Així doncs, al principi, quan aquesta frase és certa el consum de nicotina no sembla una necessitat, sembla només un complement per completar una experiència, un extra. El problema és que el pas entre “consumeixo socialment” a “consumeixo perquè ho necessito” gairebé mai és evident. I aquest pas, arriba. Però no hi ha un dia exacte en què algú es desperta pensant: “avui m’he tornat depenent de la nicotina”.

El canvi és molt més subtil, i quan te n’adones, potser ja no fumes o vapeges perquè et vingui de gust, sinó perquè el teu cos i el teu cap han après a necessitar-ho.

Quan la nicotina entra a la rutina

La nicotina genera una dependència física forta, sí. Però això és només una part de l’explicació. El que la fa especialment difícil de deixar és la manera com s’integra dins la vida quotidiana. El cervell sovint associa conductes amb emocions, espais i moments. I així és com moltes persones acaben relacionant la nicotina amb “rutines”: les pauses de classe o a la feina, sortir de festa, l’estrès abans d’un examen, l’avorriment, les converses llargues. Les “vapejades” es converteixen en petits premis (he acabat el treball, he fet aquella tasca…) o les cigarretes en maneres de calcular el temps (faré la pausa quan surti a fumar, trigo el que triga una cigarreta…).

A poc a poc, el consum deixa de ser una decisió i es converteix en una resposta automàtica. Hi ha moments en què ni tan sols hi penses: simplement treus el vàper de la butxaca o encens un cigarret gairebé sense adonar-te’n. És aquí on moltes persones comencen a notar una contradicció estranya: pensen que controlen el consum, però alhora hi ha situacions en què no es plantegen no consumir, sembla impossible.

“Jo controlo”

La majoria part de les vegades la dependència no comença amb una sensació de pèrdua de control, sinó més aviat al contrari: amb una sensació de control. Amb frases com: només faig calades dels altres, només fumo els caps de setmana, si volgués podria deixar-ho… Per tant, aquesta dependència no apareix de cop, sinó lentament.

Potser per això costa tant detectar el moment en què el consum deixa de ser ocasional i passa a ser habitual. És una suma de petits canvis acumulats: començar a portar sempre el vàper o el tabac a sobre, sortir expressament al carrer comprar, notar incomoditat quan passen hores sense consumir o pensar-hi constantment encara que no se’n sigui gaire conscient.

La dependència també es nota quan no consumeixes

Moltes vegades la dependència no es veu tant en la quantitat de nicotina que consumeixes, com en el malestar que apareix quan no pots consumir. Per tant, a vegades no és tan important quant es consumeix, com què passa quan no pots fumar o vapejar.

La nicotina és especialment efectiva creant aquesta sensació de necessitat constant que s’assembla a sentir nervis. No és una grandíssima incomoditat, però sí petites incomoditats repetides, cada certa estona, que empenyen a tornar a consumir. Perquè ningú vol passar-ho malament, estar neguitós/a o sentir ànsies, si es pot evitar. I així és com el consum es manté i, sovint, va augmentant.

Potser no cal preguntar-se si ets “addicte”

La paraula “addicció” sovint pesa massa i s’hi associa un estigma molt gran. Molta gent la relaciona amb situacions extremes o amb imatges molt allunyades de la seva realitat. I això fa que sigui difícil identificar les conductes pròpies com a tals.

Potser hi ha preguntes més útils: quant espai ocupa la nicotina al teu dia? Quantes situacions ja no imagines sense consumir? Quan decideixes tu i quan decideix l’hàbit? Realment consumeixes quan vols o consumeixes quan el cos t’ho demana?

Perquè el canvi important gairebé mai passa de cop. Passa a poc a poc. Calada a calada.

Com us comentàvem en aquest article, un dels grups de NSP de les que més hem sentit a parlar darrerament són les catinones. Potser per aquest nom genèric us sonen poc, però si diem mefedrona o 3-MMC la cosa canvia.

Què són les catinones?

Les catinones sintètiques són una gamma de substàncies que s’han desenvolupat a partir de o fent servir com a prototip la catinona (o la substància patró Catina), el principal component actiu de les fulles de la planta Khat (Catha edulis), que està controlada internacionalment. Habitualment s’han promocionat com a alternatives ”legals” a l’amfetamina, la MDMA o la cocaïna.

Generalment tenen efectes estimulants, tot i que algunes poden tenir-ne també d’empatògens. És a dir, poden produir estat d’alerta, eufòria, percepció d’augment d’energia i percepció de millora en algunes habilitats socials. D’altra banda, poden produir les taquicàrdies i dolors a la zona toràcica, confusió, fatiga mental, irritabilitat, agressivitat, ansietat i atacs de pànic. Es tracta alhora d’una família de substàncies que, de forma general, produeixen una baixada intensa.

N’hi ha de diferent tipus, depenent de la modificació feta a la estructura de catinona, podent-se separar en quatre subfamílies estructurals diferents. Entre les més conegudes per diferents motius (perquè són més habituals en contextos d’oci, perquè fa més temps que esta sintetitzades, perquè es posen de moda temporalment, perquè es fa servir com a adulterants de drogues més comuns, etc.) hi podem trobar la mefedrona, la 3-MMC, la clefedrona o 4-CMC, la metilona, l’alfa-PVP o la MDPV. Algunes d’aquestes darreres ha protagonitzat titulars molt sensacionalistes els darrers anys i molta desinformació.

D’aquestes, algunes han esdevingut substàncies molt conegudes per dret propi, com és el cas de la mefedrona, la 3-MMC seguint el seu llegat i la metilona.

Mefedrona o 4-MMC

La mefedrona o 4-MMC o 4-metilmetcatinona no és, ni molt menys, una substància nova, ja que es va sintetitzar fa aproximadament un segle. Tampoc és una substància al·legal, ja  que  es va fiscalitzar a Espanya el 2011.

Una de les característiques que es destaquen de la mefedrona respecte a la resta de catinones és que té un efecte molt intens i ràpid i una durada relativament curta dels seus efectes, que combinen l’estimulació i l’efecte empatògen. Però d’altra bada, unes altres característiques molt rellevants són que pot produir un desig intens de seguir consumint (craving) i que té un efecte de baixada molt pronunciat; algunes persones descriuen molt de cansament, desmotivació, depressió, ansietat i insomni, que es poden perllongar durat diversos dies.

Donada la seva “popularitat” i el desconeixement que se’n té, sovint s’ha fet servir el seu nom per vendre d’altres substàncies; es pot tractar tant d’altres catinones com de substàncies ben diferents. Aquest fet sempre és un risc, ja que consumir una substància pensant que és una altra obre la porta a molts malestars i accidents.

3-MMC

L’origen de la 3-MMC està relacionat amb la fiscalització de la mefedrona. Un cop aquesta es va il·legalitzar, es va crear noves substàncies per a “substituir-la” a partir de modificacions químiques de la seva formulació, com la 3-MMC o la 2-MMC, substàncies que mantenen en gran mesura les propietats psicoactives de la mefedrona. Tot i això, està sotmesa a control internacional des del 2022.

La particularitat d’aquesta catinona és que té efectes estimulants però és percebuda com a “més suau” que la mefedrona. Així, amb els anys ha adquirit nom propi en alguns entorns assocats a la festa i al ball.

Metilona

Es tracta de la primera catinona sintètica identificada a Europa, sobre el 2005.  Conjuntament amb la mefedrona i el MDPV va ser una de les primeres catinones en popularitzar-se, sovint sota noms com «sals de bany» o «fertilitzants per a plantes». Va ser fiscalitzada el 2015 i la seva presència en entorns de consum és molt residual actualment.

La particularitat de la metilona és que va aparèixer per imitar els efectes de l’MDMA i per tat hi té una gran similitud estructural. Alhora, la durada dels seus efectes pot ser una mica més llarga que la d’altres catinones.

Tenen riscos específics?

Doncs sí.

Els riscos tenen a veure, per una banda, amb algunes característiques generals de les NSP, i per una altra, amb els d’efectes específics de les substàncies i amb la similitud o diferència que tenen respecte les substàncies que “copien”. Ens centrarem en aquests darrers.

Entre els efectes no desitjats o adversos es poden donar efectes físics com l’acceleració del cor, la pujada de la pressió arterial i, en situacions greus, risc de problemes cardíacs, hipertèrmia i dany muscular. Altres efectes freqüents són l’insomni, la pèrdua de gana, el bruxisme o tensió mandibular i moviments involuntaris dels ulls. També és possible l’ansietat, la paranoia i els atacs de pànic, així com possibles al·lucinacions. En casos de sobredosi o toxicitat poden aparèixer conductes agressives o psicòtiques, sovint afavorides per la manca de son. També es possible l’aparició de la síndrome serotoninèrgica, que és un desequilibri en els nivells de serotonina que pot arribar a ser molt greu.

A més, és habitual un fort desig de tornar a consumir i una baixada intensa posterior, amb cansament, desmotivació, tristesa, ansietat i dificultats per dormir durant diversos dies.

Com dèiem, és important no perdre de vista que són substàncies diferents de les que “copien”, amb les seves especificitats. A vegades les persones les adquireixen prenent de referència la substància més coneguda i això pot induir a falses expectatives o pràctiques de risc. Per exemple si comparem aquelles catinones sintètiques amb perfils més estimulants amb les amfetamines, tenen una petita diferència química, que fa que arribin en menor quantitat al cervell i, a la mateixa dosi que d’anfetamina, produeixin efectes estimulants més suaus. Això pot portar les persones a augmentar la dosi per buscar efectes similars, cosa que incrementa el risc d’efectes adversos al cos.

Algunes recomanacions?

Si algú decidís consumir-ne, tingueu en compte les recomanacions que us donem habitualment per a reduir  els riscos: informeu-vos, analitzeu la substància, comenceu amb una dosi test i no feu barreges!

Potser tothom estaria d’acord en que l’alcohol és una droga de festa, perquè realment es la substància mes normalitzada al nostre context i la que mes es consumeix, segons les estadístiques, així que també, hi està molt present i no hi ha debat. I potser també estaríem d’acord que l’mdma és una droga “de festa”, ja que és molt anecdòtic que la gent la consumeixi en altres contextos. Són substàncies que s’associen amb la sociabilitat el gaudi, amb la connexió amb d’altres i amb l’ambient.

Però en els darrers mesos s’han fet presents consums en espais de festa altres substàncies que, a primera vista, no tothom associaria a estar connectant amb d’altres, amb la música o amb el ball. En aquest cas parlem dels globus o cremdelux, de popers en algunes ocasions o inclús, de forma molt més anecdòtica, del cloretil.

Què són aquestes substàncies i què tenen en comú?

Realment aquestes substàncies, pel que fa a composició i funcionament en l’organisme, tenen poques coses en comú entre elles. Però d’altra banda, tenen algunes similituds molt importants.

Pel que fa als globus  l’òxid nitrós, us n’hem explicat coses aquí i aquí. En resum, és un gas incolor que es presenta en format de gas comprimit en càpsules i bombones, que es descarrega en globus per a inhalar-lo. És una droga amb efectes anestèsics ─pèrdua temporal de la sensibilitat en general i possible pèrdua de la consciència─, analgèsics ─pèrdua de la sensibilitat per al dolor─ i dissociatius ─sensació de desconnexió amb l’entorn extern, els propis sentits i la consciència, també de manera reversible.

I pel que fa als popers també, aquí i aquí. En resum, són un conjunt  de substàncies com el nitrit d’amil, el nitrit d’isobutil i el nitrit d’alquil, presentades en estat de líquid incolor en petites ampolles de vidre per poder inhalar directament del flascó. Els seus efectes són la vasodilatació i la relaxació  muscular, així com sensació d’eufòria, d’intensificació de la percepció sensorial i de col·locar-se.

D’altra bada, del cloretil no n’hem parlat. En resum  es tracta d’un gas, el clorur d’etil, que es fa servir com a esprai d’anestèsia local, especialment perquè està a temperatures molt baixes, ja que dessensibilitza les terminacions nervioses de la zona on s’aplica. Els seus efectes són eufòrics i exitatòris, i també poden ser analgèsics, d’evasió i desconnexió de l’entorn o de dissociació.

Pel que fa a les coses que tenen en comú, una de les coses importants és que aquests gasos o inhalants són productes legals amb usos industrials o mèdics. Així que són relativament accessibles i inclús, econòmics, comparat amb d’altres substàncies.

Una altra de les coses que comparteixen és que acostumen a consumir-se en contextos on s’estan consumit d’altres substàncies. És a dir, és probable que s’estigui consumit també alcohol o inclús cànnabis. Així que estranyament aquestes substàncies es donen com a consum únic i sense interaccions amb d’altres.

També tenen en comú que poden generar una sensació d’eufòria intensa, desinhibició, mareig o desconnexió.

I un dels fets més determinats: que els efectes apareixen de forma quasi immediata i són habitualment molt curts. Anem a aturar-nos un moment en aquesta qüestió.

Pujades ràpides, efectes curts?

La rapidesa llavors és la característica principal que comparteixen aquestes substàncies. Tat de la pujada, dels mateixos efectes com de la baixada.

Com ja hem comentat diverses vegades, la forma de consumir una substància, afecta als seus efectes. Al inhalar, l’arribada quasi immediata de la substància als pulmons en permet una absorció molt ràpida per part de l’organisme: el gaso o aerosol arriba al torrent sanguini i, en conseqüència, al cervell en qüestió de segons. Aquesta rapidesa comporta que la percepció de l’aparició dels efectes, o pujada, sigui generalment força o molt intensa. Més encara si es compara amb el consum per altres vies, com per exemple, l’oral amb l’alcohol o l’mdma.

Així com dèiem, aquesta rapidesa comporta també una durada molt curta dels efectes de les substàncies. En la majoria de les ocasions, segons, com a màxim, minuts.

Efectes curts, menors riscos?

Tota aquesta sensació fugissera i ràpida, sovint es tradueix en una percepció dels riscos molt menor. És a dir, si es consumeix poc i els efectes són breus, això deu voler dir que l’impacte en un mateix o mateixa és també “poc i breu”. Aquesta percepció es pot veure reforçada per l’estatus legal d’aquetes substàncies (o el fet que n‘hi hagi d’altres il·legalitzades), entenent que si són legals és que tindran pocs perills.

Generalitzant una mica (i sabent que cada substància té els seus impactes específics), alguns riscos que comparteixen són: la imprevisibilitat dels efectes, la dificultat de controlar les dosis, el risc de re-dosificació excessiva en període curts de temps, el risc d’accidents (caigudes, pèrdues de consciència o desmais) i afectacions immediates al cervell, com la possible falta d’oxigen (globus) o la baixada de tensió (popper). A més de les possibles irritacions, cremades o lesions de la boca i nas, les vies respiratòries o els ulls.

D’altra banda, com hem cometat, aquetes substàncies s’acostumen a consumir, especialment en cotextos de festa, mentre també se n’està consumint d’altres, com per exemple l’alcohol. Les interaccions amb d’altres substàncies no només n’augmenten els riscos (les interaccions amb depressors solen ser una idea terrible) sinó que poden distorsionar la percepció dels efectes i emmascarar la responsabilitats de possibles malestars, contribuint de nou a la baixa percepció de risc. És a dir, si penso que el popper és innocu i no té baix risc, i em trobo malament, probablement llavors “culparé” a l’alcohol del malestar.

I la festa?

En resum, els consums d’aquestes substàncies ens poden semblar menys nocius, molt associats a moments puntuals i de poca durada i que no ens comprometen gaire la festa. Comparant amb les drogues que dèiem al principi, com l’alcohol i  l’mdma, no s’ha d’estar consumint molta estona o tampoc s’allarguen hores els seus efectes, no sabent com acabarem. Però igual que la resta de substàncies, tenen els seus propis riscos i impactes específics. A més, una mala caiguda, una lipotímia o un mal viatge poden tirar enlaire la festa de qualsevol.

Avui, doncs, us compartirem algunes informacions generals al voltat de les NPS per entrar en calor i aclarir dubtes i, properament, us compartirem informació més detallada de les NSP de les que més es parla darrerament, com les catinones (com la mefedrona o el 3 MMC) o els cannabinoides sintètics.

Les NPS, també conegudes com a drogues emergents, són un conjunt molt divers de substàncies psicoactives, creades amb finalitats i efectes variats, algunes ja ben conegudes i altres encara desconegudes, que s’incorporen al mercat de substàncies, per sí mateixes o inclús com adulterats d’altres més clàssiques, i que en molts casos estan en constant substitució.

Què són les noves substàncies psicoactives?

Es consideren Noves Substàncies Psicoactives (NSP) aquelles substàncies, en forma pura o en preparació, que no estan incloses en els convenis internacionals de control de drogues (que són de 1961 i 1971), però que poden comportar riscos, per a la salut pública o socials, similars als d’aquestes substàncies i que tenen una utilitat terapèutica limitada.

De forma general, es produeixen a partir de generar petites modificacions en l’estructura química de substàncies controlades per eludir les regulacions.

Hem de tenir molt clar que no es tracta sempre de substàncies noves en sí. La ketamina o el GHB es consideren NPS i fa molts anys que estan presents al nostre context. Passa el mateix amb la mefedrona, que està present des dels anys 2000 (i va ser sintetitzada per primer cop el 1929). Es diu que són noves perquè són d’aparició recent en l’escenari de consum o perquè la seva escala de distribució s’amplia.

Des de la seva aparició han estat conegudes amb diferents termes, com “drogues de disseny”, “legal highs”, “herbal highs” o inclús sals de bany, sovint referint-se a diferents grups de les NPS. Són noms que generalment s’han fet servir per presentar-les com a alternatives legals a les drogues regulades.

Com es classifiquen les noves substàncies psicoactives?

Tot i que estem parlat de més de 1000 substàncies, classificar-les i agrupar-les no és una tasca senzilla. Una forma molt útil de classificar-les és segons els efectes que produeixen (la descripció dels quals podeu consultar en aquest article). De forma general, les NSP es classifiquen en sis categories:

• Estimulants. En molts casos, cerquen imitar els efectes de drogues tradicionals com l’amfetamina, la cocaïna, l’èxtasi (MDMA) i la metamfetamina.
• Sedants/hipnòtics. Cerquen imitar els efectes de substàncies sota control internacional com les benzodiazepines diazepam i alprazolam.
• Opioides sintètics. Sobretot derivats del fentanil.
• Cannabinoides sintètics o SCRA (Agonistes dels receptors de cannabinoides sintètics). Produeixen efectes similars als del delta 9-tetrahidrocannabinol (THC), component psicoactiu del cànnabis.
• Dissociatives.
• Al·lucinògens clàssics o psicodèliques. Produeixen al·lucinacions però també poden tenir activitat estimulant residual. Cerquen imitar els efectes de les substàncies sota control internacional, com ara 2C-B, LSD i DMT.

També podem classificar les drogues emergents en nou grups, basats en les seves similituds estructurals químiques, específicament: Aminoindans, Substàncies similars a Ketamina i Fenciclidina, Cannabinoides Sintètics, Catinones Sintetiques, Feniletilamines, Triptamines, Piperazines, Substàncies derivades de plantes i Altres (miscel·lànies).

Són legals?

Una de les característiques que més es destaca d’aquestes substàncies és la seva alegalitat. Segons la definició que hem vist abans, com que generalment no estan incloses en les llistes de substàncies psicotròpiques o estupefaents internacionals, no són il·legals.

Tot i  això, aquest estatus pot caviar molt segons la substància de la que estiguem parlat així com del país; a l’estat espanyol és possible fiscalitzar substàncies amb mecanismes “relativament” senzills (una ordre ministerial) i moltes de les considerades NPS (aquelles que s’han consolidat i perduren al mercat), com la mefedrona, el 2C-B o el GHB, estan actualment fiscalitzades.

Per a que ens entenguem, la fiscalització és el conjunt de mesures legals, administratives i tècniques que s’apliquen per controlar la producció, distribució, comercialització, possessió i ús de substàncies psicoactives.

D’altra banda, hi ha un seguit de NSP que tenen una vida més curta i desapareixen ràpid del mercat o no s’arriben a fiscalitzar. Hi ha infinitat de motius que afecten aquest mercat en constant evolució: pot dependre de la demanda, la disponibilitat dels precursors químics, la vigilància governamental al seu voltant entre altres. Es tracta, per posar un exemple, de substàncies que han estat modificades lleugerament en la seva estructura molecular a partir d’una altra substància per esquivar els controls i, que un cop detectades, es deixen de fer i es cerca crear-ne alguna altra de similar.

I quins riscos tenen?

Un dels problemes de les substàncies de recent creació o de consum minoritari és que, sovint, els riscos es desconeixen fins que moltes persones hi estan exposades, un cop apareixien conseqüències negatives evidents.

Així, podem enumerar alguns riscos generals de les NSP, sense endinsar-nos ni tan sols en els efectes específics de les diferents substàncies. Hauríem de tenir en compte que:

• Hi ha una gran falta d’informació i, en general, pocs coneixements, sobre les substàncies emergents, en tots els seus aspectes, i especialment aquelles que són de recent creació. Això afecta a tots els nivells, per exemple en el seu ús, la incertesa en la dosi necessària o els impactes de la redosificació.
• La forma en que es consumeixen o els seus patrons de consum, poden comportar, també, riscos afegits. Si aquestes substàncies es consumeixen barrejades amb d’altres, depenent de l’edat de qui les consumeix, l’afectació a possibles condicions de salut, etc.
• El seu paper i la seva promoció com a “substitutiu” legal d’altres substàncies obre la possibilitat a realitzar pautes de consum prenent de referència aquestes altres, i no un propi patró de consum.
• El desconeixement d’una substància fa que les estratègies de venda hagin de ser més “creatives”; hi ha més possibilitats que es vengui de forma enganyosa (per exemple, com si en fos una altra) o estigui present com adulterant a una altra substància, tot això sense que qui consumeix en tingui coneixement, necessàriament.
• Les condicions d’elaboració o condicions higiènico-sanitàries en que s’elaboren aquestes substàncies (i en molt casos, també les més clàssiques) solen ser molt deficients.

Els riscos s’agreugen en els mercats no regulats, especialment. Hem de tenir en compte que la globalització de les cadenes de subministrament, fetes per facilitar la fabricació, venda i consum internacional, poden augmentar les problemàtiques, a  partir de fenòmens com etiquetatges incorrectes, vendes enganyoses, contaminacions o dilucions amb substàncies tòxiques, etc.

Resumint

Hi ha moltes idees associades a les NSP que ens juguen en contra. La sensació de novetat que ens proposa el seu nom, la idea d’estar provant coses exclusives que poca gent coneix, la percepció de seguretat que s’intenta transmetre en relació a la seva creació a laboratoris o en recerca, la idea d’alternativa legal a altres drogues, etc. són elements que ens poden distorsionar la percepció d’aquestes drogues emergents i fer-nos baixar la guàrdia.

Si algú decidís consumir-ne, tingueu en compte les recomanacions que us donem habitualment per a reduir  els riscos: informeu-vos, analitzeu la substància, comenceu amb una dosi test i no fer barreges!

No hem d’oblidar que es tracta d’un conjunt enorme de substàncies, amb efectes molt diferents, recorreguts molt diversos i impactes que es desconeixen. Que no ens despistin les llumetes o els lluentons, ni les llarguíssimes fórmules químiques o els noms inventats per la premsa sensacionalista.

“Jo fumo el normal”, “només fumo quan estic estressada”, “jo puc deixar-ho quan vulgui”, “em relaxa”, “m’ajuda a relacionar-me amb altres persones”, “només fumo de festa”… són algunes de les expressions que potser heu sentit, de manera més o menys habitual,  d’alguns fumadors i fumadores quan parlen del seu propi consum.

Potser sí que, al principi, aquestes frases es diuen creient-se-les, inclús argumentant-les, amb exemples… Però amb el temps moltes d’aquestes expressions no es fan servir perquè s’hagi pensat en profunditat, sinó precisament per estalviar-se fer-ho. Moltes vegades, són respostes automàtiques quan algú pregunta, o arguments fixats al cap per a no reflexionar-hi gaire més.

Donem un cop d’ull a aquestes frases! Analitzar algunes d’aquestes afirmacions, desmuntar argumentacions simplistes i qüestionar-les, ens permetrà una mica d’espai mental per a pensar en com consumim realment. Això ens servirà, com a mínim, per conèixer una mica millor com i per què fem algunes coses i, si li posem només una mica més d’energia, començar a pensar quines podem fer millor i, inclús, quines volem deixar de fer.

“Jo fumo el normal”

Si et sona aquesta frase i inclús t’has vist dient que fumes el que és normal, qüestionar-se què és “normal” pot ser un encert. Exactament què és allò “normal”?

És normal la quantitat de cigarretes que es consumeixen? El normal és fumar 1 cigarreta al dia? 10 al dia? Un paquet de 20? No comptar-les perquè es fuma tabac de liar i no compta igual? Soc conscient de quantes cigarretes puc arribar a fumar al dia? Inclús pot ser que cada vegada en fumi més i ja no ho compti?

O el normal és el moment que es comença a fumar durant el dia? El que és normal és fumar després del cafè del matí? A partir de les 12:00 del migdia? A l’afterwork? Quan surto de festa? Només durant el cap de setmana? Quan estic amb altra gent? Llevar-se i tenir ganes de fumar de seguida?  El normal és fumar cada vegada més aviat i cada vegada fins més tard?

A més, sabem que això que existeix la normalitat és un mite, i que, sovint, es fa servir d’excusa.

El tabac de liar no compta igual que el tabac industrial? “Picture 068” de Jeff Wagner llicenciat sota CC BY-NC-SA 2.0

“Jo puc deixar el tabac quan vulgui”

Una gran part de persones, consideren (o, almenys, és el que diuen) que poden abandonar el consum de qualsevol substància i, per tant, també del tabac, quan vulguin. Et pots autopreguntar per què no deixes de fumar ara? Què t’ho impedeix? Per què creus que no vols? Sempre hi ha una excusa per deixar-ho més endavant: un cop passi l’estiu o les festes majors, després dels exàmens, dilluns vinent, quan passi el meu aniversari, l’1 de setembre o l’1 de gener…

Per algunes persones, o en algunes situacions, deixar el tabac pot ser complicat, pot arribar a ser un procés llarg i difícil. Coneixem gent que ho ha deixat, però també altres que, després d’aconseguir-ho, han recaigut. Deixar-ho, o no, no és una qüestió de voluntat només, també entren en joc factors de l’entorn que escapen del control de la persona fumadora.

Per començar a provar i veure quina és la teva relació amb això, pot estar bé analitzar o experimentar, si el teu consum de tabac és diari, si pots passar un dia sense fumar. O si el consum és només durant els caps de setmana, si podries estar-ne un, sense. O saber si el-què-sigui, ets capaç de fer-ho sense fumar.

També pot ser una bona pensada, reflexionar sobre en quines situacions es fuma més i en quines menys, o directament en les que no és fuma. A vegades hi ha situacions relacionals, o de l’entorn que també està bé prendre’n consciència per intentar minimitzar aquestes circumstàncies que desencadenen un major consum.

Si no és la primera vegada que et trobes en aquest camí de provar de deixar-ho, un bon punt d’inici és preguntar-se sobre quan s’ha intentat deixar de fumar abans, i quin (o quins) mètodes s’ha fet servir per intentar entendre què no va funcionar i preveure les dificultats que poden aparèixer.

“Només fumo quan estic estressada”

Hi ha qui per combatre l’estrès del dia a dia, diu que es fuma una cigarreta (o més d’una). Sí, cert que vivim en un entorn dominat per la centralitat de la productivitat i el no parar, i es fa necessari davant aquest estrès constant trobar estratègies per alleugerir aquest malestar. Però davant d’aquest neguit es poden dur a terme moltes accions diferents.

Potser ens hem acostumat a dir-li estrès a tot el que ens provoca nervis, agitació, anticipació… i, en realitat, poden ser coses molt diverses? Aturar-nos a reconèixer quines són les emocions que ens mouen o ens alteren ens pot servir per a connectar-nos més amb nosaltres i cercar mecanismes de gestió de les emocions. A més, reconèixer les situacions o emocions que desencadenen el consum de tabac poden ajudar a canviar (i eliminar) aquest hàbit.

També estaria bé reflexionar si realment només es recorre al tabac en aquestes situacions, o si també es fuma quan s’acaba una tasca difícil, quan costa començar a fer quelcom que fa mandra, quan es queda amb gent, etc.

Una altra pista per això és veure si el consum de tabac ha augmentat o augmenta amb el temps; no serà tot estrès, no?

Realment estàs tan angoixada, o són ganes de fumar? “Pensive young ethnic female smoker with lighter and cigarettes in mouth” d’Ichad Windhiagiri

“Fumar em relaxa”

Aquesta afirmació és prou fàcil de desmuntar.  Per un costat perquè és el mateix argument que ja hem revisat sobre allò de desestressar-se, i ja l’hem rebatut. Però per l’altre costat, perquè si analitzem com funciona la nicotina,  no és ben bé certa, de fet, més aviat passa el contrari.

La nicotina és una substància estimulant, això ens dona la pista que està força lluny de relaxar. El que passa realment és que la dependència física del tabac s’assembla als símptomes d’estar nerviós, i quan algú fuma, desapareixen aquests símptomes. Per tant, es podria resumir en el fet que fumar no relaxa, sinó que fa perdre les ganes de fumar. Així doncs, què és el que busques quan fumes: relaxar-te o només fer desaparèixer la dependència física de la nicotina?

Pot ser que els estimulants puguin contribuir a la concentració, a augmentar l’atenció o a altres processos, però aquests no s’han de confondre. A més, per aconseguir aquests efectes cada vegada s’ha de consumir més, i més.

I aquí és interessant preguntar-se,  quan vas començar a fumar, era per relaxar-te? O era una altra cosa el que et va empènyer a encendre’t el teu primer cigarret? I el segon i els de després? Un cop creat l’hàbit, a més, només consumeixes tabac per relaxar-te, o hi ha altres moments que no busques ni poc ni gens aquesta sensació?

“El tabac m’ajuda a relacionar-me amb altres persones”

Que les drogues tenen un factor social no es pot negar, però és una mica xungo donar-li tot el pes del consum a aquest factor. Sí, és cert que hi ha gent que fuma per sentir-se part d’un mateix grup, per formar part d’un esdeveniment, per trobar moments d’intimitat amb altres persones, ocupar-se les mans quan està nerviosa i ha de socialitzar…

Si realment el factor social és l’únic motiu pel qual consumeixes, potser està bé buscar altres estratègies que t’ajudin a relacionar-te, o treballar sobre aquells factors que et dificulten la socialització.

També pot estar bé mirar-ho des d’una altra banda; com afecta el tabac a les relacions personals? En algun moment fumar pot haver estat un problema per a relacionar-se i socialitzar? Haver de sortir a un balcó per fumar, haver de marxar més ràpidament d’un espai amb gent perquè et pot el mono, estar insegur/a parlant amb algú perquè no es pot fumar, etc.?

Ets de les persones que necessiten tenir una cigarreta a la mà per interactuar amb altres? “Cigarette, Smoking, Tobacco (25469448472)” de Lindsay Fox llicenciada sota CC by 2.0

Com dèiem, si ets fumador o fumadora, fer-te algunes d’aquestes preguntes pot ser útil. Per a analitzar una mica més el teu propi consum i no caure en autoenganys. També per a començar a canviar la relació amb el tabac, inclús per apropar-te a l’abandonament d’aquest. A més, començar a desmuntar algunes afirmacions et permetrà anar-te’n desmuntant d’altres, perquè el pensament crític no és espontani i s’ha d’entrenar.

Si estàs decidida a deixar el consum de tabac també pots trobar recursos que t’acompanyaran i et donaran suport com al teu CAP de referència, unitats especialitzades de tabaquisme, recursos en línia, a la xarxa de farmàcies sense fum, o seguir alguna de les guies que ofereix el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Si ets una persona a qui li agradaria que algú altre deixés de fumar, qüestionar-li massa el seu consum pot crear rebuig a l’abstinència, o inclús pot arribar a allunyar-la de nosaltres, per sentir-se constantment qüestionada o enfrontada amb preguntes que no es vol plantejar en aquest moment. Per tant, tingues cura amb què i quan ho preguntes, a vegades, no cal.

Posa-hi una mica de paciència i sigues respectuós/a i així potser la pots acompanyar, a poc a poc, a que vegi que el seu consum pot suposar-li un problema, a plantejar-se les contradiccions que li van sorgint i anar-les resolent i, quan aquesta persona estigui llesta, donar-li suport en les seves accions de canvi, reconeixent-les i reforçant la seva capacitat i poder.

Una de les característiques d’aquests tipus de substàncies és la durada del seu efecte. I és que quan algú en consumeix, mitjançant la inhalació dels gasos que s’evaporen, els seus efectes poden durar des d’uns pocs segons fins a alguns pocs minuts com a molt. El seu efecte doncs dura entre 15 segons i uns 3 minuts com a màxim.

Presentació habitual dels flascons de Popper. Claude Truong-Ngoc / Wikimedia Commons – cc-by-sa-4.0

Si dura poc, puc inhalar més?

Doncs aquest fet pot ser la causa que algú es pregunti si el fet que els efectes durin poc, també pot dir que es pot tornar a consumir molt ràpid. Al final és un raonament que pot tenir sentit, no? Si els efectes duren poc, pot voler dir que la substància desapareix del cos, i per tant ja s’està “preparat” per tornar a consumir.

Però no tot és tan fàcil, i menys encara en el món de les drogues. D’entrada podem recuperar un article de fa un temps a ElPep.info en què parlàvem del rastre que deixa el consum de drogues al cos. En resum, sí, les drogues deixen rastre al cos, i deixen rastre més enllà de la durada dels efectes (en alguns casos durant força temps després).

Per altra banda, segons expliquen les companyes d’Échele cabeza, en realitzar 5 o 6 inhalacions, s’arriba al “límit” de l’efecte, per tant, tampoc té gaire sentit fer més inhalacions buscant unes sensacions que no apareixeran.

Presentació habitual de flascons de Popper que es poden trobar a Catalunya.

 I si continuo inhalant, què?

Doncs bé, si consideres que com que els efectes duren poc, ja és moment de tornar a consumir, és important que tinguis en compte algunes recomanacions pel que fa a la dosificació:

• És important deixar alguns minuts entre inhalacions
• No s’haurien de fer més de 4 inhalacions de Popper seguides a cada presa
• Es considera que fer de 15 a 20 inhalacions en un període de 10 a 15 minuts és un consum de risc

Totes aquestes recomanacions cerquen evitar un abús que signifiqui una sobredosificació que comporti efectes no desitjats, o intoxicacions.

En conclusió, encara que els efectes desitjats del seu consum durin pocs segons o algun minut com a màxim, no significa que es pugui tornar a inhalar sense cap risc.

Il·lustració al·legòrica de la inhalació de Popper. SolDevia / CC BY-NC-ND 3.0

A vegades, ens trobem amb persones que en contextos en què es consumeixen substàncies (alcohol, porros o altres drogues) especialment en espais de festa, però també en altres moments, convida a la resta a fer el mateix. Pot ser que ho faci per compartir el plaer, diversió que pot estar experimentant, o per qualsevol altre motiu.

En aquest moment, cadascú té la possibilitat d’acceptar l’oferta, o de dir que no. I igual que hi ha gent a qui no li costa dir que no, i gent a qui li costa trobar la manera de rebutjar l’oferiment (i que ja en vam parlar fa un temps en aquest article); hi ha gent que accepta amb molta facilitat una resposta negativa, i hi ha qui s’hi resisteix.

Dir que no en algunes situacions pot ser difícil. Però acceptar un no per resposta mai hauria de ser-ho.

Resistència a un no com a resposta

Exacte, hi ha gent que quan pregunta “En vols una mica?” i algú li contesta que “No” no sap acceptar-ho. I sovint el que fan es continuar insistint amb preguntes o frases com: “Segur?”, “Per un cop que ho facis no passa res!”, “Ei! Que jo et convido eh!”, “Per què no? Si l’altre dia vas dir que sí”…

Tot aquest enfilall de preguntes i frases com a resposta per haver rebut un rebuig a la seva oferta sovint les diuen amb sorpresa, insistència i fins i tot indignació. I és que hi ha qui no sap acceptar un no com a resposta. I, per tant, intentarà de totes les maneres que pugui imaginar provocar un canvi en la resposta, provocant que aquest “no” es converteixi en un “sí”, en un “entesos va, un cop i prou” o un “sí, però calla ja!”.

I si em passa a mi?

Doncs si et veus reconegut o reconeguda com una persona que no sap acceptar un no com a resposta, segurament et deus preguntar què pots fer per canviar-ho.

El primer pas ja el tens fet, reconèixer-ho i voler canviar. Els següents passos? Doncs hauràs de reflexionar en quins moments et passa: només quan ofereixes substàncies a la gent del teu voltant, o et passa en altres situacions també? Et passa sempre, o només quan has consumit? Hi ha dies que sí i dies que no? Si és així, hi ha elements en comú que puguin explicar per què et costa acceptar un no per resposta?

I si li passa a algú que conec?

També pot ser que no et reconeguis a tu, però sí que reconeguis algú del teu entorn: una col·lega del grup, la teva parella o un conegut.

En aquest cas, potser també hi pots fer alguna cosa, si et ve de gust. Si és una persona molt propera segurament és una bona pensada trobar un moment de calma, lluny dels efectes del consum de qualsevol substància, per parlar sobre la incomoditat que ens pot provocar la insistència davant d’un no, fer evident (com ja hem comentat al principi de l’article) que el consum de substàncies ha de ser una decisió individual.

I no només parlem de substàncies!

Evidentment, no només parlem de no saber acceptar un no com a resposta quan parlem de substàncies! En qualsevol cas, en qualsevol situació i en qualsevol moment un no és un no, de fet anem més enllà, només un sí, és sí.

Ben sovint durant aquestes nits especials se celebren multitud de festes. Hi ha ajuntaments que organitzen festes populars, entitats que ja és tradició que facin una gran festa oberta a la població, milers de discoteques i sales de festa venen entrades des de setmanes abans… I davant d’aquesta súper oferta sembla que sigui gairebé obligatori sortir, especialment quan ets jove.

És normal que aquestes festes en dates tan assenyalades siguin multitudinàries, i aquest fet, pot provocar que hi hagi gent que es pugui sentir angoixada per diferents motius: sensació de tenir poc espai per moure’s o respirar, sentir que no es pot sortir o que costa sortir d’un espai, sentir-se jutjada per la resta de gent, tenir massa calor a causa de la concentració de persones en espais tancats…

Per tant, tot i que ningú desitja que li passin aquestes situacions quan surt de festa, sigui una nit especial o una nit qualsevol, és possible que un dia o un altre, a nosaltres o algun amic o amiga li pugui passar. Així, que des de La Clara ens proposem reflexionar una mica sobre què fer en aquestes situacions o com intentar evitar-les.

Podem fer alguna cosa per evitar aquestes situacions d’angoixa?

Tot i que és difícil esbrinar per què passen aquestes situacions, sí que hi ha algunes coses que podem intentar fer per procurar evitar que es donin.

Una de les coses que podem fer és sortir per llocs que ja coneguem, així ens evitem sorpreses desagradables amb espais amb temperatures inadequades, espais dels quals no coneixem les dimensions i no controlem entrades i sortides…

Si el consum d’alguna substància creiem que ens pot facilitar la sensació d’angoixa, el millor que podem fer és no consumir-la. O una bona opció també pot ser reduir-ne el consum.

Encara que no acudim a un espai tancat, i per tant quedem a algun carrer, plaça o parc, procurar evitar grans aglomeracions encara que sigui en espais oberts, podem viure d’una manera igual de desagradable la sensació d’estar tancats o sense espai.

Tot i que la festa no sigui a un espai tancat, una gran aglomeració de gent, també ens pot produir sensació d’angoixa.

Què podem fer si algú s’angoixa?

I encara que fem tot el possible per evitar aquestes situacions, pot ser que igualment passin, per tant, també està bé tenir al cap possibles maneres d’afrontar-les:

D’entrada, una bona pensada és comentar-ho amb altres persones del grup, i procurar anar a un espai tranquil, en què no ens sentim rodejades i on corri aire.

Ens pot anar molt bé fer algunes respiracions, això ens tranquil·litzarà i ens pot ajudar a recuperar la sensació que tenim el control.

Sortir de l’aglomeració a fer algunes respiracions pot ajudar a tenir la sensació de tenir el control

Potser aquesta moda marxa de la mateixa manera que ha vingut, i en dos anys ningú recorda els globus. Però mentre hi hagi gent que els faci servir, és important tenir tota la informació possible i fer el màxim per a reduir riscos si s’ha pensat consumir-ne o se n’està consumint.

En aquest post ja us vam explicar algunes qüestions bàsiques. Avui aprofundirem en d’altres que també són rellevants.

Informació i preguntes per reduir riscos

Si bé és cert que l’òxid nitrós no és un producte nou, i que el fet de consumir-lo en un context recreatiu tampoc ho és, el que si és nou és la quantitat de gent que coneix la substància, n’ha usat o es planteja fer-ho. Tot i això, hi ha molta desinformació al respecte i molt poques persones tenen dades fiables sobre la manera de fer-lo servir, els efectes i com aquests poden variar o els riscos a què s’exposen.

Quan un tipus de consum es va fent popular i la gent no té informació contrastada o no coneix llocs fiables d’on treure-la, una de les maneres més habituals d’accedir a aquesta “informació” és a partir d’observar què fa l’altra gent, imitar el que fan d’altres o fer-ho seguint instruccions d’una altra persona. Tant de bo preguntar a d’altres fos una pràctica més estesa; preguntar, contrastar, exposar dubtes i compartir-los… però sovint a les persones els fa certa vergonya o tenen la impressió que els farà quedar malament.

Però copiar a d’altres, imitar el que fan o seguir instruccions d’algú que només té la seva pròpia experiència com a font d’informació també té molts riscos. Sovint, per molt bona intenció que tinguin, no tenen tampoc informació suficient. Hem d’anar amb compte de no prendre de referència, sobretot per primers consums, persones que poden tenir consums molt intensius o de molt llarg recorregut, i sobretot fixar-nos que tenir una relació llarga i constant amb aquests consums no sempre vol dir expertesa, a vegades vol dir que la relació és problemàtica i no se sap no consumir.

Sempre serà interessant fer-nos preguntes, constantment i en qualsevol moment, al voltant de les substàncies i com prendre-les. Avui us en plantegem algunes sobre l’òxid nitrós i compartim algunes informacions que poden ajudar-nos a tenir un criteri propi.

1- Quant és una dosi d’òxid nitrós?

Aquesta, que sembla simple, és una de les preguntes més complicades. Habitualment es considera una dosi un globus, però de globus n’hi ha de diferents mides i es poden omplir més o menys. Hauríem de considerar la dosi més aviat respecte a la quantitat de gas que omple els pulmons (que també variarà segons la persona), i que és més o menys el que pot cabre a un globus de mida estàndard si no l’inflem del tot (molt sovint sobra gas al globus).

En els seus contenidors, el gas d’òxid nitrós ve indicat en grams. A Energy Control ens fan una aproximació del que es consideraria una dosi segons els grams consumits: una dosi mitjana es considera quan és d’entre 8 i 16 grams.

Tot i això, aquesta informació per sí mateixa ens dona poques pistes. Establir el què és una dosi ens permet saber que estem parlant del mateix, però en absolut és la única informació que indica els efectes que tindrà aquesta dosi. Sempre haurem de tenir en compte altres qüestions: l’estat físic o emocional, la tolerància, els altres consums que s’han realitzat…

2- Com s’ha de prendre l’òxid nitrós?

El consum d’aquest gas es fa a través de globus perquè es conserva en les bombones a temperatures molt baixes i el seu contacte directe amb la pell produiria cremades. Un cop al globus, aquest gas s’inhala amb la boca i des dels pulmons passa ràpidament al sistema nerviós, produint efectes quasi immediatament i durant uns segons.

Un dels principals problemes associats amb aquest gas és que, quan s’inhala, s’expandeix als pulmons i no hi ha espai per a l’oxigen. Si bé l’òxid nitrós per sí mateix no afecta les neurones, la falta d’oxigen que provoca sí que ho fa. És important fer respiracions profundes abans de consumir-ne, no aguantar el gas molt de temps als pulmons i tornar a fer respiracions profundes, fora del globus, després.

Els sistemes de respirar/inhalar diverses vegades dins el mateix globus (augmentant també la presència de diòxid de carboni a la barreja) o fer diversos globus seguits, sense pausa i oxigenar enmig, poden generar una falta important d’oxigen al cervell i són perilloses.

3- Cada quant és pot prendre òxid nitrós?

Com espaiar les dosis?

Hi ha diversos joves que realitzen consum de globus de forma constant al llarg d’una mateixa nit; és a dir, el consum no és d’un sol globus (o dos), sinó diversos globus de forma més o menys seguida. Hi ha persones que inclús comenten que el fet de consumir més o menys òxid en una nit no és rellevant i no té un impacte diferencial en la salut.

El problema en algunes d’aquestes pràctiques és que la mesura de consum s’acostuma a relacionar amb la disponibilitat; és a dir, es consumeix una bombona durant una nit, un cop s’obre fins que s’acaba. Hi ha qui comparteix les bombones o hi ha qui té la seva pròpia (i pot potser convida a algunes persones a un globus o dos). Hi ha persones que expliquen que fan globus de tant en tant, quan els hi ve de gust al llarg de la nit, i qui en consumeix cada 15-20 minuts.

Tot i que encara s’està estudiant, aquests episodis de consum tan intensiu poden tenir efectes físics i especialment en relació a com s’hagi gestionat la falta d’oxigen al cervell. Per exemple, el consum d’aquest gas, de forma intensiva en una sola nit, fa disminuir la presència de la vitamina B12 a l’organisme.

Amb els consums de substàncies, sovint com menys -aconseguint els efectes desitjats-, millor.

Com espaiar els episodis de consum?

Però cada quant no només té a veure en com espaiar els consums en una mateixa nit, sinó amb com espaiar aquests episodis de consum al llarg de les setmanes i mesos.

Moltes persones comenten que consumeixen globus de forma ocasional i en dates o festes assenyalades. Hi ha qui ho fa així perquè sap que és un consum intens i prefereix reservar-lo per moments concrets de gaudi, però hi ha qui en consumiria molt més sovint però argumenta que no s’ho pot permetre econòmicament. Aquí hi tenim un senyal d’alerta: està bé que hi hagi criteris externs que ens ajudin a posar pautes en el nostre consum (com per exemple, tenir pocs diners per a dedicar-hi) però no hauria de ser el nostre únic criteri, ja que si en algun moment això canvia, el consum se’ns pot descontrolar i convertir-se en quelcom problemàtic.

Les recomanacions en relació amb els episodis de consum és que no es converteixin en quelcom freqüent, sinó que es quedin en el fet excepcional o molt de tant en tant; com més espaiats, menys possibilitats de tenir-hi problemes associats.

4- Es pot barrejar l’òxid nitrós?

El consum d’òxid es fa de forma única, sense altres substàncies presents al globus. I es recomana que aquest gas provingui de bombones que no han estat manipulades ni reomplertes. És una manera de saber que no s’hi ha afegit d’altres gasos o substàncies, i serà la millor manera de consumir-lo.

Tot i això, hi ha persones que en el context de festa no només estan fent consums de globus, sinó que també estan fent consums d’alcohol i cànnabis. Algunes persones argumenten que inclús els hi pot venir de gust consumir totes les substàncies barrejades, per aconseguir un tipus de “colocón” específic que duri tota la nit.

El fet de barrejar, com ja hem indicat en altres posts té les seves pròpies implicacions; barrejar amb altres depressors (com és el cas de l’alcohol) pot portar-nos a tenir més complicacions, ja que es potencien aquests efectes que impacten per exemple en la falta de coordinació, baixada del ritme respiratori, fluixesa als membres, etc.

Barrejar, a més, pot portar-nos a no saber identificar que ens està produint un mal viatge i com reaccionar-hi. Barrejar ens pot portar a consumir més substàncies de les que havíem planificat i perdre la noció del que estem consumint. Barrejar pot portar-nos a insensibilitzar-nos als consums sense barreja i necessitar cada vegada més repetir aquests episodis.

Com deveu haver deduït, no aconsellem barrejar o aconsellem fer-ho en ocasions molt puntuals o de forma molt planificada (planificant i portant només les quantitats que es pensa consumir, per exemple, avisant les amistats que no voldrem que se’ns convidi, etc.); cenyir-se a un consum sempre serà una bona manera de reduir riscos.

5- No dona ressaca?

Hi ha persones que relaten que l’òxid nitrós no provoca ressaca. Això no és del tot cert.

De la mateixa manera que si només bevent una cervesa o només fem unes calades a un porro, és possible que no notem efectes de tipus ressaca l’endemà, els consums de més quantitats (o depenent de l’estat de la persona o altres elements a tenir en compte) sí que en generen.

Així consumir un globus o dos, possiblement no provocarà el que coneixem com a ressaca. Però les persones que relaten consums intensius sí que expliquen que a vegades, l’endemà, se senten “embotats”, espesses o pesats, o físicament com si haguessin practicat esport el dia anterior.

En qualsevol cas, algunes persones identifiquen aquest fet de no tenir una ressaca negativa, amb efectes físics evidents, amb el fet que l’òxid nitrós no té riscos ni conseqüències físiques. I aquesta correlació fictícia, que sabem que no té per què ser certa -com podem veure també en altres drogues-, dona a les persones una falsa sensació de seguretat.

6- Quin mercat hi ha al darrere?

L’òxid nitrós s’ha fet servir històricament per a diferents indústries (com la de l’automòbil) però les bombones i els diferents formats que es fan servir actualment per consumir al carrer, a festes o casa, és la relacionada amb la gastronomia i les begudes. Darrerament, les bombones usades més habitualment contenen uns 670 g, amiden uns 30 cm i pesen al voltant d’1,5 o 2 kg. Tot i això, hi ha persones que utilitzen càrregues petites (d’uns 8 g) i crakers o les dosifiquen amb un sifó especialitzat d’hostaleria.

Si bé en molts barris o pobles hi ha qui adquireix una bombona a una persona coneguda o algú que en compra a l’engròs i després en distribueix, traient un marge de benefici, és habitual que la gent s’organitzi per adquirir-les directament a distribuïdors a través de plataformes comercials de venda per internet.

No ens hem d’enganyar: la indústria sap perfectament que el seu producte s’està fent servir per altres usos que no són muntar nata i gasificar un còctel. I ens hauríem de preguntar si hi ha novetats o reclams que hi estem veient recentment que tenen com a intenció secundària (o no tan secundària) augmentar les vendes a un públic concret. Sovint, trobem diferents envasos amb dibuixos i reclams molt similars als de les begudes estimulants (noms atractius i disseny de bombones estilitzats, fent servir colors específics i dibuixos com flames, llops, llamps, etc. que poc tenen a veure amb la cuina) i darrerament es fan visibles promocions de bombones amb diferents sabors (com per exemple, maduixa o síndria).

Amb totes aquestes preguntes, i amb algunes d’aquestes informacions, esperem que tingueu cada cop més elements per pensar i per a decidir, i per a seguir-vos fent també les vostres pròpies preguntes.

Com ja sabeu, una de les coses que s’han de tenir en compte quan es consumeix qualsevol substància (inclús aquelles que són més habituals) és la interacció amb altres substàncies o amb medicaments. I és que aquestes interaccions poden fer que els efectes cercats o desitjats del consum siguin menys intensos, o que aquests siguin menys duradors, o tot el contrari, que siguin més intensos i/o que durin més.

A més, les interaccions també poden comportar una major assumpció de riscos, perquè en alguns casos suposa assumir els riscos d’ambdues substàncies, i en d’altres fins i tot pot suposar que apareguin nous riscos que consumint les substàncies per separat no existeixen.

El tabac és la substància més consumida, per darrere de l’alcohol, tant per homes com per dones (i creiem que per persones no binàries, però les estadístiques encara no ho recullen), tant si es pregunta pel consum en els últims 30 dies, com en els últims 12 mesos com algun cop a la vida (com indica l’estudi EDADES 2022).

Tabac de cargolar

L’any 2018 (que són les dades més recents que hi ha), hi havia 2 milions i mig de persones amb capacitat de gestar i edat per fer-ho que seguien algun mètode anticonceptiu de base hormonal. Si bé és cert que no totes consumien píndoles (també es contemplen altres mètodes com DIU hormonal o pegats), sí que podem intuir que una gran part consumia píndoles anticonceptives, i és que els motius per a consumir-les són variats, i alguns cops es recepten amb moltes facilitats: anticoncepció, reducció d’acne, regular la menstruació, reduir els dolors menstruals…

Paral·lelament, i sense tenir dades que correlacionin aquests consums, hi ha un 27,8% de dones d’entre 15 i 64 anys que consumeixen tabac de manera diària segons l’EDADES 2022. Això ens fa pensar que pot ser interessant conèixer aquestes interaccions que mencionàvem, ja que són dues condicions que afecten un quart de la població d’estudi i en l’altre a gairebé un terç.

Per començar, i com ja sabeu perquè es repeteix una vegada i una altra, el consum de tabac és un factor de risc per a desenvolupar diferents tipus de malalties com càncer de diferents tipus (pulmó, faringe, llengua…) o malalties coronàries (ictus, trombosi…). I per la seva banda, el consum de píndoles anticonceptives, que potser es coneix una mica menys i és molt important que es digui, també augmenta el risc de patir alguns tipus de càncer (com el càncer de pit i el de coll uterí) i malalties cardiovasculars. Per tant, el consum de les dues substàncies provoca un major risc de desenvolupar alguna d’aquestes malalties.

Per altra banda, segons un estudi recent, el consum de píndoles anticonceptives provoca una major metabolització de la nicotina. Què vol dir això? Que aquesta s’elimina més ràpidament del cos. I malgrat que podria semblar una bona notícia, no ho és. Una major metabolització de la nicotina pot significar un patró de consum més intens, ja que pot causar una major dependència a la nicotina: si s’elimina més de pressa, dura menys a la sang, apareixent la síndrome d’abstinència més ràpidament, podent comportar, com dèiem, un consum més intensiu de tabac.

A més, per si no fos prou, aquesta major metabolització, depenent del moment del cicle menstrual i el tipus de píndola anticonceptiva, produeix majors efectes gratificants en el consum, reforçant encara més el tabaquisme. Així de retruc, el consum de píndoles anticonceptives també pot suposar una major dificultat per deixar de fumar i abandonar l’hàbit.
És important dir que, en l’altra direcció, avui dia no hi ha cap estudi que digui que el consum d’anticonceptius orals vegi reduïda la seva eficàcia quan es consumeix tabac.

Però tot i que no afecta directament l’anticoncepció, i per tant es podria pensar que no existeix cap interacció rellevant d’efectes immediats, sí que és rellevant saber que pot influir en altres coses; com en els riscos de patir alguna malaltia o afecció de salut, en provocar una major dependència al tabac o, fins i tot, augmentar la dificultat per abandonar-ne el consum.

Plantejar-nos revisar quines píndoles anticonceptives prenem i com s’adeqüen a nosaltres, poder demanar-ne informació detallada al nostre metge o metgessa, entendre factors que fan que tinguem una relació més intensiva amb el tabac o trobar més raons per deixar de fumar… sempre seran bones idees .