Definint les coses

Un psicofàrmac és una substància psicoactiva? Què és exactament un psicotròpic i què té a veure amb els psicofàrmacs? Psicotròpics i psicoactius són sinònims?

Les confusions són normals, alguns d’aquest termes s´han emprat com a sinònims i alguns és fan servir preferentment en un àmbit o un altre (com el jurídic o el sanitari). Així que anem a mullar-nos una mica i a proposar-vos unes definicions que ens permetin veure clarament les diferències però també apreciar el fil conductor:

Psicofàrmac: Per psicofàrmac entenem tots aquells fàrmacs que s’utilitzen per tractar trastorns mentals, o la simptomatologia derivada d’aquests. Per exemple, les benzodiazepines.

Psicotròpic: Per psicotròpic entenem totes aquelles substàncies psicoactives que pot tenir i s’utilitza amb una finalitat terapèutica. Per exemple, les benzodiazepines però també l’ayahuasca.

Psicoactiu: Per psicoactiu entenem totes aquelles substàncies que actuen sobre el sistema nerviós central, i per tant poden modificar algunes funcions d’aquest com la conducta, l’estat d’ànim o la percepció. Per exemple, les benzodiazepines i l’ayahuasca, però també el cafè i l’òxid nitròs.

Per tant, psicofàrmac i psicotròpic poden funcionar com a sinònims, tot i que l’imaginari associat als conceptes és diferent. I tots els psicofàrmacs, i per tant tots els psicotròpics, són psicoactius, ja que es defineixen en base a la seva acció.

Però no tots els psicoactius són psicofàrmacs, i exemples en tenim més: l’alcohol, el tabac, el tusi…

El diazepam és una benzodiazepina, un tipus de psicofàrmac que actua sobre el sistema nerviós central i pot tenir efectes sedants i ansiolítics.

I què passa amb el concepte droga?

Si afegim a les definicions el concepte droga, la cosa es fa una mica més complexa.

Totes les drogues són psicoactives? Sí, totes les drogues són psicoactives perquè les drogues, entre altres coses, es caracteritzen per actuar sobre el sistema nerviós.

I totes les substàncies psicoactives són drogues? No, no totes les substàncies psicoactives són drogues, perquè per a que una substància sigui considerada droga, més enllà de ser psicoactiva, ha de complir amb altres requisits com: la potencialitat de desenvolupar dependència (és a dir, que pugui enganxar) o la fiscalització de la substància en qüestió (és a dir, que s’hagi classificat com a tal i s’hagi incorporat a llistes de regulació i control). Per exemple, tot i que tots els psicofàrmacs són psicoactius, no tots generen dependència i per tant risc d’addicció. És a dir, tot i que alguns poden ser considerats com a “drogues”, no tots ho són a partir d’aquesta definició.

Podríem profunditzar més en què vol dir exactament que una substància és una droga, ja que s’entrecreuen diferents aproximacions al concepte que, en alguns casos, poden arribar a ser contradictòries: la jurídica, la social, la farmacològica, la policial… Però potser ho deixem per un altre article, no?

En tot cas, saber de què parlem quan utilitzem un terme o un altre ens facilita la comprensió de la informació que rebem, evitant confusions i per tant malentesos que poden resultar en males experiències.

Diagrama conceptual que mostra la relació entre substàncies psicoactives, psicotròpics, psicofàrmacs i drogues.

En l’esport d’elit, per exemple, és possible obtenir millors resultats si es fa servir l’equipament adequat, per exemple, el cordatge i el marc d’una raqueta per a tenistes; els cinturons i sabates d’halterofília; o els banyadors tècnics de competició per a nadadors i nadadores que retallen dècimes de segon. Però no tothom que faci servir aquest mateix equipament obtindrà els mateixos resultats, i ens molts casos pot haver-hi limitacions tècniques o de força que poden fer que les millores que poguessis obtenir, siguin imperceptibles.

Per a algunes persones, aquestes coses que “faciliten” la vida poden ser necessàries o imprescindibles, com per exemple alguns fàrmacs que millorin la simptomatologia d’alguna condició de salut concreta. Però fer servir els fàrmacs prescrits a una altra persona (o que no t’han prescrit a tu) no garanteix cap millora.

El metilfenidat i TDAH

Una de les medicacions més habituals per a persones amb TDAH és el metilfenidat. Aquesta medicació es tradueix habitualment en un augment de l’estat d’alerta, l’atenció o els nivells d’activitat motriu i cognitiva. Sovint aquesta millora, alhora, es manifesta en una millora dels resultats acadèmics.

Davant d’aquesta lògica, hi ha qui pensa, d’una manera que sembla coherent: “Si prendre aquesta substància li funciona a alguna gent per estudiar més i millor… potser a mi també, encara que no tingui TDAH?”

La resposta breu és no.

Diferents presentacions del metilfenidat: càpsules i pastilles

El metilfenidat i l’estudi si no tens TDAH

Aquesta lògica, que sembla coherent, parteix d’un error previ; pensar que al sistema nerviós i, en particular, dins el cervell de tothom hi passa el mateix. El mecanisme d’acció d’aquests medicaments afecten la sinapsi, és a dir, el sistema de comunicació entre neurones. A una persona que no mostra cap variació en aquest procés, no li suposarà una millora de la capacitat d’atenció o concentració perquè el cervell no necessita aquest ajustament.

Per tant, no donarà els resultats esperats, si el que s’espera és millorar els resultats acadèmics. És com utilitzar un neoprè d’alta competició per fer quatre llargs a la piscina a l’estiu per refrescar-se: no notaràs cap millora perquè el teu cos no ho necessita.

En conclusió

Consumir un estimulant sense necessitar-lo no et farà més intel·ligent, ni impactarà per si mateix en estudiar millor, ni trauràs millors notes. De la mateixa manera que unes bambes amb placa de carboni d’ultimíssima generació que permet a un atleta córrer una marató en menys de dues hores, no et farà obtenir el mateix resultat, consumir un medicament estimulant pensat per a persones amb TDAH, no transformarà el teu rendiment.

És normal buscar solucions fàcils, però no sempre existeixen. Amb la salut —i amb el cervell— val més no fer experiments.

Fer servir el mateix material que els esportistes d’èlit no et farà córrer a la mateixa velocitat

Existen diferentes opciones para tratar la disfunción eréctil, pero las pastillas para la erección masculina son una de las más utilizadas gracias a sus resultados rápidos y duraderos; en nuestra página encontrarás detalles sobre cómo actúan, cómo tomarlas correctamente y qué precauciones tener en cuenta.

Aquestes dades ens provoquen una pregunta: per què hi ha més dones que homes que prenen psicofàrmacs, amb recepta o sense? No és una pregunta qualsevol; ara com ara és l’única substància en què passa això, i l’única que les dones inicien el consum abans que els homes.

Us avancem que no tenim una resposta senzilla ni definitiva. Però sí que coneixem alguns factors que sabem són importants i que contribueixen a aquest fenomen. Amb les substàncies les coses sempre són més complexes del que semblen.

La medicalització del malestar

En els darrers 10 anys el percentatge de població que consumeix psicofàrmacs no para de créixer. Això s’explica per diferents factors, però un d’ells és que ens trobem en un moment, i una societat, en què s’està medicalitzant els malestars i les emocions vinculades a aquests. És a dir, actualment es consideren patològics estats o situacions que fins al moment es consideraven quotidianes o dins de la “normalitat”, fins al punt de ser tractables amb medicaments.

Per una banda, molts d’aquests malestars es poden relacionar amb situacions concretes com la precarietat laboral, l’estrès o el burn out, les dobles o triples jornades laborals, la falta d’habitatge digne, les violències masclistes, i moltes d’altres.

Però d’altra banda, el diagnòstic se centra en els símptomes de la persona, és a dir, en els malestars i emocions. Així, cada cop es reconeixen amb més facilitat com a malaltia estats emocionals relacionats amb sentir-se malament.

Això entronca amb una tendència històrica de relacionar els malestars emocionals amb emocions que s’han considerat “femenines”, tals com l’angoixa o l’ansietat. Els homes, de manera habitual i apresa, han tendit a expressar menys les emocions, o a fer-ho d’altres maneres a través de l’expressió de ràbia, violència i agressivitat, que no es relacionen amb cap diagnòstic d’aquest tipus i, conseqüentment, no es pensa en un fàrmac per combatre aquesta simptomatologia.

La salut mental en joc

Sembla ser una creença popular, doncs, que les noies tenen més problemes de salut mental. Gairebé com si tinguessin una salut més “dèbil” a aquest respecte. Però això no és cert.

Un fet demostrat és que encara vivim en una societat patriarcal que afecta diferent a homes i dones. I és innegable que les dones i altres identitats dissidents, pateixen una situació de desigualtat envers els homes. I aquí, més enllà del gènere, s’hi poden sumar altres eixos de desigualtat, com ho són la classe social, la racialització, el bagatge migratori…

I una situació de desigualtat és molt probable que comporti un major malestar, i per tant una situació més vulnerable pel que fa a la salut mental. És fàcil comprendre que viure amb condicions de vida més precàries tingui una relació amb situacions de malestars i patiment. A vegades, tant en dones com en homes, el fàrmac pot ser útil, però també ho podria ser la millora de condicions laborals i socials que causen aquest patiment o malestar.

La interseccionalitat té a veure amb tot allò que ens passi, per tant és important conèixer els eixos d’opressió que poden operar sobre les persones

Biaixos de gènere en els diagnòstics

Històricament, el patriarcat també ha condicionat i estructurar la ciència, i ho fa encara a dia d’avui. És un fet que existeix un biaix de gènere en la recerca mèdica: és a dir, s’ha estudiat i s’estudia menys sobre les afeccions de salut en les dones. Durant dècades les dones eren excloses dels estudis clínics (per motius molt diversos), i es donava per fet que estudiant als homes ja era suficient, que s’estudiava un universal que serviria per a ambdós.

Actualment, tot i no ser tant així, continua existint aquest biaix de sexe i gènere que s’expressa de diferents maneres: s’inclouen menys dones que homes als assajos clínics (inclús en l’estudi sobre animals -que hauríem de discutir com són d’ètics- es fan servir més mascles que femelles!), es continua actuant de la mateixa manera sobre dones, homes i persones no binàries davant les mateixes afeccions de salut malgrat saber que poden haver-hi condicionants biològics que interactuen amb la resposta a tal tractament de manera diversa, segueix existint invisibilització o infravaloració de malalties que només o sobretot afecten a les dones, etc.

El biaix de gènere apareix també quan, davant d’una mateixa situació que sí requeriria un abordatge igualitari, es fa un abordatge diferent. Per exemple, quan es tracta d’escoltar i valorar la validesa dels símptomes relatats d’un o una pacient. A vegades, es tendeix a relacionar els patiments d’una dona amb un diagnòstic de salut mental, descartant altres afectacions de salut, mentre que als homes se’ls hi fan proves complementàries, se’ls deriva a més especialistes i no se’ls recepta un fàrmac com a primera opció, amb tanta lleugeresa.

Més psicofàrmacs per a les noies?

Tots aquests factors que hem comentat poden contribuir al fet que es receptin més psicofàrmacs a les noies que als nois en situacions de malestars emocionals, que es diagnostiqui més ràpidament a les noies per qüestions de salut mental i se’ls recepti pautes de medicació (tot i que això no vol dir rebre acompanyament psicològic o psiquiàtric amb la mateixa rapidesa) o també que es sobremediqui a les noies amb més facilitat. Estem parlant especialment de l’ús de benzodiazepines (com el diazepam o l’alprazolam) o inclús d’antidepressius (com la sertralina, la fluoxetina, el citalopram, etc.).

Aquests elements, alhora, poden contribuir al fet que moltes dones i noies normalitzin l’ús dels psicofàrmacs com a un recurs ràpid per a situacions emocionals complexes o malestars mentals que encara no tenen un diagnòstic, fent així, que en prenguin de forma no prescrita, és a dir, sense recepta. Inclús que es recomani o se’n faciliti entre elles, de manera informal i sense pautes, seguiment ni garanties. Potser una tieta, volent ajudar a la seva neboda, li dona unes pastilles que té a la farmaciola i que algun cop li han servit quan té un mal dia.

Els malestars no tenen perquè respondre sempre a un diagnòstic de salut mental i al consum de psicofàrmacs.

I si no són psicofàrmacs, què?

Els psicofàrmacs poden contribuir a sostenir una situació de malestar, a millorar una simptomatologia o a augmentar la qualitat de vida de la persona que els ha de prendre. En molts casos, i també amb relació a diagnòstics complexos de salut mental, els psicofàrmacs poden ser necessaris i inclús imprescindibles.

És important tenir en compte que els psicofàrmacs venen amb efectes secundaris i amb risc de generar dependència. Aquests riscos es poden agreujar quan es prenen sense recepta o fora d’una pauta establerta. I encara es poden agreujar més, si es consumeixen altres substàncies.

També és cert que en alguns casos poden existir, inclús de manera complementària i simultània, alternatives a la medicalització (especialment les situacions de sobremedicalització que comentàvem a dalt): es pot optar per la teràpia psicològica, per construir espais de suport mutu, generar entorns segurs i comunitaris on es pugui afrontar els malestars de manera col·lectiva o aprofitar professionals, adults i recursos que a vegades hi ha al nostre entorn oferint-se per acompanyar-nos.

Cal no perdre de vista que sentir emocions, per complexes i difícils de navegar que siguin, no està malament, i per tant no passa res si es decideix no aplacar aquestes sensacions o aprendre a gestionar-les de diferents maneres, de la mateixa manera que no és dolent afrontar-ho amb estratègies que les “apaguin”. No hi ha d’haver judici ni vergonya en cap de les opcions que triem per a cuidar la nostra salut mental. Però és important tenir la màxima informació possible i un bon acompanyament per a poder prendre les decisions que més ens cuidin.

En resum!

Continua sent important aplicar la perspectiva de gènere en general, i en concret sobre els aspectes que tenen a veure amb la salut mental, i específicament sobre la ciència i la medicina, per acabar amb els biaixos de sexe i gènere i la visió androcèntrica del món.

En general, però especialment si la teva opció passa pels psicofàrmacs, sempre és una bona pensada buscar suport i acompanyament professional i no actuar pel teu compte (automedicar-se pot sovint comportar-nos més complicacions que beneficis). Rodejar-nos de persones amb sensibilitat, coneixement i expertesa pot ajudar a gaudir d’un millor benestar.

I sobretot, no estàs sola, el malestar que vius no és una qüestió individual, totes tenim els nostres malestars i hi ha tot d’elements externs a la individualitat que interactuen i ens travessen.

Sovint, diferenciar drogues de medicaments pot ser complex, i a vegades no té perquè ser necessari. I pel que ens ocupa avui, potser encara és una mica més complex tot plegat. Maneres de definir els psicofàrmacs segurament n’hi ha més d’una, però la manera més senzilla de fer-ho és explicant que són les substàncies (o els fàrmacs) que s’utilitzen pel tractament de les malalties de salut mental i trastorns mentals greus.

De manera habitual, actuen sobre els símptomes , i com que els símptomes poden ser variats, podem agrupar els psicofàrmacs de diferents maneres segons els efectes que produeixen.

Els psicofàrmacs

Antidepressius

Per a què es fan servir?

Els antidepressius són un grup de fàrmacs que s’utilitzen pel tractament de la simptomatologia de trastorns de salut mental molt diversos com l’ansitetat, la depressió, els trastorns de la conducta alimentària, el dolor crònic, la bipolaritat…

Quins són?

N’hi ha de molts tipus diferents segons el sistema d’acció que fan servir. Els que tenen el consum més estès són els que inhibeixen la recaptació de la serotonina, coneguts com a ISRS, com la fluoxetina, la setralina  o l’escitalopram. Per altra banda, d’entre tots els grups, també es podrien destacar els de tercera generació o tricíclics, tot i que el seu ús és molt menor, com la trazodona o l’amitriptilina.

Ansiolítics i hipnòtics

Per a què es fan servir?

Són els psicofàrmacs que més es fan servir, i els més prescrits arreu del món, també a Catalunya. A part de ser ansiolítics, i per tant tractar alguns dels símptomes relacionats amb l’ansiestat i els atacs de pànic, també es fan servir com a hipnòtics (per tractar problemes d’insomni), com a relaxants musculars i anticonvulsius.

Quins són?

Tot i que també hi pot haver diferents tipus, bàsicament i principal ens referim a les benzodiacepines. Les benzodiacepines també és poden dividir en tres subgrups, depenent de la vida mitjana de la substància al cos humà. Llavors, parlem d’acció llarga, intermitja i curta. Algunes de les benzodiacepines més conegudes són el clonazepam, l’alprazolam i el diazepam.

Eutimitzants

Per a què es fan servir?

Els eutimitzants són tots aquells fàrmacs que s’utilitzen per modular i estabilitzar l’estat d’ànim o l’humor. S’usen sobretot en trastorns bipolars, tot i que també es poden fer servir en altres casos com depressions majors o altres trastorns del comportament.

Quins són?

Alhora, igual que les altres famílies, es pot dividir en diferents subgrups, per una banda tenim el liti (que és el principal eutimitzant utilitzat) i per altra banda els fàrmacs anticonvulsius (com el valproat o la oxcarbazepina) i els fàrmacs bloquejadors dels canals del calci (com la nimodipina o el verapamil).

Antipsicòtics

Per a què es fan servir?

Els antipsicòtics s’utilitzen en medicina, especialment per a trastorns de salut mental relacionats amb la psicosi. És a dir, la seva principal acció és reduir deliris i al·lucinacions.

Quins són?

Actualment, existeixen dues famílies: els típics i els atípics. Els típics actuen bloquejant els receptors de la dopamina, i un dels fàrmacs més coneguts és l’haloperidol. Mentre que els atípics actuen sobre altres neurotransmissors com la serotonina o l’adrenalina, i alguns dels més coneguts són l’olanzapina, la quietapina o la paliperidona.

A vegades, ens trobem amb persones que en contextos en què es consumeixen substàncies (alcohol, porros o altres drogues) especialment en espais de festa, però també en altres moments, convida a la resta a fer el mateix. Pot ser que ho faci per compartir el plaer, diversió que pot estar experimentant, o per qualsevol altre motiu.

En aquest moment, cadascú té la possibilitat d’acceptar l’oferta, o de dir que no. I igual que hi ha gent a qui no li costa dir que no, i gent a qui li costa trobar la manera de rebutjar l’oferiment (i que ja en vam parlar fa un temps en aquest article); hi ha gent que accepta amb molta facilitat una resposta negativa, i hi ha qui s’hi resisteix.

Dir que no en algunes situacions pot ser difícil. Però acceptar un no per resposta mai hauria de ser-ho.

Resistència a un no com a resposta

Exacte, hi ha gent que quan pregunta “En vols una mica?” i algú li contesta que “No” no sap acceptar-ho. I sovint el que fan es continuar insistint amb preguntes o frases com: “Segur?”, “Per un cop que ho facis no passa res!”, “Ei! Que jo et convido eh!”, “Per què no? Si l’altre dia vas dir que sí”…

Tot aquest enfilall de preguntes i frases com a resposta per haver rebut un rebuig a la seva oferta sovint les diuen amb sorpresa, insistència i fins i tot indignació. I és que hi ha qui no sap acceptar un no com a resposta. I, per tant, intentarà de totes les maneres que pugui imaginar provocar un canvi en la resposta, provocant que aquest “no” es converteixi en un “sí”, en un “entesos va, un cop i prou” o un “sí, però calla ja!”.

I si em passa a mi?

Doncs si et veus reconegut o reconeguda com una persona que no sap acceptar un no com a resposta, segurament et deus preguntar què pots fer per canviar-ho.

El primer pas ja el tens fet, reconèixer-ho i voler canviar. Els següents passos? Doncs hauràs de reflexionar en quins moments et passa: només quan ofereixes substàncies a la gent del teu voltant, o et passa en altres situacions també? Et passa sempre, o només quan has consumit? Hi ha dies que sí i dies que no? Si és així, hi ha elements en comú que puguin explicar per què et costa acceptar un no per resposta?

I si li passa a algú que conec?

També pot ser que no et reconeguis a tu, però sí que reconeguis algú del teu entorn: una col·lega del grup, la teva parella o un conegut.

En aquest cas, potser també hi pots fer alguna cosa, si et ve de gust. Si és una persona molt propera segurament és una bona pensada trobar un moment de calma, lluny dels efectes del consum de qualsevol substància, per parlar sobre la incomoditat que ens pot provocar la insistència davant d’un no, fer evident (com ja hem comentat al principi de l’article) que el consum de substàncies ha de ser una decisió individual.

I no només parlem de substàncies!

Evidentment, no només parlem de no saber acceptar un no com a resposta quan parlem de substàncies! En qualsevol cas, en qualsevol situació i en qualsevol moment un no és un no, de fet anem més enllà, només un sí, és sí.

Ben sovint durant aquestes nits especials se celebren multitud de festes. Hi ha ajuntaments que organitzen festes populars, entitats que ja és tradició que facin una gran festa oberta a la població, milers de discoteques i sales de festa venen entrades des de setmanes abans… I davant d’aquesta súper oferta sembla que sigui gairebé obligatori sortir, especialment quan ets jove.

És normal que aquestes festes en dates tan assenyalades siguin multitudinàries, i aquest fet, pot provocar que hi hagi gent que es pugui sentir angoixada per diferents motius: sensació de tenir poc espai per moure’s o respirar, sentir que no es pot sortir o que costa sortir d’un espai, sentir-se jutjada per la resta de gent, tenir massa calor a causa de la concentració de persones en espais tancats…

Per tant, tot i que ningú desitja que li passin aquestes situacions quan surt de festa, sigui una nit especial o una nit qualsevol, és possible que un dia o un altre, a nosaltres o algun amic o amiga li pugui passar. Així, que des de La Clara ens proposem reflexionar una mica sobre què fer en aquestes situacions o com intentar evitar-les.

Podem fer alguna cosa per evitar aquestes situacions d’angoixa?

Tot i que és difícil esbrinar per què passen aquestes situacions, sí que hi ha algunes coses que podem intentar fer per procurar evitar que es donin.

Una de les coses que podem fer és sortir per llocs que ja coneguem, així ens evitem sorpreses desagradables amb espais amb temperatures inadequades, espais dels quals no coneixem les dimensions i no controlem entrades i sortides…

Si el consum d’alguna substància creiem que ens pot facilitar la sensació d’angoixa, el millor que podem fer és no consumir-la. O una bona opció també pot ser reduir-ne el consum.

Encara que no acudim a un espai tancat, i per tant quedem a algun carrer, plaça o parc, procurar evitar grans aglomeracions encara que sigui en espais oberts, podem viure d’una manera igual de desagradable la sensació d’estar tancats o sense espai.

Tot i que la festa no sigui a un espai tancat, una gran aglomeració de gent, també ens pot produir sensació d’angoixa.

Què podem fer si algú s’angoixa?

I encara que fem tot el possible per evitar aquestes situacions, pot ser que igualment passin, per tant, també està bé tenir al cap possibles maneres d’afrontar-les:

D’entrada, una bona pensada és comentar-ho amb altres persones del grup, i procurar anar a un espai tranquil, en què no ens sentim rodejades i on corri aire.

Ens pot anar molt bé fer algunes respiracions, això ens tranquil·litzarà i ens pot ajudar a recuperar la sensació que tenim el control.

Sortir de l’aglomeració a fer algunes respiracions pot ajudar a tenir la sensació de tenir el control

Quan en el consum de drogues parlem del context, ens referim bàsicament a la resposta a tres preguntes: on? és a dir a l’espai on es consumeix, amb qui? per tant la companyia que es té al voltant, i quan? en quin moment del dia es prenen drogues.

• Companyia: Per companyia entenem que parlem de tota aquella gent qui hi ha al nostre voltant, amb qui ens trobem al moment de consumir i mentre durin els afectes.
  • No és el mateix el context en el que estàs amb les teves col·legues que amb unes persones desconegudes, o unes que sí que són conegudes però amb qui no confies gaire. Perquè és evident que si t’ho passes bé, segur que pots connectar més o menys amb tothom i t’és igual si són molt col·legues o no; però si vius una mala experiència, sempre valoraràs més estar amb persones que et coneixen bé i en qui confies plenament, que estar rodejada de persones que no saps ben bé qui són.
  • Depèn de amb qui et trobis, podria passar que triïs no consumir drogues i que la companyia t’insisteixi molt per a que tu també consumeixis, amb frases d’aquelles típiques: és un cop a la vida, a la vida s’ha de provar de tot, jo et convido…

• Ambient: L’experiència que pot tenir una persona pot ser molt diferent segons la situació, l’entorn, l’espai, l’atmòsfera en la que s’està.
  • No és el mateix un context festiu que un dia d’apalanque a casa. Els ambients festius solen ser molt estimulants pels sentits (música alta, llums, molta gent…) i pot afectar l’experiència un cop s’ha consumit, o fins i tot portar a consumir més.
  • O si l’entorn és un ambient de confiança, o un espai que ens és totalment desconegut. Conèixer quins recursos tenim a prop, al nostre context, pot ser fonamental si tenim un mal viatge.
  • O la temperatura que hi ha a l’espai. Hi ha algunes drogues que augmenten la temperatura corporal (com l’MDMA), o la baixen (com l’alcohol), i per tant els riscos que existeixen poden variar. Si fa molta calor i consumeixes MDMA, es més fàcil patir un cop de calor, i si fa molt fred (saps aquells bars de gel?) i consumeixes alcohol i no t’abrigues prou, acabaràs tenint més fred, podent patir una hipotèrmia.

Grups de joves en un context de botellot

• Moment del dia: Per moment del dia ens referim a quan es fa el consum, entès com l’hora en el que es fa i que es farà mentre durin els efectes, i aquest context també és rellevant.
  • No és el mateix fer-ho una nit del cap de setmana, que un matí abans d’entrar a classe o a la feina. Consumir qualsevol droga abans d’entrar a classe un dia per fer-se les rises tots i totes sabem que no és una bona pensada.
  • Hi ha qui potser consumeix per aguantar més a la feina, o per rendir més i ser “més productiu”. Però haver de recórrer a les drogues potser no és la millor idea, i depèn de en quins entorns de feina suposen un risc físic. Consumir drogues pot augmentar el risc de tenir un accident.

En resum, tot i que sovint quan es parla de drogues, tant entre col·legues com les expertes (bé sigui a les xerrades que ens han fet d’adolescents a l’institut o quan parlen als mitjans de comunicació) tothom es centra molt en la substància, i a vegades potser pensem en la variable persona, però poques vegades es parla del context. I com acabem de veure també és molt important parlar de l’on, quan i amb qui es consumeixen drogues perquè no només poden modificar l’experiència, sinó que també poden suposar assumir majors riscos o garantir-se un entorn més segur.

Com hem pogut reflexionar al llarg d’aquesta sèrie de tres posts, hi ha multitud de variables que expliquen perquè cada experiència al voltant de les drogues és totalment diferent. I és que qualsevol canvi en una d’elles, farà que les experiències i els riscos que s’assumeixen siguin unes o uns altres. Per tant, hi ha una sèrie d’elements, que hem pogut explicar breument, que si es planifica el consum i es té en consideració, serà més difícil que es tingui una mala experiència: substància, persona i context.

Cartell de “drugs”

I és que ens podem trobar una situació ben curiosa: que dues persones consumeixin exactament la mateixa substància, de la mateixa manera, en la mateixa quantitat i al mateix ritme, i que l’experiència que visquin sigui totalment diferent. I per què pot passar això? Doncs perquè la substància i la forma de consumir-la no ho és tot quan parlem de drogues ni dels efectes que tindrà. Així cal tenir molt en compte algunes particularitats que tenen a veure amb cada persona.

Alguns d’aquests condicionants o característiques individuals que entren en joc quan parlem de persona en el consum de drogues són l’edat, el sexe, afeccions de la salut, pes i alçada, tolerància, experiències prèvies, estat emocional…

• Edat: es tracta d’una de les més rellevants i sovint en la que menys ens agrada aturar-nos a pensar. Si pensem en l’edat com un fet biològic (la maduresa personal i les experiències viscudes poden ser importants, però aquí centrem-nos senzillament en el desenvolupament del cos) podrem adonar-nos que el nostre cos es desenvolupa progressivament amb el pas dels anys i així ho fan tots els òrgans que el componen (per posar un exemple); per tant, a menys edat, menys desenvolupats estan els nostres òrgans -com el cervell, els ronyons o el fetge (tots ells amb un paper importantíssim en el consum de drogues)-. A menys edat doncs, menys preparat està el nostre organisme per a rebre l’impacte de les substàncies de manera que poden variar els efectes i especialment els riscos.

• Pes, alçada, composició corporal: La massa corporal d’una persona també és un element a tenir en compte, i és que de forma general, a més pes, més quantitat es necessita per experimentar els mateixos efectes que una persona de menys pes. Però també dependrà de la massa muscular, del greix corporal, etc.

Il·lustració que representa la diversitat de les persones

• Sexe: Algunes substàncies poden afectar de manera diferent segons alguns elements biològics que s’associen al sexe (que no pas al gènere!) de les persones. Per exemple, alguns estudis semblen indicar que els cossos que la biologia assigna com a dona tenen habitualment més greix corporal o hormonalment metabolitzen algunes substàncies de forma més lenta. Però hem de tenir clar que és gairebé més important l’impacte que té com reacciona la societat a aquests consums segons qui els faci, com ja vam parlar en aquesta publicació.

• Personalitat: Depenent de la personalitat l’experiència pot ser una o una altra, ja que es poden potenciar alguns dels efectes que provoqui una substància específica. Per exemple, si es té una personalitat impulsiva i es consumeix una substància estimulant, l’experiència serà diferent a si no es té una personalitat impulsiva o si es consumeix una substància depressora.

• Afeccions de la salut o malalties: Algunes condicions de salut, poden provocar que els efectes d’algunes drogues variïn entre les persones; tant les més transitòries (com un virus o una infecció) com les de més llarga durada (alguna afectació cardíaca, neuronal -o del cervell-, dels ronyons, etc. poden arribar a ser molt rellevants), tant físiques com les emocionals o mentals. I si tenim en compte l’impacte en tant que riscos, aquests poden augmentar. Un punt i a part són a més les interaccions amb els diferents tipus de medicacions que es puguin estar prenent.

• Estat emocional: En general, consumir drogues quan es passa per un mal moment emocional, no és gaire bona idea. Les emocions, tant positives com negatives, poden veure’s distorsionades i potenciades. I això pot jugar una mala passada. Per tant, l’estat emocional del moment i la salut emocional de la temporada en què estem, és una cosa importantíssima a tenir en compte.

• Tolerància: Entre dues persones que han desenvolupat una tolerància diferent, el nivell d’aquesta que es tingui amb certa substància pot fer que la durada i la potència dels efectes siguin molt diferents. Cal estar alerta, perquè tenir una major tolerància pot derivar en un major consum (ja que es necessita consumir més per a tenir els mateixos efectes), i per tant en majors riscos!

• Experiències prèvies: Si algú ja ha experimentat amb els consums i, per tant, té una expectativa més o menys propera sobre que sent quan consumeix una substància determinada, té més elements per enfrontar el consum. Així la manera com afrontarà de nou l’experiència serà diferent d’una persona que mai ho ha fet i s’enfronta a la incertesa, el nerviosisme o potser fins i tot l’angoixa.

Cartell lluminós amb les lletres “drugs”

En conclusió, més enllà de la informació que puguis tenir sobre una substància, també és molt important que et coneguis a tu com a persona. Allò que ens poden explicar d’altres sobre el que han viscut o com els hi ha afectat les substàncies, pot servir-nos per a fer-nos una primera idea, però mai són garantia de que tindran els mateixos efectes en un mateix o una mateixa.

Com dèiem a més, és important conèixer tots aquests elements perquè les drogues no només afecten diferent a dues persones, sinó que una mateixa persona en dos moments diferents de la seva vida -o en dos dies diferents- tampoc estarà igual; inclús petits canvis en algunes de les variables que hem comentat poden tenir molt d’impacte en l’experiència. Val la pena tenir-ho en compte!

Hi ha un model teòric, conegut pel nom del seu desenvolupador, que ens ajuda a poder definir millor aquests tres factors que cal tenir en compte per analitzar com afectarà a una persona el consum de drogues: el Triangle de Zinberg, també conegut com el triangle de les drogues. Cadascun d’aquests elements no és res més que una categoria àmplia que contempla diferents variables a valorar alhora de comprendre les diferències que es donen en el consum.

El Triangle de Zinberg, doncs, és una manera de poder explicar per què cada experiència al voltant del consum és diferent i, per tant, ens pot ser útil predir alguns dels efectes i reduir els riscos i les conseqüències d’aquest.

Com ja hem dit a l’inici, la substància és un dels elements que cal tenir en consideració, i segurament al que més atenció hi posa la majoria de gent. Algunes de les variables que tenen a veure amb la substància, i que ens són útils en aquesta anàlisi, són la tipologia, la barreja, la manera que es consumeix, la quantitat, el ritme…

• Substància: N’hi ha moltes, però bàsicament les dividim en tres famílies segons els efectes que provoquen: depressores, estimulants i al·lucinògenes. Per tant, no serà el mateix consumir psicofàrmacs, MDMA o bolets.
• Tipologia: En alguns casos, hi ha substàncies que poden tenir diferents característiques amb implicacions diferents. Per exemple, en el cas de l’alcohol, aquest pot ser fermentat (cervesa, vi, sidra, cava…) o destil·lat (rom, ginebra, vodka, whisky…), i la seva concentració d’alcohol és diferent, i per tant, és un element que cal tenir en consideració.
• Barreja: Si es barregen diferents substàncies, els efectes que provoquen es veuran alterats i, per tant, seran diferents. En conseqüència, es té un risc més elevat de tenir una mala experiència o una experiència diferent de la que s’esperava que si no es barregen substàncies.
• Forma de consum: En alguns casos, pot canviar molt l’experiència, ja que diferents formes de consum pot fer que els efectes siguin més potents o s’allarguin més en el temps. Per exemple, no serà el mateix consumir cànnabis fumant-se un porro, que menjant-se un pa de pessic que porta marihuana com a ingredient.
• Quantitat: La dosi que es decideix consumir farà que els efectes siguin més o menys potents, tindran més o menys durada, s’assumiran majors riscos… i no sempre s’experimentarà més plaer.
• Ritme: Normalment, concentrar els consums en poc temps, equival a efectes més potents, per tant qualsevol canvi en aquest factor també és determinant.

Tenint tota aquesta informació, podem entendre, o almenys en part, perquè a vegades una mateixa substància en dos dies diferents podria afectar de manera diferent. I és que qualsevol canvi en una d’aquestes variables que tenen a veure amb la substància pot afectar totalment l’experiència que viurem.

Així en general, una bona pensada és informar-se bé de quins efectes produeix cada substància, quines interaccions es poden donar quan es barreja amb altres substàncies, quines conseqüències hi ha en diferents maneres de consumir-la, començar amb dosis petites per experimentar i respectar el ritme de cadascú, sense deixar-nos influenciar per altres, per jocs o per la dinàmica de l’espai.

Però no tot és la substància, encara ens queden els altres dos factors a tenir en compte, que poden fer que en dos dies diferents, i consumint exactament la mateixa substància, de la mateixa manera, en la mateixa quantitat i al mateix ritme l’experiència sigui molt diferent. En properes publicacions parlarem de la persona, i del context.

Davant d’aquesta situació hi ha qui no li costa gens ni mica poder dir: “No, no en vull, gràcies!”. I hi ha qui potser li costa una mica més i es busca estratègies per dir que no: “No, passo d’això que no sé què és!”, “No, que després em pregunten coses a casa perquè se’m nota i passo”, “No, perquè avui no és un bon dia per fer-ho”, “Necessito un lloc amb més calma per fer-ho”, “Demà tinc un partit/un entrenament/un esdeveniment important i passo de tenir ressaca o bajón”…

Però també hi ha a qui li costa trobar aquestes estratègies per dir que no, o qui acaba cedint perquè, tot i que les té, algú altre no para d’insistir una vegada i una altra. En aquests casos, potser és una bona pensada buscar maneres per a no consumir sense haver de dir que no, ni enfrontar-nos amb qui ens ofereix la substància.

Per exemple, si sempre és la mateixa persona la que ens insisteix: podem intentar evitar-la, o parlar-ne amb el grup d’amistats i tenir una conversa entre totes per evitar que aquestes situacions es repeteixin. O en el moment que els altres comencin a consumir, i per tant s’apropa el moment a que ens ofereixin, si volem estar amb els i els col·legues el que queda de dia, tarda o nit, podem anar a fer un volt i canviar d’aires, evitant així trobar-nos en la situació i tornar al cap de l’estona. I si aquestes estratègies no funcionen, sempre podem canviar d’ambient quan preveiem que això passarà, de grup d’amistats o d’espai on socialitzar.