de com està mentre fa una “rutina” de productes per la pell, ens expliquen un viatge mentre es maquillen, fan un contingut sobre un producte ideal per quan van al gimnàs o ens presenten la seva metgessa de confiança amb qui s’han “rejovenit”. O simplement utilitzen per defecte alguns filtres que milloren la seva imatge o els resultats d’un tractament.

Les rutines d’skincare, l’excusa perfecte per parlar de moltes altres coses

Les xarxes socials s’han convertit en l’espai perfecte per reproduir aquesta violència estètica i sobretot fer-ne negoci. I sí, parlem de violència, perquè la pressió estètica pot minvar l’autoestima i l’autoimatge i pot provocar problemes greus de salut, tant física com mental. Aquesta violència simbòlica s’exerceix de forma especialment dura cap a cossos no normatius, i genera discriminacions i violència.

Quan ens presenten tots aquests productes i intervencions possibles com quelcom que té a veure amb la salut o que millorarà la nostra vida, hem d’aturar-nos i pensar en el que dèiem just a l’inici d’aquest text. No tenim un cos perfecte, perquè no existeix segons aquests cànons irreals: per tant, sempre hi haurà quelcom a modificar perquè el negoci no pari de créixer. Ara bé, si el nostre cos el considerem perfecte, perquè ens agrada tal com és amb totes les seves perfeccions i imperfeccions, també se’ls hi acaba el negoci. Així que potser aquesta és la manera més sana que tenim de rebel·lar-nos contra una indústria que tan sols pensa en com pot continuar augmentant els seus ingressos.

El benestar digital és benestar

Si decidim tenir perfils a les xarxes socials, estar a plataformes d’stream, comprar per internet, etc. la nostra vida té una dimensió digital. Aquesta vida online és una extensió de la vida en general i, per tant, les violències masclistes que podem rebre fora de les pantalles, estan presents també a dins.

Però a més, tot allò que vivim al entorns digital ens impacta directament al benestar, a la nostra salut emocional, a les relacions i als espais fora de les pantalles, etc. El què passa les pantalles, no es queda dins de les pantalles, m’ho emporto amb mi allà on soc.

Així, per tenir cura de nosaltres, de forma integral, ens cal practicar una autodefensa digital que, a més, tingui compte el nostre benestar físic i el nostre benestar emocional, que té a veure, també, amb les nostres relacions (dins i fora de les pantalles) i la forma d’estar al món.

El feminisme proposa l’autodefensa digital com una forma d’apoderament i resistència també davant les estructures de poder cisheteropatriarcals, que també es reprodueixen a l’espai digital. Ofereix des d’eines de seguretat digital (com el xifrat de missatges, navegació anònima o gestors de contrasenyes), a la formació en drets digitals o la creació de xarxes de suport per respondre col·lectivament a les violències digitals.

Però, les plataformes digitals són espais violents?

Hi ha multiplicitat de plataformes digitals i les pràctiques que hi  trobem són infinites. Hi ha qui creu que la violència no té a veure amb els plataformes, sinó amb què hi fan els i les usuàries (cosa que és, en part, certa). En algunes, com per exemple els videojocs, inclús s’estableixen comunitats que tenen fama de ser més o menys violentes i que fan bandera d’aquest tema.

Però la realitat és que hi ha un gran nombre de noies que tenen dos perfils d’Instagram, un  de més públic i un de més  privat, per a gestionar i evitar rebre missatges no desitjats o seguidors que no volen. Moltes noies juguen a videojocs sabent que s’exposaran a comentaris de merda, i que potser és millor que no anunciïn que són noies d’entrada (inclús per no rebre atenció que no volen, o “favors”, i després rebre propostes per lligar). O que la majoria de fotografies sexuals que es rulen sense consentiment, per canals  o servidors són de noies.

Però no es tracta només de pràctiques individuals, o inclús sistèmiques, d’un grup de persones. Les diferents plataformes, a través  d’interfícies, algoritmes, condicions d’ús i polítiques de privacitat, estan dissenyades expressament per fomentar unes pràctiques específiques. Aquestes cerquen la viralitat, el màxim engagement, formar bombolles o cambres d’eco, reforçar biaixos de pensament, fomentar el màxim consum possible i la dependència de la pròpia plataforma. Mentre les violències, la polarització o la discriminació aporti visites, comparticions o “cors”, aportaran diners a aquestes plataformes, augmentant-ne el negoci.

Aquesta situació afegeix dificultats per a aplicar estratègies de prevenció i de gestió i denúncia d’aquestes violències digitals.

Les violències masclistes digitals

Com dèiem, les violències masclistes digitals són una prolongació de les violències que es produeixen fora, però hem de tenir en compte que, en molts casos, els medis digitals les poden intensificar.

La facilitat d’executar aquestes agressions amb només uns clics, sumada a la dificultat d’identificar els agressors i a la manca de mecanismes de protecció efectius per part de les institucions i les plataformes, ha fet que aquestes pràctiques no només s’expandeixin sinó que es normalitzin en l’entorn digital.

Aquestes violències adopten diverses formes, com insults i difamacions pel fet de ser dona, amenaces, xantatge (inclosa la sextorsió) o difusió d’imatges íntimes sense consentiment (o sexpreading). També inclouen la usurpació d’identitats, el control i la vigilància, el gaslighting, l’assetjament a la víctima i al seu entorn, i els atacs a espais d’expressió de dones i d’identitats dissidents.

Aquestes agressions no només vulneren la privacitat i la seguretat de qui les pateix, sinó que també busquen silenciar-les i limitar la seva presència en l’espai públic digital i servir d’exemple per a d’altres.

Com fer-hi front?

Per fer front a les violències masclistes digitals, podem posar en pràctica diverses estratègies i eines, tant individuals com col·lectives, que ens poden ajudar a prevenir, mitigar i respondre a aquestes agressions.

Les expertes de FemBloc i DonesTech ens fan  diverses recomanacions:

1. Autocura i cura de l’entorn:
   És essencial tenir cura de nosaltres mateixes, del nostre entorn i dels dispositius digitals que fem servir. Això inclou accions com descansar de les xarxes, mantenir un ordre digital i comptar amb el suport de la xarxa afectiva per, entre d’altres, afrontar les situacions o recuperar-se emocionalment.
2. Valorar els riscos i protegir la privacitat:
   És important conèixer els usos i contextos de les nostres interaccions digitals, gestionar la privacitat dels comptes i dispositius, i canviar periòdicament les contrasenyes. Desactivar la geolocalització, xifrar missatges i utilitzar eines de navegació anònima també ajuda a protegir-se de rastrejos i robatoris d’informació.
3. Prioritzar eines segures i lliures:
   Utilitzar correus no corporatius, plataformes de missatgeria segura i programari lliure redueix la vulnerabilitat davant aquestes violències. També es recomana utilitzar servidors autònoms i eines d’autenticació i xifrat.
4. Documentar les violències:
   Registrar les agressions és fonamental per denunciar-les o visibilitzar-les. Es poden fer captures de pantalla, descarregar àudios i vídeos, guardar enllaços o recopilar informació sobre els agressors.
5. Resposta col·lectiva i acció pública:
   Visibilitzar i compartir el malestar o acompanyar altres persones que viuen situacions similars són estratègies col·lectives. D’altra banda, aquestes poden incloure des de campanyes públiques de denúncia a bloquejos massius d’agressors. Aquestes accions requereixen organització i suport en xarxa, però tenen un potencial transformador molt gran.

Alguns recursos

Us recomanem alguns recursos per  trobar eines!

El Kit d’autodefensa digital feminista ràpida, és un inici fantàstic que va a les situacions més comunes.

O aquest altre kit, Contra les violències masclistes on-line, una mica més extens. De les expertes de Donestech.

En aquestes webs hi trobareu moltíssims recursos, també per a diferents nivells de coneixements tècnics: [1], [2] i [3]

El propi projecte de FemBloc, que té una  línia feminista telemàtica d’atenció a les violències masclistes digitals, és imprescindible.

Resumint, tal i com diuen elles mateixes al Kit ràpid, “l’autodefensa digital feminista és una forma de resistència i d’apoderament. Al prendre mesures per a protegir la nostra privacitat i seguretat en línia, també desafiem les normes patriarcals i reclamem el nostre dret a existir sense por al món digital”.

Necessites unes sabates. Estàs amb el mòbil i busques unes botes a una app de compres on-line, en trobes unes baratíssimes per 17 €.  I de cop i volta, just quan les trobes t’apareix un missatge sobreposat a la pantalla: “100% d’oportunitats de guanyar. Acabes de guanyar un descompte del 40%”. No pot ser, les botes et costaran 10,2 €. Continues omplint el carro de l’aplicació, és tot molt barat i fins i tot trobes algunes coses que no necessitaves, però que són genials. Sabies que venen uns raspallets en miniatura perfectes per netejar el teclat de l’ordinador?

Continues mirant productes, perquè hi ha de tot, és infinit, i de cop t’apareix una ruleta de cupons. “Gira per guanyar” i a la ruleta hi tens només 4 opcions:  1 oportunitat més, 100 €, 150 € i 50 €.  Gires, guanyes i et sents eufòrica. Mires altres productes i vas omplint el carro virtual. De cop apareix un compte enrere, només et queden 7 minuts per aprofitar tots els cupons. Però ara no trobes els productes que abans havies vist i se’t fa molt difícil veure els preus. Tens el carro ple i veus que no és tant una oportunitat com el que semblava.  Els cupons tenen unes normes d’ús molt concretes, i no ho sabies.

Els cupons augmenten la urgència en la compra i la quantitat de diners que ens gastem.

Ruletes

Estàs al sofà amb el teu pare, cadascú mirant el seu mòbil i de cop i volta el sents que crida “Sí! Un pot de suavitzant gratis!”. Li preguntes què fa i et diu que abans, quan ha anat a comprar, li han dit que després de cada compra si entrava a l’aplicació, podia guanyar un producte gratis amb la ruleta de la sort. Te’l quedes mirant i li preguntes per què no ha agafat abans el suavitzant gratis si ja era al supermercat? Et respon que no podia, que només el pot recollir el pròxim dia que faci una compra superior a 50 €. No ho entens, no sembla cap ganga, el suavitzant només costa 1,39 €, i a sobre molts cops hi ha promoció de 2×1. Mires la ruleta, i no hi ha cap producte de més de 2 €. Però el teu pare està la mar de content!

Una ruleta, un joc d’apostes clàssic que s’ha exportat a les compres on-line.

Concursos i sorteigs

Tot i que no és una marca molt coneguda de roba a tu t’encanta; a més, et sents una mica com si l’haguessis descobert, vas ser el primer a portar-la en tot l’institut. Des que et vas comprar la primera dessuadora a través del seu Instagram que no pares de dir a tothom totes les seves “magnífiques característiques”, “a més està molt bé de preu”, t’haurien de pagar per tanta publicitat. Cada mes aproximadament organitzen un concurs a les seves xarxes socials i tu mai hi faltes. En l’últim havies de compartir una fotografia amb un dels seus productes per poder entrar al sorteig. No va haver-hi sort, però vas pensar “tampoc hi perdo res, potser al següent concurs”.

Caixes amb sorpreses i caixes botí

Entres a una web en la qual tothom compra roba i el primer que t’apareix és una capsa vermella amb un gran llaç de regal daurat. Ni tan sols cliques a sobre, simplement s’obre i t’apareix un missatge de l’estil “Ofertes especials només per tu” i 3 cupons: Enviament gratuït; 32% de descompte i un regal; i 25% de descompte i un regal. En compres superiors a 9 €, 12 € o 49 €. I amb lletra una mica més petita: “Per articles seleccionats i un cop t’hagis registrat”. Intentes de nou buscar el producte que tenies al cap, però a la que fa 5 minuts que busques i no t’has registrat, de nou t’apareix una altra “capsa sorpresa”.

Les “caixes botí”, una estratègia de gambling compartida tant per les empreses de compres on-line com els videojocs

Què hi ha darrere d’aquestes estratègies?

Moltes empreses, cada cop més, utilitzen tècniques i estratègies vinculades als jocs d’atzar per augmentar les seves vendes. De fet, com hem vist en els exemples, no en fan servir només una sinó que sovint les combinen. D’aquí el concepte de gamblificació, és a dir, col·locar jocs d’atzar (que en anglès, a l’acció de jugar amb diners se la coneix com a gambling) en espais que no els són propis per motivar les compres i la despesa.

L’objectiu és influir en el nostre comportament com a consumidores i consumidors. Busquen principalment que comprem més i de forma menys pausada i menys raonada. Si ens aturem a fixar-nos en com funcionen és fàcil adornar-nos que busquen que tinguem molta sensació d’urgència en comprar i que, per tant, ho fem de forma compulsiva. L’objectiu mai és que ens estalviem diners (tot i que promocionin descomptes), tot el contrari, el que es busca és que comprem com més millor i que ho fem el més ràpid possible.

De fet, parlem de tècniques i estratègies molt sofisticades, en les que hi entren en joc models d’anàlisi d’intel·ligència artificial, perfectament estructurats, que no només mostren allò que és possible que ens interessi, sinó també ens distreuen, modifiquen per exemple la percepció de preus que tenim (creant falses il·lusions de descomptes) o directament enganyant amb dades o missatges que són falsos (com moltes ruletes i cupons). Busquen també una fidelització a la marca o l’aplicació i créixer en nombre de clients, us sona allò de “aconsegueix 10 €  per cada persona nova que es registri amb el teu enllaç”? També hem de tenir en compte que aquestes estratègies més que fidelitzar, fan que ens hi enganxem, i a vegades fins i tot que remenar en aplicacions de compra es converteixi en el nostre oci o entreteniment.

L’scroll down en app’s de compres pot convertir-se en una activitat més a fer amb el mòbil, com mirar les xarxes socials o xatejar.

Algunes recomanacions per no caure en el gambling en les compres:

• Fes-te una pregunta molt bàsica abans de comprar: Realment ho necessito? Realment ho vull?
• Omple el carretó virtual i deixa’l descansar un dia o dos. Potser quan el tornis a consultar modifiques alguna compra que anaves a fer.
• Marca’t un pressupost màxim.
• Utilitza plataformes de pagament verificades i segures. No hi desis mai les teves dades bancàries.
• Guarda els rebuts de les compres, o sigui els tiquets, encara que siguin virtuals.
• Evita agafar cupons d’aplicacions o webs, normalment no responen a les teves necessitats sinó als seus beneficis.
• Compra presencial i local.

Anem a pams!

Repassant els bàsics: algoritmes als entorns digitals

Com ja sabem, les xarxes socials i, en general, les plataformes digitals (com Youtube o Netflix) utilitzen algoritmes per oferir als i les usuàries continguts que les mantingui interessades a la seva plataforma, que maximitzi el temps que s’hi passarà, proporcionant publicacions “rellevants” per a cadascú… Sigui de les teves amistats o de persones properes, d’interessos que tens o que se suposa que tens, tot de publicacions que et fan caure en pous d’hores de carret infinit. Endrecen com se’ns presenta el contingut, què se’ns suggereix, quins i quants anuncis, en quin moment del dia, etc.

Això és similar a com els llocs web o algunes apps recopilen cookies per mostrar als i les usuàries anuncis rellevants “per a ells” i conèixer els seus hàbits als entorns digitals per a poder treure’n profit.

Per a moltes persones, aquesta funció és clarament un avantatge. Amb tanta gent que se segueix i tan contingut com hi ha disponible, renovant-se constantment, et fa la feina de triar dins d’un univers infinit de vídeos, pòdcasts, sèries, etc. Te’ls endreça i te’ls proposa i, si no et ve de gust, no has de fer res més que el primer clic.

A cada avantatge, el seu inconvenient

Que l’algoritme triï per nosaltres no és l’inconvenient. O no és l’únic inconvenient. És cert que quan les plataformes són les que trien per nosaltres què veiem, perdem la pràctica de buscar, d’interessar-nos, d’indagar una mica entre coses noves. I quan perdem la pràctica, cada cop ens fa més mandra i més ens conformem.

Anant una mica més enllà, l’inconvenient del que volem parlar és sobre el tipus de contingut que ens mostra; i és que, encara que no ens ho sembli, aquest és cada vegada menys divers.

Si l’objectiu és que passem el màxim de temps possible, el que faran les xarxes socials és oferir-nos contingut segur: més i més contingut que s’assembli d’alguna manera al que ja consumim, que sigui similar, més d’allò mateix. I especialment d’aquell contingut amb el qual interaccionem. Sigui perquè ens agrada o sigui perquè ens genera rebuig (com el contingut que és clickrage, que el mirem perquè ens enfada o indigna). Això acabarà creant una bombolla, o un “eco” de les mateixes idees i opinions.

Si em necessites, estaré a la meva cambra d’eco

Implicacions de les cambres d’eco

En resum, els algoritmes creen cambres d’eco en mostrar als i les usuaris contingut similar amb el qual ja interactuen i ocultar tot d’altre contingut, que consideren “irrellevant” per aquesta persona.

El resultat acaba sent un biaix de confirmació del que ja es pensa. És a dir, tot el que veiem (sigui perquè hi estem a favor, o sigui perquè se’ns mostra allò oposat) ens confirma punts de vista anteriors i ens reforça idees que ja teníem, independentment de si són certes o no, es basen en fets o no. I a més, les cambres d’eco mostren que ‘tothom’ rellevant creu el mateix que ells i elles, creant una falsa sensació de consens. Així les persones queden atrapades en un tipus de “bombolla”, especialment pel que fa a les idees, la informació, etc.

Això pot tenir diverses implicacions, individuals però també col·lectives. Les cambres d’eco no només empobreixen la informació a la qual s’accedeix sinó que desincentiven una visió realment crítica del món i de l’entorn de cadascú (crítica que vol dir que ens fa fer preguntes i interessar-nos per conèixer les causes i les connexions de les coses); les cambres d’eco enfronten i polaritzen la visió del món.

També poden afectar la salut mental de les persones; sobreexposar-nos a cert contingut i esbiaixar la nostra percepció de la realitat pot fer que, quan s’interactuï amb persones que no comparteixen els mateixos punts de vista, es generin situacions d’aïllament i incomprensió, o fins i tot sentiments de ressentiment o odi cap a persones o grups.

Se’n pot sortir?

Tenim moltes alternatives a les nostres mans!

A les plataformes tecnològiques els hi podem demanar que millorin els algoritmes, perquè si no s’entrenen a propòsit per fer-ho, no poden avaluar la informació que suggereixen. Actualment, un algorisme no prendrà la decisió de mostrar als i les usuàries punts de vista equilibrats o fets per a contrastar (principalment perquè això no dona diners). Però es pot fer millor tecnologia!

Per la nostra part podem cercar informació de manera més activa, no només consumir aquella que se’ns suggereix, podem cercar fonts molt diferents, podem cercar punts de vista contraris per a debatre… en definitiva, entrenar una mica el nostre sentit crític. Podem posar-li consciència a com funciona el nostre algoritme. Podem passar temps de desconnexió de les plataformes digitals. Podem espolsar-nos de tant en tant les mandres i buscar coses molt diferents del que consumim, per a procurar sorprendre’ns. Podem preguntar a gent que no forma part del nostre cercle…

Segur que teniu moltes més idees per compartir!

Les cambres d’eco són reproduccions constants d’un mateix discurs o idea, encara que es puguin representar de maneres diferents

Aquest “nou mercat” es presenta combinant elements atractius: una alternativa als valors econòmics més clàssics, innovació i risc basat en la volatilitat. Mentre que es tracta d’unes pràctiques que comporten especulació, pèrdues econòmiques i fraus.

Però, que tenen què veure les criptos amb LaClara.info?

A més de ser una activitat que es dona als entorns digitals i pot prendre molt de temps i diners, fet que pot afectar-nos de diverses maneres, un dels debats que hi ha sobre la taula és si el criptotrading o el comerç de criptomonedes és comparable als jocs d’atzar o pot generar addicció.

Però anem per parts!

Què són els criptoactius?

Representació gràfica de les criptomonedes, que són els criptoactius més coneguts

Bàsicament, els criptoactius són valors digitals que només existeixen a internet i es basen en una tecnologia anomenada cadena de blocs (blockchain), per garantir-ne la seguretat. N’hi ha de diferents tipus, segons la seva funcionalitat i ús, però els més populars són les criptomonedes i, potser, els tokens (que van arribar al coneixement popular fa anys a través dels NFT, un actiu que prometia ser la “nova economia” i ara gairebé és a l’oblit). Poden fer-se servir com a mitjà d’intercanvi, reserva de valor o instrument d’inversió.

Com sabeu, una definició senzilla de criptomoneda és que són diners digitals, o més concretament un programari digital dissenyat per funcionar com a diners electrònics, d’ús exclusiu a internet i segons un sistema descentralitzat (no està controlat ni gestionat per cap entitat central, com ara un govern, banc o empresa).

I quins riscos tenen, en la nostra salut digital?

De segur que les criptos com a tecnologia i els seus usos tenen molts aspectes positius, però avui (ens sap greu!) no és el que ens ocupa.

La volatilitat del mercat de criptos, els preus poden fluctuar amb molta rapidesa i magnitud i això pot provocar (més enllà de les pèrdues de grans quantitats de diners) que s’hi destini una grandíssima quantitat de temps i energia en períodes de temps molt curts i de forma constant. Temps que es passa exclusivament online i, generalment, en dispositius mòbils.

El mercat dels criptoactius és molt volàtil

Alguns estudis indiquen que els joves que comercien amb criptomonedes sovint passen més temps a internet en general, jugant a videojocs i inclús apostant, que d’altres joves.

D’altra banda, hi ha elements que també poden impactar en la nostra salut en general, per exemple: que el mercat operi les 24 hores pot comportar problemes de son i la qualitat del descans en general; la por de perdre diners o a no aprofitar una oportunitat pot provocar angoixa o derivar en un estat de tensió permanent; les relacions cara-a-cara se’ns poden ressentir, etc.

És a dir, els impactes s’estenen més enllà de la situació financera, afectant l’estat d’ànim, les relacions i la salut física i mental.

Es pot convertir en una addicció?

Doncs no ho tenim clar. Una part de la comunitat científica està convençuda que comerciar o invertir en criptoactius pot convertir-se en una addicció conductual, semblant al joc patològic.

De moment s’assenyalen particularment el tipus d’inversions en criptos que comparteixen característiques amb els jocs d’atzar i apostes, fixant-se també en tota mena de trading, sigui quina sigui la inversió, que es realitza en curts períodes de temps i en mercats d’alt risc (com per exemple el day trading). Per exemple, un estudi va assenyalar que els i les inversores en criptos manifesten més malestar psicològic i soledat que inversors en accions mensuals o gent que no inverteix.

És comparable la inversió en criptoactius al joc patològic?

En què s’assembla al joc patològic?

Primer en la mecànica del joc d’atzar i apostes: el fet de dipositar (o apostar) diners a un esdeveniment que està en gran part determinat per l’atzar o afectat per elements incontrolables per la persona (per molt coneixement i estratègia que existeixi), a l’espera d’un “premi”, que és augmentar o com a mínim recuperar la inversió.

Però també hi ha d’altres elements similars: la preocupació constant i excessiva per l’activitat (pensar-hi constantment), el préstec de diners per a l’activitat o el dany a les relacions personals. O el fet de perseguir “recuperar” i continuar invertint tot i haver tingut pèrdues (símptoma molt característic de les persones amb un joc problemàtic).

També hi ha coses en les quals aquestes pràctiques no s’assemblen: per exemple, la gent que inverteix en cripto generalment no manifesta que ho fa per distreure’s, per a gestionar l’estrès o per a no pensar en coses que estan passant en la vida (i si ho fan, això seria un senyal que alguna cosa nova bé).

En resum?

Pel que fa a l’impacte econòmic, us sonarà avorrit però l’educació financera és clau per prendre decisions responsables i evitar ser víctimes d’enganys en tots aquests entorns. Un risc és creure’ns que en sabem més que les operadores i que els mercats i que som capaces de detectar els enganys fàcilment (o no tan fàcilment).

Pel que fa a l’impacte en la salut, les relacions, etc. si bé és possible que descobrim pròximament que algunes dinàmiques o pràctiques específiques de criptotrading poden generar addicció, no ens cal aquesta confirmació per adonar-nos que es tracta d’una pràctica digital que té molt impacte en la vida de qui ho practica. Posar atenció a quins són aquests efectes és important i cuidar-se ho és més.

Part d’aquest temps lliure és possible que el dediquem a quedar amb col·legues, a sortir de festa, a llegir, a gaudir de grans esdeveniments estiuencs com festivals de música o grans esdeveniments esportius… i, a vegades també de manera més intensiva, a les pantalles. Jugar a aquell videojoc pel qual no trobem temps durant el curs, estar durant més hores a les xarxes socials ara que tenim menys obligacions, veure aquella sèrie de la que tant hem sentit parlar…

Hi ha moltes coses que poden fer que se’ns en vagi de les mans la nostra relació amb les pantalles. Sigui perquè se’ns menja molt més temps del que voldríem (perquè estan pensades per això!) o perquè ens relaxem també amb algunes pràctiques. Pot ser que ens estirem al sofà per una estoneta i se’ns acabi fent de nit sense adonar-nos-en. Pot ser que comencem per un capítol i ens empassem tres temporades. Però, també, pot ser que estiguem lluny de casa i no puguem gaudir d’aquestes trobades o esdeveniments d’estiu o no dediquem temps a fer servir les pantalles i ens envaeixi aquell sentiment conegut com a fomo; com quan no t’atreveixes a marxar d’un lloc perquè sinó segur que passen les coses més increïbles després, saps? I, pot ser, que al final, per combatre aquest sentiment i tenir la sensació d’estar al dia i que no s’escapi cap dels continguts virals, ens enganxem a les pantalles per intentar assabentar-nos de toooot el que està passant.

Davant l’allau de temps lliure i la multitud d’ocasions per consultar el mòbil o encendre qualsevol altra pantalla, us volem proposar 10 coses a tenir en compte, que ens poden ajudar a reflexionar i a mantenir les pantalles a ratlla durant l’estiu: que no se’ns mengin gran part del temps que tenim o ens posin en situacions que no ens venen de gust.

1. Límit de temps

Segur que has llegit i sentit un munt de vegades que una bona estratègia per reduir l’ús de les pantalles comença per limitar-ne el temps. Primer de tot, ajuda ser conscient de quin és l’ús real que en fem. El mòbil, per exemple, ens permet des de la configuració conèixer les hores d’ús diàries, o el nombre de vegades al dia que es desbloqueja la pantalla. Hi ha diverses maneres de limitar el temps, i en podem cercar una que s’ajusti a nosaltres: fer-nos un horari, posar-nos un temporitzador d’autocontrol, només fer servir les pantalles sota alguns condicionants…

2. Abans d’anar a dormir…

Evitar fer servir pantalles abans d’anar a dormir és una altra recomanació bàsica. Tot i que és probable que ja no haguem de matinar, continua sent indispensable dormir i descansar. I ja sabem que mirar pantalles abans d’anar a dormir provocarà un pitjor descans (per allò de la llum blava), així que, per molt estiu que sigui, pot estar bé pensar altres coses per abans d’anar a dormir: llegir un llibre o una revista, fer ioga o exercicis de relaxació, fer un puzle, jugar a jocs de taula, o parlar amb les persones amb qui convivim…

3. Planifica moments lliures de pantalles

A l’estiu és més fàcil tenir moments de desconnexió de qualitat. Una manera fàcil de fer-ho és desconnectar de pantalles en moments que quedem amb altres persones. Mantenir-les apagades fomentarà la comunicació en persona, i no que estiguem amb gent mentre escrivim missatges aïllant-nos, quina distopia! També podem desconnectar-nos (treure el wifi o les dades, apagar els aparells… ) quan fem una altra activitat com cuinar, llegir o desmuntar un motor. O podem triar desinstal·lar-nos aplicacions durant un cap de setmana fora, a un festival o totes les setmanes que siguem al poble.

4. Neteja digital

Desactiva les notificacions, silencia-les o decideix quines sí i quines no. Ens fan viure pendents del telèfon; sigues tu mateix qui decideixi quan mirar el mòbil, i no quan una aplicació et xiuli. I ja que aprofites per desactivar les notificacions, pots aprofitar per fer una neteja digital més profunda: desinstal·la’t totes aquelles aplicacions que no fas servir fa mesos, fes una còpia de seguretat, esborra fotografies -o endreça-les i arxiva…-.

5. Compte amb les fotos!

Les xarxes socials ens empenyen a compartir part de la nostra vida, i sembla que sigui una obligació durant les vacances. A més, pot ser que els moments de festa siguin un dels moments preferits per fer fotos amb coneguts i saludats. No facis fotos, ni molt menys les comparteixis, sense el permís de les persones que hi surten. I menys encara si les fas en moments de vulnerabilitat, com pot ser l’estat d’embriaguesa.

6. Sigues crític/a

No donis ales als discursos d’odi. És molt fàcil caure en forats d’hores i hores de vídeos, reels, tiktoks… i acabar consumint continguts cada cop més polèmics, inclús racistes, masclistes… És també molt fàcil deixar-se endur per les emocions, i creure’s mentides disfressades d’arguments o suportades en dades falses. Als entorns digitals es potencien els discursos més polèmics, fins i tot aquells alimentats per fake news. Sigues crítica i no alimentis discursos basats en l’odi.

7. Fes-te preguntes

Aprofita el temps lliure per informar-te o aprofundir en el tema! Pregunta’t per què les aplicacions són com són, per què el disseny dels dispositius és aquest i no un altre, com funcionen els algoritmes… Quina intenció hi ha al darrere? Què fomenten? Qui en surt guanyant d’això? Hi ha grans corporacions destinant milions i milions a mantenir-te enganxada a la pantalla i potser és temps de plantar-nos!

8. Microdespeses, sí, segur?

Vigila amb les despeses de diners, és molt fàcil que acabem gastant molt més del que pensem, i en coses ben diferents! A un cop de dit a la pantalla és fàcil creure que podem guanyar molts diners posant uns pocs euros en petites apostes, ser víctimes del bombardeig de publicitat per fer compres per internet, o no adonar-nos de les subscripcions a aplicacions que no fem servir i que periòdicament ens suposen una despesa. A poc a poc, petit moviment a petit moviment, cada cop tenim menys diners a la butxaca i hi ha qui cada cop s’enriqueix més…

9. Sèxting

Si el teu amor d’estiu viu lluny d’on estàs tu, i heu decidit fer sèxting, gaudeix-lo. També si viu a prop i voleu provar coses noves, o si tens temps lliure i ganes de lligar amb gent nova. És una pràctica sexual com qualsevol altra, però tot el que es faci ha de ser amb consentiment i respecte. Aquí pots recuperar algunes reflexions al voltant d’això.

10. Atentes a les senyals

Estigues atenta als avisos que et donin el teu cos i cap. A vegades ens avisen que fa massa estona que estem connectades: ens fa mal el cap, tenim molèsties a l’esquena, ens treu energia o de cop estem tristes, prenem consciència que fa hores que no anem al lavabo, mengem a hores ben rares… També ens pot donar nervis o angoixa veure alguns continguts o desanimar-nos haver passat massa estona sense sentit. No mola gens no trobar-se bé!

Segurament podríem posar més consells, però ens hem de deixar algunes coses per escriure més articles l’estiu vinent. Tu creus que ens hem deixat alguna cosa important?

Com sabem, aquesta representació no és un element anecdòtic o de poca importància, i és que els videojocs són, entre moltes altres coses, productes artístics amb capacitat de potenciar certs estereotips i, per tant, també en la definició dels estereotips de gènere.

Els cossos són una de les representacions gràfiques més determinants d’allò que ets al videojoc, o del mitjà amb què interactues. D’alguna manera, és l’extensió del jugador o jugadora a la pantalla. Per tot això aplicar la perspectiva de gènere a l’anàlisi d’aquestes representacions corporals és fonamental, tal i com es reivindica en aquest altre article.

També sabem que d’això se n’ha parlat molt i que algunes persones consideren aquest debat una cosa del passat. Però si donem una ullada a gran part dels jocs majoritaris i populars, o a gran part de les comunitats de jugadors, podem veure que aquesta anàlisi encara és necessari i que recordar-nos coses que, teòricament, ja sabem ens fa no abaixar la guàrdia i continuar avançant.

Cossos irreals

A què ens referim quan diem que els cossos són irreals?

Som més que conscients que moltes de les històries dels videojocs es desenvolupen a mons de fantasia, d’un futur distòpic o d’un passat mític, d’un altre planeta o inclús un univers alternatiu. I també sabem que no tots els personatges volen representar persones humanes. I això és una cosa que ens encanta dels videojocs: les possibilitats infinites d’imaginar altres mons i altres formes d’estar al món. Però també per això ens sap especialment greu que, la gran majoria d’ocasions, inclús aquests cossos fantàstics reprodueixin els estereotips dels quals parlem.

Així quan parlem de “cossos irreals” fem referència al fet que la representació dels cossos humans (i tots els avatars que s’hi inspiren o assemblen)  que apareixen als videojocs potencien unes característiques específiques: es tracta sovint de dimensions impossibles, molt allunyades d’un model corporal en harmonia amb cànon morfològic, és a dir cossos de proporcions poc creïbles i poc sanes. I ni tan sols entrarem en l’argument que molts d’aquests cossos no serien funcionals o no podrien fer el que sembla que fan… és més important que aquests cossos siguin exageradament “bells” o “atractius” o imponents, segons uns cànons establerts.

No volem dir que no trobem algunes persones que poden tenir algunes d’aquestes característiques corporals. Ens referim al fet que la diversitat de cossos de la població mundial és immensa, però sovint no apareixen mai als videojocs. Com si no existíssim i no tinguéssim cabuda a qualsevol món!

El que volem assenyalar és que hi ha diversitat de cossos que no estan representats i que aquells que estan representats perpetuen concepcions i estereotips específics. En relació també a altres elements importants; perquè si aprofundim més, i tenim en compte quin és el patró de referència en la construcció dels cossos, veurem que els estereotips de bellesa que apareixen als videojocs més utilitzats mantenen una preferència generalitzada pel patró eurocèntric de bellesa, invisibilitzant així gran part de la població mundial. Com si no existíssim!

I si analitzem aquests estereotips segons el gènere, podem observar una clara diferència: els personatges femenins són sovint hipersexualitzats i els personatges masculins són hipermasculinitzats. No és que no n’hi hagi més (com per exemple que sovint les expressions de gènere són superbinàries, o que els cossos tenen capacitats i habilitats també diferenciades per gènere, entre d’altres), és que aquesta continua sent encara superevident i molt representativa del masclisme que hi trobem.

Cossos hipersexualitzats

A què ens referim quan diem que els cossos femenins estan hipersexualitzats?

Per cossos hipersexualitzats entenem un tipus de representació gràfica del cos femení que “mostra una forta càrrega eròtica, deixant entreveure els seus atributs, caracteritzats per grans pits, cintura estreta i cossos tonificats”, i sovint “cossos massa prims o extremadament desproporcionats”.

Així doncs, sembla que la imatge de “la figura femenina està més relacionada amb les seves connotacions físiques que amb els seus atributs intel·lectuals, morals, psicològics i amb les seves capacitats de relació o de desenvolupament personal i social”. “En definitiva, semblen estar pensats per un imaginari masculí, i responen a allò que des de la representació social serien els desitjos, les afinitats i les aficions dels homes”, especialment l’imaginari dels homes cis heterosexuals.

I avui no parlarem del vestuari dels personatges perquè sinó aquest post es faria infinit, però sabem que és una extensió del mateix tema.

En resum, no estan fetes per a que les noies i dones (i menys les persones no binàries o altres identitats dissidents) se sentin representades i incloses al joc, estan fetes per satisfer la mirada dels homes (heterosexuals). I aquest element retroalimenta les idees, a vegades de forma encoberta o imperceptible, que els videojocs són un espai per als nois i que les noies hi estan convidades, que els nois han de sentir-se atrets per les noies i ser heterosexuals, que no és important i és secundari si les noies no se senten representades… i moltes altres assumpcions que avui dia segueixen en peu, de formes més o menys conscients en moltes comunitats de jocs.

Però tot això no vol dir que un personatge hiperfemení i inclús sexualitzat no sigui vàlid o necessari, o que aquests personatges no puguin ser complets i també ser “reals”. Hi ha qui té en l’hiperfeminitat un canal d’expressió personal i de potència. Vol dir que aquest no pot ser l’únic aspecte i valor d’un personatge femení. I també que falten tants d’altres aspectes per representar!

Cossos hipermasculinitzats

En tot aquesta anàlisi no volem oblidar la representació dels cossos masculins, però no creiem que es tracti del mateix fenomen. Si bé els cossos masculins tenen determinats atributs físics exagerats, això és menys comú als personatges (existeix moltíssima més diversitat de representació) i no es fa principalment en clau de sexualitzar a aquests.

Quan es representen aquests cossos es fa des d’un lloc de poder, d’aspiració, de satisfer la pròpia mirada. No es fa des d’un lloc de submissió i de satisfacció de les mirades d’altres.

Això no vol dir que aquests estereotips no afectin els nois i homes, especialment els heterosexuals, i que no hi hagi, cada cop més, una forta pressió estètica per a imitar alguns d’aquests cossos. És també el masclisme el que els impacta, però no els sotmet a d’altres ni els hi destina les mateixes violències, ni aquestes ataquen a la seva llibertat sexual.

En conclusió

Com ja sabeu, la representació sexista dels cossos als videojocs (i com també en d’altres tantes indústries audiovisuals) té diverses implicacions, algunes per a la societat en general, i altres per les dones i noies en particular. I també per a les persones no binàries i identitats de gènere dissidents.

Per una banda, confirma el que ja sabem: que la reproducció d’estereotips sexistes reforça la discriminació per raó de sexe. Per molt que la major part de la població veu els videojocs tan sols com un joc, també és cert que aquests ens aporten aprenentatges i construeixen una cosmovisió determinada del món. Per tant, que es representin uns cossos, o es deixin de representar-ne altres, no és innocent ni inofensiu.

Per altra banda, aquestes imatges poden tenir un impacte sobre l’autoimatge que les noies i dones, especialment les més joves, construeixen sobre elles mateixes, a partir de visions estereotipades i limitades del que és femení. De com han de ser els cossos desitjables, els cossos potents o capaços, els que seran acceptats davant la mirada masculina, els que val la pena retratar o imaginar…

És en si mateix un tipus de violència estètica i també alimenta altres formes de violència masclista, perquè les justifica.

Sabem que això progressivament està canviant i que cada vegada hi ha més i millors personatges femenins protagonistes, secundaris i inclús representacions femenines més variades als videojocs. En tenim molts exemples que mereixen reconeixement. Però encara són pocs pel que haurien de ser!

Som conscients que està canviant i que cada cop hi ha més persones implicades en aquest canvi perquè quan es creen jocs on apareixen personatges amb aquestes característiques tan evidents, hi ha qui ho assenyala, es queixa, ho critica constructivament, demana que el jocs millorin…

I també sabem que continuar assenyalant-ho i analitzant-ho, una vegada i una altra, és important. Perquè també passa que cada cop que es presenten nous personatges que no segueixen aquests patrons o es fan noves versions de personatges que canvien algunes característiques de les que hem estat assenyalant, es genera un debat a la comunitat. Queixes de resistència al canvi, com si s’estigués traint l’esperit els jocs, com si s’estigués atacant la llibertat dels jugadors o traient-los el “dret” de cosificar i objectificar els personatges femenins…

En definitiva, sabem que jugar a videojocs no et converteix en una persona masclista, però potser sí que ho fa no voler reconèixer  el paper que aquests tenen en la perpetuació del masclisme. Incorporar aquesta mirada analítica i crítica sobre els videojocs portarà segur a continuar millorant-los!