Així doncs, al principi, quan aquesta frase és certa el consum de nicotina no sembla una necessitat, sembla només un complement per completar una experiència, un extra. El problema és que el pas entre “consumeixo socialment” a “consumeixo perquè ho necessito” gairebé mai és evident. I aquest pas, arriba. Però no hi ha un dia exacte en què algú es desperta pensant: “avui m’he tornat depenent de la nicotina”.

El canvi és molt més subtil, i quan te n’adones, potser ja no fumes o vapeges perquè et vingui de gust, sinó perquè el teu cos i el teu cap han après a necessitar-ho.

Quan la nicotina entra a la rutina

La nicotina genera una dependència física forta, sí. Però això és només una part de l’explicació. El que la fa especialment difícil de deixar és la manera com s’integra dins la vida quotidiana. El cervell sovint associa conductes amb emocions, espais i moments. I així és com moltes persones acaben relacionant la nicotina amb “rutines”: les pauses de classe o a la feina, sortir de festa, l’estrès abans d’un examen, l’avorriment, les converses llargues. Les “vapejades” es converteixen en petits premis (he acabat el treball, he fet aquella tasca…) o les cigarretes en maneres de calcular el temps (faré la pausa quan surti a fumar, trigo el que triga una cigarreta…).

A poc a poc, el consum deixa de ser una decisió i es converteix en una resposta automàtica. Hi ha moments en què ni tan sols hi penses: simplement treus el vàper de la butxaca o encens un cigarret gairebé sense adonar-te’n. És aquí on moltes persones comencen a notar una contradicció estranya: pensen que controlen el consum, però alhora hi ha situacions en què no es plantegen no consumir, sembla impossible.

“Jo controlo”

La majoria part de les vegades la dependència no comença amb una sensació de pèrdua de control, sinó més aviat al contrari: amb una sensació de control. Amb frases com: només faig calades dels altres, només fumo els caps de setmana, si volgués podria deixar-ho… Per tant, aquesta dependència no apareix de cop, sinó lentament.

Potser per això costa tant detectar el moment en què el consum deixa de ser ocasional i passa a ser habitual. És una suma de petits canvis acumulats: començar a portar sempre el vàper o el tabac a sobre, sortir expressament al carrer comprar, notar incomoditat quan passen hores sense consumir o pensar-hi constantment encara que no se’n sigui gaire conscient.

La dependència també es nota quan no consumeixes

Moltes vegades la dependència no es veu tant en la quantitat de nicotina que consumeixes, com en el malestar que apareix quan no pots consumir. Per tant, a vegades no és tan important quant es consumeix, com què passa quan no pots fumar o vapejar.

La nicotina és especialment efectiva creant aquesta sensació de necessitat constant que s’assembla a sentir nervis. No és una grandíssima incomoditat, però sí petites incomoditats repetides, cada certa estona, que empenyen a tornar a consumir. Perquè ningú vol passar-ho malament, estar neguitós/a o sentir ànsies, si es pot evitar. I així és com el consum es manté i, sovint, va augmentant.

Potser no cal preguntar-se si ets “addicte”

La paraula “addicció” sovint pesa massa i s’hi associa un estigma molt gran. Molta gent la relaciona amb situacions extremes o amb imatges molt allunyades de la seva realitat. I això fa que sigui difícil identificar les conductes pròpies com a tals.

Potser hi ha preguntes més útils: quant espai ocupa la nicotina al teu dia? Quantes situacions ja no imagines sense consumir? Quan decideixes tu i quan decideix l’hàbit? Realment consumeixes quan vols o consumeixes quan el cos t’ho demana?

Perquè el canvi important gairebé mai passa de cop. Passa a poc a poc. Calada a calada.

Són el mateix Disney +, TikTok Live i Spotify?

Les plataformes d’streamig o streams es basen en transmetre contingut, particularment audiovisual, que la persona pot reproduir des del seu dispositiu en temps real, sense haver de descarregar-lo i necessitant, en general, una connexió a Internet permanent. Les dues modalitats principals són l’stream on demand o a demanda (de Netflix o Youtube) i el live stream o directe (de TikTok Live o Twitch). L’estrella és el vídeo però també segueixen aquest model plataformes de música, audiollibres o podcasts.

Si bé cada plataforma té continguts propis i estratègies característiques, creant una “marca” o identitat particular, hi ha algunes mecàniques comunes que potser ens són familiars. El carret (o scroll infinit) ens ofereix sempre una altra publicació, un altre vídeo i un altre, per a que no parem mai. I per si en algun moment no tens res a la llista, tens les teves recomanacions personalitzades, curades pels algoritmes als que has anat entrenant amb els teus hàbits de visionat o amb allò que més li interessa a la plataforma que vegis. A més, per a minimitzar les possibilitats de que t’aturis, sempre hi ha activada la reproducció automàtica de contingut. I per últim, les notificacions automàtiques, des de les novetats als recordatoris quan fa molt que no entres.

El què més tenen en comú, com veiem, és que competeixen per la nostra atenció.

Els algoritmes de les plataformes estan dissenyats per matenir-nos el màxim de temps enganxades a la pantalla

Com competeixen per la nostra atenció?

Per a analitzar un tipus de streams específic, agafem l’exemple de les plataformes de pel·lícules i sèries de les més famoses, com per exemple HBO, Netflix o Movistar+. Que, a més, tenen la “dificultat” o el “problema” afegit que han d’aconseguir que la gent pagui de forma recurrent, s’hi subscrigui; és a dir, que cada mes o cada any es pagui una quantitat per accedir només temporalment a aquests continguts, i a vegades, veient anuncis i tot.

Però aquestes plataformes, què ofereixen per a que paguem i ens hi quedem? Com s’ho fan?

El que ens diuen és que les triem per la qualitat o el tipus característics dels seus continguts. És veritat que cadascuna procura especialitzar-se d’alguna manera per a distingir-se de les demés i fer-se amb una “quota de mercat”. Netflix inverteix en fer moltes produccions pròpies i fer “estrenes” freqüentment, a més de tenir un catàleg molt ampli i variat. Disney+ s’especialitza en franquícies molt conegudes i sagues molt famoses, a més d’orientar-se al públic familiar. HBO aposta pel que en diu contingut de qualitat, cercant el prestigi. I altres plataformes tenen un enfocament de televisió més tradicional, com Movistar+, o més cultural i cinèfil, com Filmin.

Netflix, Disney+, TikTok o Spotify competeixen constantment pel temps i l’atenció dels usuaris a través d’algoritmes, notificacions i reproducció automàtica.

També promocionen avantatges tècnics, com el nombre de dispositius des dels que es poden visionar simultàniament, el funcionament particular del seu algoritme de recomanació o les opcions per cercar, fer llistes, valoracions, etc. Fixem-nos que, curiosament, la majoria d’aquestes “avantatges” porten a un major consum.

Però, a part de les anteriors, també fan servir altres estratègies per mantenir-nos enganxades en el dia a dia i el màxim temps possible, i que ens poden passar més desapercebudes: per exemple, promocionar el binge watching (o les maratons de visionat) traient temporades completes de sèries de cop, convertir les “estrenes” en un esdeveniment a través de la creació de hype i la promoció massiva, retirar contingut de forma estratègica i promocionar-ho per a incentivar el fomo, col·laborar amb creadores de contingut específiques que fan promoció, contingut divers o reviews de les series o pel·lícules, o crear una conversa molt intensiva, sobretot a través de les xarxes socials, sobre les darreres novetats per a accelerar el ritme de consum del contingut, ja que la gent no vol rebre spoilers, no es vol quedar “fora” de la tendència o no vol perdre’s les referències.

Això ens impacta d’alguna manera?

De moltes!

Principalment, quan el temps d’una persona és limitat i cada vegada es consumeix més contingut, aquestes activitats desplacen altres activitats d’oci, li roben el temps. I progressivament també d’aquelles que són necessàries, ja sigui dormir, passar temps amb altra gent o estudiar. Aquestes activitats es redueixen i inclús desapareixen o, en el millor dels casos, es fan de forma simultània, com estudiar amb una sèrie de fons, dividint, així, la qualitat de l’atenció. És a dir, pot afectar profundament al nostre benestar.

El binge watching i la reproducció automàtica són algunes de les estratègies que utilitzen les plataformes de streaming per mantenir l’atenció dels usuaris durant més temps.

Però també es important que tinguem en compte que el model de negoci va més enllà de que les persones paguin una subscripció mensual: els diners estan en les nostres dades. No som “els clients” d’un servei, en som la matèria prima. Disney +, HBO i la resta de plataformes són una font constant de dades sobre el nostres hàbits, els nostres interessos o, inclús, les nostres reaccions emocionals. Qualsevol dada és important si es pot monetitzar: què ens pot influir en la nostra presa de decisions, en quins moments som més vulnerables o quines mecàniques poden afectar el què comprem o el què compartim.

Entendre com funcionen aquestes plataformes i amb quins mecanismes exploten les nostres vulnerabilitats, ens pot ajudar a posar-hi mesures. Algunes tan senzilles com desactivar la reproducció automàtica, treure les notificacions o decidir que aquesta setmana, que tinc altres coses importants, no veuré la sèrie de la que tothom parla, perquè, a més, la setmana que ve segur que n’hi ha una altra de nova. O d’altres, potser no tan senzilles, però de les que pas a pas podem anar reprenent el control sobre com triar què vols veure, quan ho vols veure, quant de temps li vols donar i, sobretot, quan vols desconnectar.

La serotonina

La serotonina té un paper central en aquesta interacció. Es tracta d’un neurotransmissor que es relaciona amb multitud de funcions del nostre cos; des d’influir sobre la son i els estats d’ànim, el benestar i la connexió social fins el funcionament vascular i la secreció d’algunes hormones.

Per un costat, quan una persona consumeix MDMA, aquesta substància fa que s’alliberin grans quantitats de serotonina al cervell. I, per l’altre, pots imaginar que molts antidepressius també actuen sobre aquest mateix neurotransmissor, tot i que, en aquest cas, no alliberen serotonina, sinó que en bloquegen la recaptació.

Petit parèntesi: Què significa alliberar o bloquejar la recaptació? Quan fem servir aquests conceptes, fem referència al procés conegut com a sinapsis, que és la manera en la que “es comuniquen” les neurones. Per fer-ho simple i didàctic:

1. Una neurona emissora allibera neurotransmissors a l’espai que hi ha entre neurones.
2. La neurona que hi ha a “l’altra banda” recapta aquests neurotransmissors.
3. Aquesta mateixa neurona receptora, torna a alliberar el neurotransmissor de tornada a la neurona emissora.
4. La primera neurona, torna a recaptar aquesta serotonina que havia alliberat. Es tracta d’ “omplir les seves reserves” per quan faci falta tornar a alliberar-ne.

De tornada a la interacció entre substàncies i recapitulant, per una banda l’MDMA fa que hi hagi més serotonina al cervell (perquè se n’allibera més) i, per l’altra, els antidepressius en bloquegen la recaptació (per tant, se’n concentra en més quantitat perquè és manté a l’espai de sinapsis i durant més temps).

Aquest fet pot provocar dues situacions a tenir en compte pels riscos que comporten per a la salut.

Serotonina

Síndrome serotoninèrgica

La síndrome serotoninèrgica és el risc més greu de la interacció entre l’MDMA i els antidepressius ja que és potencialment mortal. Bàsicament es pot explicar com un excés de serotonina al cervell que es pot manifestar en símptomes com agitació, nerviosisme, sudoració intensa, tremolors, taquicàrdia, confusió i en casos greus febre alta i convulsions. En cas d’experimentar una situació així cal tenir en compte que és una urgència mèdica i cal atenció sanitària professional el més aviat possible, ja que amb el tractament adequat, el risc mortal disminueix a menys d’1%. No t’ho pensis i truca al 112 immediatament.

Aquesta afecció pot ser causada pel consum de dues, o més, substàncies serotoninèrgiques, com l’MDMA i la majoria d’antidepressius o per, tan sols, una d’ella si se n’ha pres una gran dosi.

Reducció dels efectes desitjats

En altres casos pot passar que els mecanismes que fan que l’MDMA alliberi serotonina estiguin bloquejats per la medicació antidepressiva i per tant, els efectes esperats poden ser molt reduïts o directament nuls.  Entenem que la gent, quan consumeix MDMA, ho fa per a notar uns efectes determinats i, per tant, el major risc d’això és que es torni prendre més èxtasi per intentar obtenir aquests efectes. En aquest cicle, òbviament, també augmenten els riscos, la toxicitat i la possibilitat que el consum pugui derivar en la síndrome serotoninèrgica.

Altres riscos a tenir en compte

Els antidepressius, més enllà del seu nom, es recepten principalment per tractar la depressió moderada o greu, però també l’ansietat i d’altres condicions que hi semblarien menys relacionades, com trastorns de la conducta alimentària, dolor crònic o trastorns obsessiu-compulsius. El seu objectiu principal és establir un determinat equilibri químic cerebral.

Així, més enllà dels riscos habituals pel consum d’MDMA, si estàs en tractament amb antidepressius, significa que estàs cercant un equilibri concret per al teu cervell. Al consumir M pots contribuir a que aquest desequilibri continuï, o inclús es pugui intensificar.

En casos d’ansietat, l’efecte del MDMA pot intensificar aquesta sensació ansiògena i contribuir a un mal viatge o atac d’ansietat. O, en casos d’ànim baix, hem de tenir en compte la ressaca d’aquest tipus de substància (al cap de dos o tres dies es produeix una bajona anímica molt important); que si la sumem a un estat previ ja baix, doncs pot deixar pal’arrastre.

Ens hem referit, sobretot, a alguns dels antidepressius més receptats i de forma general (com per exemple la sertralina, el citalopram, l’escitalopram o la fluoxetina), però cal tenir en compte que, segons cada medicació concreta, es poden donar altres interaccions. El millor serà poder parlar-ne amb el o la professional que t’ha prescrit el consum d’aquests antidepressius.

Reducció de riscos (si tot i així, algú decideix consumir-ne)

Com imaginaràs després del que hem comentat, es tracta d’una combinació que desaconsellem. Estratègies com deixar de consumir un o dos dies l’antidepressiu no serveixen, ja que són fàrmacs que tenen una llarga durada.

Tot i així, aquí et deixem alguns consells que poden reduir el riscos associats al consum d’MDMA:

• No sumis una altra substància a aquesta barreja. Un “com més serem”, no sempre comporta un “més riurem”.
• Evita re dosificar amb més MDMA. A major concentració, més risc. A més, alguns estudis suggereixen que un cop es comença a metabolitzar la substància, la toxicitat d’aquesta fa que sigui més difícil metabolitzar les re dosificacions, augmentant considerablement el potencial risc de síndrome seratoninèrgic.
• És important hidratar-se. Però amb mesura! Ni poc, ni massa. Ni poc perquè amb l’augment de la temperatura corporal i la sudoració es pot produir deshidratació i un desequilibri del sodi que podria comportar problemes greus de salut. Ni massa perquè també es pot produir un desequilibri del nivell de sodi al cos i per tant comportar problemes de salut, igualment.
• És important poder-ho fer amb gent de confiança, per sentir-te segura o segur, poder explicar qualsevol cosa que et passi i sentir-te acompanyada o acompanyat a si les coses no van bé.
• Posa molta atenció i coneix els símptomes d’alerta de la síndrome serotoninèrgica, per a poder reaccionar. Amb aquest article, pretenem ajudar amb això!

En resum, MDMA i antidepressius no és una combinació “neutra”: o bé, no funciona com s’espera o bé, pot ser perillosa.

Com es tracta de targetetes de colors (en el format físic i també en l’electrònic), algunes molt barates, que són fàcils de comprar i molt ràpides de jugar (uns pocs segons), sembla que són inofensives i no són un joc d’atzar. Però sí que ho són, i justament un que té bastants riscos.

Què són?

Un rasca és el que es coneix com una loteria instantània. És a dir, funciona com una loteria però no.

Les loteries són jocs on s’atorguen premis si els números o signes d’un bitllet, bo o equivalent electrònic que s’ha adquirit coincideixen, totalment o parcialment, amb els resultats d’un sorteig o quelcom similar. Això vol dir que hi ha un sorteig en una data concreta, que pot ser en dies, setmanes o mesos, i tothom espera el resultat.

Però als rasques això és immediat. És a dir, els possibles premis ja estan assignats als bitllets quan es compren. En altres paraules: es compra, es rasca… i al moment ja se sap si s’ha guanyat o no.  Però no hi ha absolutament res que pugui fer la persona per influir en el resultat.

Cada rasca té unes instruccions relativament senzilles. Per exemple, s’han de descobrir símbols iguals, trobar una quantitat concreta de símbols, trobar xifres preestablertes, etc. Si es compleix la combinació o combinacions que indica el bitllet, es guanya el premi que hi surt.

A més, hi ha rasca des d’imports molt baixos i són més barats que d’altres loteries: des de 0,25 € fins a 10 €. Com més alt és el preu del rasca, normalment més gran pot ser el premi i, en alguns casos, poden augmentar les probabilitats de trobar-ne algun.

Per què poden ser una pràctica de risc?

Tots els jocs d’atzar estan dissenyats perquè la persona cregui que té més control o capacitat d’influir en el resultat del qual realment té. Als rasca, aquesta estratègia varia segons el tipus de joc, però en general fan rascar números o símbols de maneres determinades (segons un ordre concret o en relació amb uns nombres concrets) i pot fomentar la sensació que “hi ha estratègia”. Però no n’hi pot haver: el premi ja està assignat i hi és o no hi és. És pur atzar.

Aquests bitllets de loteria instantània a més tenen dissenys molt pensats i cridaners. Combinacions de colors molt vius, símbols i motius ben dissenyats i divertits, missatges com “Guanya fins a 1.000.000 €” o “Premi directe”. És molt probable que, caminant pel carrer, ens hàgim fixat en alguna de les paradetes que en tenen i que, si n’hem vist en línia, ens hagin cridat molt l’atenció. És a dir, tenen una estratègia comercial molt agressiva.

Venda de rasques amb anuncis de grans premis en un quiosc al carrer

Els rasques estan totalment dissenyats perquè t’involucris en el joc i tinguis una experiència molt específica: fàcil, ràpida i estimulant, però no suficient, perquè tinguis ganes de repetir. El fet que sigui instantani fomenta la gratificació immediata, amb el resultat en segons. Que no s’hagi d’invertir gaires diners o esforços ni gaire temps en activar el sistema de recompensa del cervell, pot generar ganes de tornar-ho a provar ràpidament amb molta facilitat: és a dir, faciliten la repetició. Encara més, hi ha persones que quan guanyen algun import al rasca, se’l tornen a gastar en rasques al mateix moment.

Això a més, contribueix al fet que no es tinguin en compte els diners gastats com una pèrdua i que a més no se’n faci cap mena de seguiment. És a dir, perdre 1 o 2 € no sembla greu. La qüestió és que si es fa sovint, la suma pot ser important a final de mes. I s’ha de tenir en compte que la repetició pot portar no només a comprar més bitllets sinó que aquests bitllets cada cop siguin de més diners.

Catàleg en línia de rasques de Loteries de Catalunya classificats per preu des d’1 a 10 euros

Es poden reduir riscos?

Com sabeu, la millor manera de no tenir problemes amb el joc és no jugar. Però si coneixeu algú que està jugant a rasques, aquí teniu algunes idees senzilles:

• Que sigui una pràctica excepcional i no es converteixi en una rutina. Val més que sigui puntual i no un hàbit fix. Però si es converteix en un “ritual” (un dia específic al mes, amb un grup d’amigues en concret…) que es quedi aquí!
• Marca’t un límit de diners (i respecta’l). Decideix abans de jugar quant vols gastar o quant et pots permetre sense que t’afecti a altres despeses (que haurien d’anar sempre primer).
• Evita la repetició. Sigui pel motiu que sigui, no tornis a gastar el que has guanyat ni tampoc intentis “recuperar” el que has perdut.
• Que no sigui un espai d’evasió. No juguis per avorriment o perquè tens mal dia, ja que és més fàcil que es converteixi en un recurs recurrent en aquestes situacions.

Els rasca tenen riscos també perquè semblen inofensius. Que no ens despistin!

Catàleg digital de l’ONCE de rasques amb diferents imports i premis de fins a un milió d’euros

L’ultra fast fashion es caracteritza per catàlegs que canvien diàriament—entre el 40% i el 70% de les peces que podem trobar tenen menys de tres mesos d’antiguitat—, col·leccions que es multipliquen —es produeixen entre 35.000 i 100.000 articles nous cada dia— i un flux constant de novetats que activen el FOMO —cada dia s’afegeixen entre 700 i 1.000 models nous—. Però aquest fenomen no és casualitat: és una màquina dissenyada per fer-nos comprar més del que necessitem, més ràpid i més sovint. Com més fàcil ens ho posen, més s’alimenta el cicle consum malbaratament, generant una cultura de l’excés.

Com dèiem, el baix preu d’aquests productes té un cost força elevat: si ens centrem en el planeta, què implica això?

El desaprofitament d’aigua que provoca la indústria tèxtil, especialment la de la moda ràpida, a escala global és brutal. L’aigua es fa servir tant als cultius de cotó, com als processos de tintura o altres processos industrials com els rentats que gasten desenes de litres per cadascuna de les peces de roba. Alhora que passa això, hi ha milions de persones el món que viuen sota escassedat d’aigua. És una contradicció obscena: es venen “tendències” efímeres que es produeixen amb recursos que no ho són.

També és rellevant destacar l’impacte de la petjada de carboni. Quan algú compra roba que viatja per avió està pagant amb emissions “invisibles”: I sí, en molts casos s’envia per mitjans aeris perquè els marítims, tot i ser menys contaminants i més econòmics, són més lents i l’ultra fast fashion premia la velocitat per sobre de qualsevol altre aspecte. La comoditat de tenir allò que es compra ara i aquí té costos directes per al clima. Encara s’agreuja més si sabem que el 60% de la roba que es compra, es llença abans que passi un any. És a dir, es genera un gran impacte mediambiental per un producte que tindrà una vida útil molt curta, i que a més alimenta la necessitat de comprar nous productes.

Aquests centenars de tones de residus de roba tenen un impacte concret, material. No és una cosa etèria: per exemple, al desert d’Atacama a Xile, hi ha el que es coneix com a “cementiri de roba”. Tones de peces de roba apilades com si el planeta fos un contenidor sense fons. És el punt final d’una cadena de sobreproducció i contaminació. I encara més: es poden trobar notícies que expliquen que a alguns suburbis urbans hi ha gent que fa servir residus tèxtils per escalfar-se, cremant-los (més econòmic que comprar llenya o altres materials). A més, els contaminants que es deriven de cremar tèxtils són majors, ja que són fets bàsicament amb productes derivats del petroli (en alguns casos se superen els límits establerts de contaminants permesos a la Unió Europea).

La indústria ultra fast fashion ven velocitat i novetat, però amaga el preu real: paisatges embrutats, malbaratament d’aigua, emissions innecessàries i una generació de residus que creix més de pressa del que podem gestionar (i encara menys, necessitar). El què és barat per a una persona ens surt car a totes.

Si sabem què hi ha darrere d’una peça de roba ultra fast, estem disposades a continuar alimentant aquest cicle o volem vestir un futur diferent?

És una escena que últimament es repeteix, no controles què fa o deixa de fer la gent, prou en tens amb les teves coses, però tens la sensació que cada cap de setmana es repeteix aquesta mateixa situació.

Decideixes parlar amb el teu amic, i li fas saber que sents preocupació pel consum que fa últimament però et respon que “controla”, que “no és com la penya que s’enganxa”.

T’hi fixes una mica i potser sí que últimament el notes més nerviós de l’habitual, però no saps ben bé per què. Tu saps que dorm poc i que menja fatal, però potser era per les preocupacions diàries que, més o menys, tenim totes.

Et preocupa, però també et fa mandra entrar en un tema delicat i por, la reacció que pugui tenir si insisteixes. A més, t’ho passes bastant bé amb ell de festa…

Penses que el seu consum potser té alguna cosa a veure amb aquests malestars i t’hi quedes rumiant…

Potser és millor no dir-li res. Al final, cadascú fa el que vol. No vols perdre l’amistat ni amargar-li la nit a ningú.

Però igual també pots esperar un moment tranquil i dir-li que et preocupa com està últimament. Que no ho fas des del judici, que el veus cremat.

També podries proposar-li fer una nit de festa sense consumir i saber si realment “ho controla i no està enganxat” o, per contra, ho “necessita”.

Una altra possibilitat que se’t passa pel cap és contactar amb algun servei d’informació sobre drogues per saber més coses sobre l’speed, el seu consum i com parlar-ne.

I tu, què faries?

Trobar o generar el moment adequat per parlar pot ser clau, i tu, què faries?

Un proposem algunes idees! No és una llista exhaustiva ni l’experiència és igual per a tothom, però són alguns punts de partida per a començar a estirar el fil d’experiències positives. Experiències que, alhora, poden tenir un impacte en la nostra salut emocional, mental i, també de retruc, física!

Experimentació

Als videojocs, a les xarxes, a canals d’stream… podem experimentar de moltes maneres. Una d’elles és amb com ens mostrem, com ens vestim, quin nom tenim, com construïm un personatge i la seva imatge, com ens referim a la gent i com es refereixen a nosaltres, amb qui ens relacionem…

Experimentar als entorns digitals ens pot permetre explorar-nos, provar noves maneres, conèixer-nos una mica més o fer que ens coneguin una mica millor, fer assaig i error… un món de possibilitats.

Amistats, vincles i xarxes

Què passa quan vivim a un poble de 2.000 habitants? O quan som més aviat rurals i desplaçar-nos a un espai de trobada no és tan fàcil? Què passa quan volem lligar, o conèixer gent nova o tenir un grup d’amistats amb qui poder aprofundir en aquests temes?

Connectar, gaudir, acompanyar-se… a vegades és més accessible amb les pantalles.

Les pantalles no només poden ser un refugi i ajudar-nos a connectar-nos amb gent arreu del món, també ens permet poder fer activisme pels drets LGTBIQA+

Refugi

Com sabem, és difícil fer una diferència entre el món virtual i el món no virtual o físic (allò que altres diuen entre el món “real” i el món “no real”). El què passa a les pantalles també és real, no? Si ens insulten, ens amenacen, ens ridiculitzen o ens falten al respecte bé que ens pot afectar. Per tant, també és real.

A vegades el món no virtual pot ser molt hostil, i inclús insegur. A vegades, l’entorn laboral, del centre on estudiem o la família no són l’espai de seguretat que ens agradaria, on poder parlar obertament, preguntar coses que ens preocupen o mostrar-nos tal com som.

Per algunes persones o en algun moment de la vida, les pantalles poden ser l’espai segur on relacionar-nos, mostrar-nos i en definitiva, ser qui som sense por.

Anonimat

Sovint l’anonimat pot ser una amenaça, perquè permet que molta gent sense identificar i de manera oculta s’atreveixi, per exemple, a faltar més el respecte a altres i, per tant, sovint converteix els espais virtuals en espais especialment hostils.

Però a la vegada, l’anonimat també pot ser alliberador. Amb un perfil amb el qual no se’ns pugui identificar podem connectar amb altres persones, més lleugerament, de forma més casual o potser sense por (per exemple, que s’exposin coses de nosaltres que no volem), podem trobar-nos i organitzar-nos sense haver de fer servir el “nostre” nom (o el nom que ens han assignat)…

Darrera de continguts aparentment casuals com sessions de maquillatge, s’hi poden veure continguts que ens permetin trobar noves referents

Referents

Gràcies a les pantalles podem trobar noves referents. Persones o col·lectius amb les que aprenem, amb les que tenim coses en comú, amb les que ens identifiquem o que ens desafien a pensar i ens acompanyen. Sembla trivial, però la falta de referents pot comportar dificultats per posar nom a les coses, per provar o defugir identitats o per trobar eines i repensar coses que ens impacten. Gràcies a la feina d’altres persones, podem emmirallar-nos, aprendre i descobrir i, per tant, alliberar-nos, autoreafirmar-nos, defensar-nos, entendre’ns o, senzillament, anar fent el nostre camí.

Espais de suport i d’organització

Gràcies a la connectivitat, les pantalles ens permeten connectar amb desenes, centenars, milers de persones d’arreu del món. No tenim la necessitat de trobar-nos cara a cara, en un mateix espai i en un mateix moment per organitzar-nos. Podem trobar-nos, debatre, formar-nos, coordinar reivindicacions, visibilitzar desigualtats i denunciar discriminacions…

O simplement, podem parlar sense els filtres que potser fem servir en altres moments, sabent que serem escoltadis, que rebrem consells de persones que potser han viscut situacions similars a les nostres, que compartirem dubtes similars o que tindrem objectius comuns.

El benestar, el gaudi i la seguretat també depenen de per poder ser, sense por i amb xarxa. Així doncs, tot i que les pantalles poden desconnectar-nos del món en la pitjor de les seves expressions, també poden sostenir-nos i acompanyar-nos; poden ser un aparador o poden ser el refugi.

Tot i que els videojocs, sobretot les partides on-line, poden ser espais hostils, també poden ser un espai de refugi, experimentació i connexió.

Com sempre passa quan us trobeu de festa (feu veure que és casual, però sabeu que no és casual perquè us seguiu la pista i parleu per anar sabent on sereu…), la primera vegada que vau follar havíeu begut alcohol, i potser una mica massa i tot. La segona vegada no havíeu begut gaire, però us vau “animar” a la festa i vau prendre una mica de pastilla.

La veritat és que no va estar malament, però per a tu no va ser ni de bon tros tan guai com l’altre diu que va ser. Et parla de tot de sensacions magnificades i una connexió brutal que tu, per desgràcia, no vas notar.

No li estàs explicant, però a tu el què t’agrada són els matins, quan us desperteu. Tot i la ressaca i les lleganyes i la boca seca. Que sents més, que rius més, que connectes més.

Aquesta setmana, per fi, t’ha parlat directament per quedar el cap de setmana, i fer alguna cosa. I tu, evidentment has dit que sí.

Però ara just t’ha escrit per dir que ha tingut una superidea, i que vol agafar una cosa “nova” que li ha comentat una col·lega, que és molt guai. És per provar-la quan sortiu, però t’explica que vol guardar-ne una mica per abans de follar, perquè “millora” segur el sexe.

I tu, què faries?

Hi ha qui advoca per “la guerra contra les drogues”* tot i els resultats negatius d’aquestes polítiques en nombres de persones mortes i desaparegudes, altres com a LaClara i ElPep, que ens hi apropem des de la prevenció. Hi ha qui defensa la prohibició total i també hi ha qui planteja apropar-se al consum de substàncies des de la perspectiva de reducció de danys.

El dia 7 de maig es commemora el Dia Internacional de la Reducció de danys, i per aquest motiu, fem aquest article.

*Per guerra contra les drogues s’entenen totes aquelles polítiques públiques que, en principi, cerquen que el mercat de les drogues (especialment les que no tenen estatus de “legal”) desaparegui per mitjà d’acabar amb l’oferta. És a dir, intervencions repressives, en alguns casos militars, per acabar amb els circuits de producció, transport i venda de substàncies.

Reducció de danys: Què?

L’Harm Reduction International defineix la reducció de danys com aquelles “polítiques, programes i pràctiques orientades a minimitzar els impactes negatius del consum de drogues tant en l’àmbit de la salut, social i legal”.

És a dir, parteix de la idea que el consum de substàncies existeix. Hi ha gent que consumeix substàncies, siguin legals o il·legals. Per tant, la prohibició l’únic que provoca és una major estigmatització per aquelles que consumeixen i/o situacions de major risc per aconseguir les substàncies i/o consumir-les. De manera que, la reducció de danys és una perspectiva que pretén protegir la salut i mantenir amb vida les persones que consumeixen drogues i, alhora, acabar amb les polítiques que actuen de manera contrària.

La naloxona, és un fàrmac que s’utilitza per a revertir sobredosi d’opioides

Reducció de danys: Com?

Si altre cop anem a veure què en diu l’Harm Reduction International “la Reducció de danys es basa en principis de justícia i drets humans. Se centra a realitzar canvis positius i en treballar directament amb les persones sense jutjar-les, coaccionar-les, discriminar-les ni exigir que deixin de consumir drogues com a condició prèvia per rebre suport.”

Per tant, per reducció de danys s’entenen totes aquelles actuacions orientades a minimitzar perjudicis per la salut derivats del consum de substàncies. Per exemple, un risc important al qual han de fer front les persones que consumeixen substàncies per via parenteral (amb una injecció) és la transmissió d’infeccions si es comparteixen o es reutilitzen agulles. Així doncs, els programes d’intercanvi de xeringues per a proveir de material nou estèril, redueix molts danys derivats d’aquesta via de consum. Un altre exemple podria ser la facilitació de fàrmacs per a prevenir casos de sobredosi per consum de substàncies.

Inclús anant més enllà, les companyes de Metzineres ens expliquen en aquest post què s’entén per reducció de danys d’espectre complet. Si recuperem la informació del Triangle de Zinberg (1, 2 i 3) sabrem que no només és important atendre a la substància o a la persona quan parlem de consum. També és molt important tenir en compte el context. Per tant, els programes i intervencions destinats a garantir drets socials bàsics, també es poden contemplar com a intervencions de reducció de danys.

Així doncs, la reducció de danys d’espectre complet té en compte altres factors que poden ser igual de problemàtics que el consum de substàncies, però que tenen a veure amb el context com l’habitatge, la feina, els vincles personals o l’oci. I el consum de substàncies, al cap i a la fi, sovint es fa en la recerca d’un plaer, i per tant pot ser que aquest no sigui problemàtic, aquesta perspectiva ho facilita, tenint en compte també l’opció de l’abstinència.

Garantir condicions de vida dignes per a tothom també és una mesura de reducció de danys i riscos

Reducció de danys: Per a qui?

Sovint quan es pensa en reducció de danys la gent pensa en programes com els que hem anomenat a l’anterior punt (intercanvi de xeringues, sales de consum supervisat, serveis socials i d’habitatge, assessorament legal, etc.). Aquest tipus de programes sovint es relacionen amb el consum d’algunes substàncies determinades com l’heroïna i altres opiacis o la cocaïna.

Però, sovint, no pensem en reducció de danys en el consum d’alcohol o el de nicotina, les substàncies més consumides tant a Catalunya com a l’estat espanyol. Si bé és cert que els danys a curt termini poden ser diferents, i els riscos associats al seu consum també, pot ser oportú (i necessari) pensar en intervencions destinades a reduir danys per aquelles persones que consumeixen aquestes substàncies.

A més, la perspectiva de la reducció de danys, que es fa forta en la defensa dels drets humans, és també una aproximació garantista per a intervencions que tinguin una perspectiva interseccional i, per tant, tinguin en compte el gènere, la classe o l’origen de les persones.

En definitiva, disposar de la informació necessària com el que procurem fer des de LaClara, com tenir les estratègies, espais, professionals, fàrmacs com procuren altres companyes, és la millor manera de fer front als riscos que tenen a veure amb el consum de substàncies.

Obres el mòbil i vas directe a alguna xarxa on t’hi pots passar hores fent scroll. Un dels primers vídeos que veus, prou viral, té una estètica molt ben cuidada. Sembla que està gravat aprofitant la golden hour, tots els colors són d’un to molt suau, a joc amb la veu, també extremadament suau i amable, gairebé un ASMR. El que veus al vídeo també es força agradable, una noia amb un gran somriure cuinant, netejant i explicant allò que fa, pas a pas, vestida amb un vestit de flors i amb el maquillatge i el pentinat PER-FEC-TE. Però a tu hi ha alguna cosa que no et quadra.

Aquest tipus de continguts, que s’ha anat fent cada cop més present a les xarxes, provoquen reaccions ben diverses. Des de certa admiració i interès al rebuig. Darrere d’aquesta estampa idíl·lica, que ens recorda una pel·lícula de Hollywood dels anys 50, potser s’amaguen més coses del què veiem a primera vista.

EL FENOMEN VIRAL

Es tracta d’un fenomen que no és nou. Potser fa poc que s’ha viralitzat al nostre entorn, però als Estats Units d’Amèrica fa anys que aquest fenomen és present a les xarxes, i al nostre context ha pres diferents formes, molt sovint en discursos basats en la “nostàlgia”, la naturalització dels rols de gènere i en la llibertat de les dones de poder triar, inclús si això significa triar rols tradicionals.

El nom que s’ha popularitzat per identificar i definir aquests perfils és el de tradwives, que no és res més que la conjunció de trad (tradicional) i wife (esposa). Tot i el nom, no sempre es tracta de dones casades però sí solen ser dones que estan en una relació. Encara que semblin perfils no relacionats, les tradwives són un moviment que defensa (i romantitza) els rols tradicionals de gènere, on les dones s’ocupen de les tasques de la llar, com netejar, cuinar i fer-se càrrec de tot el que té a veure amb cuidar les criatures. Alguns perfils dels que van més enllà proposen, de forma explícita, viure sotmeses als seus marits, que els brinden protecció i proveïment.

Aquest tipus de contingut, que pot semblar anecdòtic, es complementa amb altres idees presents a les xarxes relacionades amb com ser mares “perfectes” o treballar tenir un cos “perfecte”…

Hores i hores d’scroll down mirant continguts

QUÈ HI HA AL DARRERE?

Així doncs, de l’aparició i proliferació de perfils aparentment vinculats amb la promoció d’un estil de vida més, com tants d’altres que es poden trobar a les xarxes socials, sembla que hi hagi alguna cosa més que interès per la cuina, l’ordre i la neteja o consells d’autoimatge.

El moviment tradwife és reconegut arreu del món com un moviment que dibuixa com a llibertat el fet de dependre d’un home i viure per a ell, sostenint tot allò que permeti que es dediqui a la feina productiva fora de casa.

Tot i que a primera vista no ho sembli, i potser en alguns perfils  pot no ser intencional, aquest discurs té molt a veure amb els discursos d’odi. Sovint comparteixen una mateixa cosmovisió del món, i reprodueixen idees i missatges masclistes, racistes, classistes i LGTBIQfòbics. Es poden reproduir idees com que qui no té una vida perfecta és perquè no vol (com si la pobresa o el racisme no existís) o que les decisions personals no tenen res a veure amb els contextos on es prenen.

En alguns casos, fins i tot, es fa servir el que es coneixen com a dog whistles, que són paraules concretes o llenguatge codificat o suggeridor que només entenen algunes persones i que es relaciona amb un contingut polític específic, amb la finalitat d’obtenir el suport d’un grup en concret sense provocar oposició. És a dir, no són explícits però tenen molta intencionalitat.

D’aquest tipus de perfils, podríem dir que són la contrapart femenina als influencers de la masclosfera o manosfera.

En un món profundament injust, aquests discursos busquen solucions individuals a problemes col·lectius. Vesteixen de llibertat individual problemàtiques que tenen a veure amb desigualtats estructurals, deixant fora de joc, així, qualsevol posicionament crític amb el sistema.

CONSEQÜÈNCIES

Tot plegat, el què semblava un trend qualsevol i una forma de compartir opcions i preferències personals a les xarxes, pot tenir moltes implicacions. No només en l’esfera ideològica, com comentàvem, sinó també en l’ecosistema digital on ens movem i en el nostre benestar digital.

A nivell d’impacte personal o grupal, aquet tipus de contingut ens pot afectar tant si ens crea curiositat o ens hipnotitza, com si ens genera rebuig.

Per una banda, la falsa perfecció que veiem a les xarxes pot tenir impacte sobre les nostres vides, augmentant encara més la pressió estètica que patim les noies i les dones (pensant només en satisfer la mirada dels homes heterosexuals), creant-nos sentiment de culpa per no “arribar” als estàndards i alimentant el sentiment de frustració que sovint ens causa l’exposició a les xarxes socials.

I en el cas dels homes heterosexuals també pot tenir un impacte negatiu. Pot crear unes expectatives irreals sobre com ha de ser una relació i en què s’ha de basar. Inclús arribar a generar insatisfacció o sentiment de pressió per no poder o voler arribar al compliment d’aquests rols tan estandarditzats. Moltes persones el que esperen i volen de la seva parella (si és que volen tenir-ne) és tenir una igual, una companya, algú amb qui compartir, i no algú al seu servei o amb una relació de desigualtat i inferioritat. Força lluny del que dibuixen com a ideal aquests perfils.

Per l’altra, aquest contingut augmenta el clickrage (quan cliquem no perquè el contingut ens interessi positivament sinó perquè en indigna), i el fet de compartir i viralitzar contingut perquè  ens genera emocions negatives. Quan més mobilitza les emocions negatives, més hi interaccionem, més temps hi passem i més contribuïm al seu abast. I, això pot tenir també un impacte en el nostre benestar (o malestar) emocional. A més, també dona mes diners tant a les plataformes com a aquests perfils: quan més engagement tinguin, més els promocionaran les xarxes.

I sí, altre cop cal recordar que, a un nivell més macro, la presència creixent de perfils d’aquest tipus normalitza un discurs gens emancipador, avalant així propostes retrògrades i adobant el terreny per a que hi pugui haver retrocessos en drets adquirits, en aquest cas,  particularment per a les dones i identitats dissidents, però realment, adobant el terreny per retrocedir en drets civils i humans de tots els col·lectius vulnerabilitzats.

I segueixes fent scroll, però ara quan t’atures en un contingut d’aquest tipus, el mires amb uns altres ulls i una mica més conscient del que et provoca. Decideixes no comentar-lo ni  compartir-lo perquè ja saps què hi ha darrera i decideixes no donar-li atenció.