Així doncs, al principi, quan aquesta frase és certa el consum de nicotina no sembla una necessitat, sembla només un complement per completar una experiència, un extra. El problema és que el pas entre “consumeixo socialment” a “consumeixo perquè ho necessito” gairebé mai és evident. I aquest pas, arriba. Però no hi ha un dia exacte en què algú es desperta pensant: “avui m’he tornat depenent de la nicotina”.

El canvi és molt més subtil, i quan te n’adones, potser ja no fumes o vapeges perquè et vingui de gust, sinó perquè el teu cos i el teu cap han après a necessitar-ho.

Quan la nicotina entra a la rutina

La nicotina genera una dependència física forta, sí. Però això és només una part de l’explicació. El que la fa especialment difícil de deixar és la manera com s’integra dins la vida quotidiana. El cervell sovint associa conductes amb emocions, espais i moments. I així és com moltes persones acaben relacionant la nicotina amb “rutines”: les pauses de classe o a la feina, sortir de festa, l’estrès abans d’un examen, l’avorriment, les converses llargues. Les “vapejades” es converteixen en petits premis (he acabat el treball, he fet aquella tasca…) o les cigarretes en maneres de calcular el temps (faré la pausa quan surti a fumar, trigo el que triga una cigarreta…).

A poc a poc, el consum deixa de ser una decisió i es converteix en una resposta automàtica. Hi ha moments en què ni tan sols hi penses: simplement treus el vàper de la butxaca o encens un cigarret gairebé sense adonar-te’n. És aquí on moltes persones comencen a notar una contradicció estranya: pensen que controlen el consum, però alhora hi ha situacions en què no es plantegen no consumir, sembla impossible.

“Jo controlo”

La majoria part de les vegades la dependència no comença amb una sensació de pèrdua de control, sinó més aviat al contrari: amb una sensació de control. Amb frases com: només faig calades dels altres, només fumo els caps de setmana, si volgués podria deixar-ho… Per tant, aquesta dependència no apareix de cop, sinó lentament.

Potser per això costa tant detectar el moment en què el consum deixa de ser ocasional i passa a ser habitual. És una suma de petits canvis acumulats: començar a portar sempre el vàper o el tabac a sobre, sortir expressament al carrer comprar, notar incomoditat quan passen hores sense consumir o pensar-hi constantment encara que no se’n sigui gaire conscient.

La dependència també es nota quan no consumeixes

Moltes vegades la dependència no es veu tant en la quantitat de nicotina que consumeixes, com en el malestar que apareix quan no pots consumir. Per tant, a vegades no és tan important quant es consumeix, com què passa quan no pots fumar o vapejar.

La nicotina és especialment efectiva creant aquesta sensació de necessitat constant que s’assembla a sentir nervis. No és una grandíssima incomoditat, però sí petites incomoditats repetides, cada certa estona, que empenyen a tornar a consumir. Perquè ningú vol passar-ho malament, estar neguitós/a o sentir ànsies, si es pot evitar. I així és com el consum es manté i, sovint, va augmentant.

Potser no cal preguntar-se si ets “addicte”

La paraula “addicció” sovint pesa massa i s’hi associa un estigma molt gran. Molta gent la relaciona amb situacions extremes o amb imatges molt allunyades de la seva realitat. I això fa que sigui difícil identificar les conductes pròpies com a tals.

Potser hi ha preguntes més útils: quant espai ocupa la nicotina al teu dia? Quantes situacions ja no imagines sense consumir? Quan decideixes tu i quan decideix l’hàbit? Realment consumeixes quan vols o consumeixes quan el cos t’ho demana?

Perquè el canvi important gairebé mai passa de cop. Passa a poc a poc. Calada a calada.

Són el mateix Disney +, TikTok Live i Spotify?

Les plataformes d’streamig o streams es basen en transmetre contingut, particularment audiovisual, que la persona pot reproduir des del seu dispositiu en temps real, sense haver de descarregar-lo i necessitant, en general, una connexió a Internet permanent. Les dues modalitats principals són l’stream on demand o a demanda (de Netflix o Youtube) i el live stream o directe (de TikTok Live o Twitch). L’estrella és el vídeo però també segueixen aquest model plataformes de música, audiollibres o podcasts.

Si bé cada plataforma té continguts propis i estratègies característiques, creant una “marca” o identitat particular, hi ha algunes mecàniques comunes que potser ens són familiars. El carret (o scroll infinit) ens ofereix sempre una altra publicació, un altre vídeo i un altre, per a que no parem mai. I per si en algun moment no tens res a la llista, tens les teves recomanacions personalitzades, curades pels algoritmes als que has anat entrenant amb els teus hàbits de visionat o amb allò que més li interessa a la plataforma que vegis. A més, per a minimitzar les possibilitats de que t’aturis, sempre hi ha activada la reproducció automàtica de contingut. I per últim, les notificacions automàtiques, des de les novetats als recordatoris quan fa molt que no entres.

El què més tenen en comú, com veiem, és que competeixen per la nostra atenció.

Els algoritmes de les plataformes estan dissenyats per matenir-nos el màxim de temps enganxades a la pantalla

Com competeixen per la nostra atenció?

Per a analitzar un tipus de streams específic, agafem l’exemple de les plataformes de pel·lícules i sèries de les més famoses, com per exemple HBO, Netflix o Movistar+. Que, a més, tenen la “dificultat” o el “problema” afegit que han d’aconseguir que la gent pagui de forma recurrent, s’hi subscrigui; és a dir, que cada mes o cada any es pagui una quantitat per accedir només temporalment a aquests continguts, i a vegades, veient anuncis i tot.

Però aquestes plataformes, què ofereixen per a que paguem i ens hi quedem? Com s’ho fan?

El que ens diuen és que les triem per la qualitat o el tipus característics dels seus continguts. És veritat que cadascuna procura especialitzar-se d’alguna manera per a distingir-se de les demés i fer-se amb una “quota de mercat”. Netflix inverteix en fer moltes produccions pròpies i fer “estrenes” freqüentment, a més de tenir un catàleg molt ampli i variat. Disney+ s’especialitza en franquícies molt conegudes i sagues molt famoses, a més d’orientar-se al públic familiar. HBO aposta pel que en diu contingut de qualitat, cercant el prestigi. I altres plataformes tenen un enfocament de televisió més tradicional, com Movistar+, o més cultural i cinèfil, com Filmin.

Netflix, Disney+, TikTok o Spotify competeixen constantment pel temps i l’atenció dels usuaris a través d’algoritmes, notificacions i reproducció automàtica.

També promocionen avantatges tècnics, com el nombre de dispositius des dels que es poden visionar simultàniament, el funcionament particular del seu algoritme de recomanació o les opcions per cercar, fer llistes, valoracions, etc. Fixem-nos que, curiosament, la majoria d’aquestes “avantatges” porten a un major consum.

Però, a part de les anteriors, també fan servir altres estratègies per mantenir-nos enganxades en el dia a dia i el màxim temps possible, i que ens poden passar més desapercebudes: per exemple, promocionar el binge watching (o les maratons de visionat) traient temporades completes de sèries de cop, convertir les “estrenes” en un esdeveniment a través de la creació de hype i la promoció massiva, retirar contingut de forma estratègica i promocionar-ho per a incentivar el fomo, col·laborar amb creadores de contingut específiques que fan promoció, contingut divers o reviews de les series o pel·lícules, o crear una conversa molt intensiva, sobretot a través de les xarxes socials, sobre les darreres novetats per a accelerar el ritme de consum del contingut, ja que la gent no vol rebre spoilers, no es vol quedar “fora” de la tendència o no vol perdre’s les referències.

Això ens impacta d’alguna manera?

De moltes!

Principalment, quan el temps d’una persona és limitat i cada vegada es consumeix més contingut, aquestes activitats desplacen altres activitats d’oci, li roben el temps. I progressivament també d’aquelles que són necessàries, ja sigui dormir, passar temps amb altra gent o estudiar. Aquestes activitats es redueixen i inclús desapareixen o, en el millor dels casos, es fan de forma simultània, com estudiar amb una sèrie de fons, dividint, així, la qualitat de l’atenció. És a dir, pot afectar profundament al nostre benestar.

El binge watching i la reproducció automàtica són algunes de les estratègies que utilitzen les plataformes de streaming per mantenir l’atenció dels usuaris durant més temps.

Però també es important que tinguem en compte que el model de negoci va més enllà de que les persones paguin una subscripció mensual: els diners estan en les nostres dades. No som “els clients” d’un servei, en som la matèria prima. Disney +, HBO i la resta de plataformes són una font constant de dades sobre el nostres hàbits, els nostres interessos o, inclús, les nostres reaccions emocionals. Qualsevol dada és important si es pot monetitzar: què ens pot influir en la nostra presa de decisions, en quins moments som més vulnerables o quines mecàniques poden afectar el què comprem o el què compartim.

Entendre com funcionen aquestes plataformes i amb quins mecanismes exploten les nostres vulnerabilitats, ens pot ajudar a posar-hi mesures. Algunes tan senzilles com desactivar la reproducció automàtica, treure les notificacions o decidir que aquesta setmana, que tinc altres coses importants, no veuré la sèrie de la que tothom parla, perquè, a més, la setmana que ve segur que n’hi ha una altra de nova. O d’altres, potser no tan senzilles, però de les que pas a pas podem anar reprenent el control sobre com triar què vols veure, quan ho vols veure, quant de temps li vols donar i, sobretot, quan vols desconnectar.

Com que ha sigut una situació inesperada, avui no t’havies “preparat” i potser hi ha vàries coses que podrien sortir malament? Et proposem una breu “guia” per tenir en compte i procurar reduir riscos i cuidar-te quan parlem de drogues i sexe de festa.

Abans de sortir: prepara’t

Sí, una festa comença molt abans de sortir. Decidir abans és més fàcil que decidir quan ja estàs a tope. Alguna de les coses a les que li pots donar algunes voltes:

• Saber què consumiràs (i què no): decidir si es consumirà o no és un factor clau. A vegades quan no es té clar, és més probable acabar consumint coses que d’entrada ni t’havies plantejat (i que, per tant, no saps com funcionen).
• Plantejar-se els límits, tant de consum com en el sexe: Més enllà de saber si es consumirà alguna substància o no, també és important plantejar-se els límits, sobre el què, el quan i el com. I amb les pràctiques sexuals el mateix, haver pensat en quins són els teus límits pot proporcionar seguretat.
• Portar barreres per prevenir ITS: Saber si es tindrà sexe o no quan es surt de festa és difícil, però portar sempre barreres per prevenir ITS, és fàcil. Tenir-ne facilitarà que si es dona la situació, en puguem emprar i així en centrem en gaudir i no en patir o evitar pràctiques concretes.
• Fer pactes amb amistats: entre amistats ens cuidem mútuament. Tenir alguns acords amb els amics i amigues ens permetrà cuidar-nos, tenir una major sensació de seguretat i assumir menys riscos. Per exemple un codi que ajudi a “rescatar-nos” d’un babós que ens està donant la nit o saber que estarem alerta de com estan les nostres amistats en cada moment.
• Posar atenció a l’estat emocional: preguntar-te com estàs avui, o com has estat aquesta darrera setmana. No tots els dies estem igual i volem el mateix, hi ha dies que estem més fortes emocionalment, altres que potser ens trobem més vulnerables, vegades en les que estem molt segures, amb més o menys “intenció” d’experimentar i provar coses noves o potser ens ve més de gust fer-nos petons i carícies al llit de tranquis.

Els dental dams són làmines de làtex que actuen com a barrera en el sexe oral i ajuden a reduir el risc d’infeccions de transmissió genital

Durant la festa: mantén el focus

• Ritme de consum: Més enllà dels límits que t’has posat en relació a la quantitat, sempre és important tenir en compte espaiar els consums, evitar barreges, etc.
• Hidratació i descans: Mantenir-se en un bon estat d’hidratació pot ser clau per evitar situacions no desitjades i inclús desagradables més endavant. S’ha de procurar no quedar-se curtes, però tampoc passar-se! I, encara que estiguis de festa, planificar moments de descans també pot significar arribar en millors condicions al final de la nit.
• Revisar el consentiment constantment: Tant si parlem de consumir com si parlem de follar! Hauria de ser un mínim que no calgués repassar, però no està de més recordar que: el consentiment és revisable en cadascuna de les coses que fem, per això: assegurar-nos que aquest consentiment és lliure i desitjat.
• Senyals d’alerta: Estigues vigilant de les senyals del teu cos. Atura’t si notes símptomes que et produeixen malestar, com incomoditat, pressió per fer alguna cosa, sentiment de desrealització (el món exterior se sent irreal, distant, artificial o “com un somni”) o pèrdua de control. Avisa a algú o cerca suport.

El consentiment implica decidir lliurement què volem i què no, en cada moment.

Després: cuidar el “baixón”

• Més hidratació: La hidratació no només és important durant la nit, també després. Sobretot si hem suat més del compte o hem fet esforços físics.
• Més descans: A part de dormir, després de festes molt intenses, cal procurar descansar bé, i deixar que físicament el cos es pugui recuperar.
• Més revisió emocional: A part de físicament, també és recomanable revisar com s’està emocionalment: auto-preguntar-se com ens sentim amb el que ha passat? I, en cas que sentim emocions que no podem descriure o ens generen inquietud, repassar què ha passat en l’abans i el durant de la festa. Identificar-ho o posar-hi nom ens permet buscar solucions, fer aprenentatges i prendre mesures per que no torni a passar, o activar el que creiem que ens funcionarà per navegar aquesta sensació.
• Suport entre iguals: Explicar les coses guais, mola. Però també està guai parlar de les coses que potser no són tan guais. Parlar-ho sense jutjar a les nostres amigues, escoltar i acompanyar.

Després de la festa, el cos i la ment necessiten descans, hidratació i temps per recuperar-se.

Sexe: 4 preguntes clau

Si la relació s’encamina a tenir sexe (en el sentit més ampli del concepte), ens podem fer senzillament 4 preguntes molt concretes per assegurar-nos que ens estem cuidant, tal i com ho faríem si no haguéssim consumit cap substància:

• Ho vull realment o m’estic deixant portar per l’efecte de la substància? Hi ha algunes substàncies que poden generar sensacions de proximitat amb les altres o cert augment de la libido. Aturar-nos un segon a preguntar-nos si realment desitgem el que està passant ens pot evitar situacions incòmodes o malestars més tard.
• Estic en condicions de decidir? Relacionat amb el punt anterior, amb el consum d’algunes substàncies es pot veure compromesa la presa de decisions. Així que ens hem d’assegurar que tant nosaltres com les altres persones implicades en aquesta relació estan en condicions de decidir lliurement.
• Hi ha consentiment clar per totes les parts? Cuidar-nos és imprescindible, però també ho ha de ser cuidar a les altres. Més enllà del bàsic d’assegurar-nos que hi ha consentiment i desig per part de les dues parts (o les que siguin), la comunicació ens permetrà garantir que és una relació plaent per totes.
• Estem tenint en compte els riscos? Estem prenent mesures i fent servir barreres per evitar ITS? Hem acordat, o anem parlant, els límits que posem a les pràctiques, estem posant atenció al que consumim i com ho fem?

En resum!

En la gran majoria de situacions, la gent busca passar-ho bé, gaudir i obtenir plaer quan consumeix substàncies i/o manté relacions sexuals. Però, a vegades, gaudir pot voler dir saber parar, haver-se preparat abans, saber baixar el ritme o poder tenir l’atenció necessària per poder escoltar.

I que important és cuidar-se entre col·legues!

La serotonina

La serotonina té un paper central en aquesta interacció. Es tracta d’un neurotransmissor que es relaciona amb multitud de funcions del nostre cos; des d’influir sobre la son i els estats d’ànim, el benestar i la connexió social fins el funcionament vascular i la secreció d’algunes hormones.

Per un costat, quan una persona consumeix MDMA, aquesta substància fa que s’alliberin grans quantitats de serotonina al cervell. I, per l’altre, pots imaginar que molts antidepressius també actuen sobre aquest mateix neurotransmissor, tot i que, en aquest cas, no alliberen serotonina, sinó que en bloquegen la recaptació.

Petit parèntesi: Què significa alliberar o bloquejar la recaptació? Quan fem servir aquests conceptes, fem referència al procés conegut com a sinapsis, que és la manera en la que “es comuniquen” les neurones. Per fer-ho simple i didàctic:

1. Una neurona emissora allibera neurotransmissors a l’espai que hi ha entre neurones.
2. La neurona que hi ha a “l’altra banda” recapta aquests neurotransmissors.
3. Aquesta mateixa neurona receptora, torna a alliberar el neurotransmissor de tornada a la neurona emissora.
4. La primera neurona, torna a recaptar aquesta serotonina que havia alliberat. Es tracta d’ “omplir les seves reserves” per quan faci falta tornar a alliberar-ne.

De tornada a la interacció entre substàncies i recapitulant, per una banda l’MDMA fa que hi hagi més serotonina al cervell (perquè se n’allibera més) i, per l’altra, els antidepressius en bloquegen la recaptació (per tant, se’n concentra en més quantitat perquè és manté a l’espai de sinapsis i durant més temps).

Aquest fet pot provocar dues situacions a tenir en compte pels riscos que comporten per a la salut.

Serotonina

Síndrome serotoninèrgica

La síndrome serotoninèrgica és el risc més greu de la interacció entre l’MDMA i els antidepressius ja que és potencialment mortal. Bàsicament es pot explicar com un excés de serotonina al cervell que es pot manifestar en símptomes com agitació, nerviosisme, sudoració intensa, tremolors, taquicàrdia, confusió i en casos greus febre alta i convulsions. En cas d’experimentar una situació així cal tenir en compte que és una urgència mèdica i cal atenció sanitària professional el més aviat possible, ja que amb el tractament adequat, el risc mortal disminueix a menys d’1%. No t’ho pensis i truca al 112 immediatament.

Aquesta afecció pot ser causada pel consum de dues, o més, substàncies serotoninèrgiques, com l’MDMA i la majoria d’antidepressius o per, tan sols, una d’ella si se n’ha pres una gran dosi.

Reducció dels efectes desitjats

En altres casos pot passar que els mecanismes que fan que l’MDMA alliberi serotonina estiguin bloquejats per la medicació antidepressiva i per tant, els efectes esperats poden ser molt reduïts o directament nuls.  Entenem que la gent, quan consumeix MDMA, ho fa per a notar uns efectes determinats i, per tant, el major risc d’això és que es torni prendre més èxtasi per intentar obtenir aquests efectes. En aquest cicle, òbviament, també augmenten els riscos, la toxicitat i la possibilitat que el consum pugui derivar en la síndrome serotoninèrgica.

Altres riscos a tenir en compte

Els antidepressius, més enllà del seu nom, es recepten principalment per tractar la depressió moderada o greu, però també l’ansietat i d’altres condicions que hi semblarien menys relacionades, com trastorns de la conducta alimentària, dolor crònic o trastorns obsessiu-compulsius. El seu objectiu principal és establir un determinat equilibri químic cerebral.

Així, més enllà dels riscos habituals pel consum d’MDMA, si estàs en tractament amb antidepressius, significa que estàs cercant un equilibri concret per al teu cervell. Al consumir M pots contribuir a que aquest desequilibri continuï, o inclús es pugui intensificar.

En casos d’ansietat, l’efecte del MDMA pot intensificar aquesta sensació ansiògena i contribuir a un mal viatge o atac d’ansietat. O, en casos d’ànim baix, hem de tenir en compte la ressaca d’aquest tipus de substància (al cap de dos o tres dies es produeix una bajona anímica molt important); que si la sumem a un estat previ ja baix, doncs pot deixar pal’arrastre.

Ens hem referit, sobretot, a alguns dels antidepressius més receptats i de forma general (com per exemple la sertralina, el citalopram, l’escitalopram o la fluoxetina), però cal tenir en compte que, segons cada medicació concreta, es poden donar altres interaccions. El millor serà poder parlar-ne amb el o la professional que t’ha prescrit el consum d’aquests antidepressius.

Reducció de riscos (si tot i així, algú decideix consumir-ne)

Com imaginaràs després del que hem comentat, es tracta d’una combinació que desaconsellem. Estratègies com deixar de consumir un o dos dies l’antidepressiu no serveixen, ja que són fàrmacs que tenen una llarga durada.

Tot i així, aquí et deixem alguns consells que poden reduir el riscos associats al consum d’MDMA:

• No sumis una altra substància a aquesta barreja. Un “com més serem”, no sempre comporta un “més riurem”.
• Evita re dosificar amb més MDMA. A major concentració, més risc. A més, alguns estudis suggereixen que un cop es comença a metabolitzar la substància, la toxicitat d’aquesta fa que sigui més difícil metabolitzar les re dosificacions, augmentant considerablement el potencial risc de síndrome seratoninèrgic.
• És important hidratar-se. Però amb mesura! Ni poc, ni massa. Ni poc perquè amb l’augment de la temperatura corporal i la sudoració es pot produir deshidratació i un desequilibri del sodi que podria comportar problemes greus de salut. Ni massa perquè també es pot produir un desequilibri del nivell de sodi al cos i per tant comportar problemes de salut, igualment.
• És important poder-ho fer amb gent de confiança, per sentir-te segura o segur, poder explicar qualsevol cosa que et passi i sentir-te acompanyada o acompanyat a si les coses no van bé.
• Posa molta atenció i coneix els símptomes d’alerta de la síndrome serotoninèrgica, per a poder reaccionar. Amb aquest article, pretenem ajudar amb això!

En resum, MDMA i antidepressius no és una combinació “neutra”: o bé, no funciona com s’espera o bé, pot ser perillosa.

La majoria d’aquests sistemes s’anomenen simplement BNPL, per les sigles en anglès de Buy Now, Pay Later (Compra ara, paga després) i, com veieu, en el mateix nom ja comença l’estratègia de màrqueting. Són sistemes de pagament que permeten realitzar una compra en el moment, però pagar-la en diverses quotes, fet que retarda una part del pagament. Algunes de les més conegudes són Klarna, Aplazame, PayPal (amb “Paga en 3 terminis”), Scalapay, SeQura, Affirm o Afterpay. Es tracta de serveis que apareixen al moment de pagar una compra, però no són part de l’empresa on estem comprant, són una altra cosa i, en alguns casos, fins i tot tenen app pròpia, similar a una marketplace, com Klarna i Scalapay.

Però per què ens interessa saber com funcionen aquests sistemes a LaClara.info i per què creiem que us pot interessar a vosaltres? Spoiler: perquè formen part d’un conjunt més gran d’estratègies que fan servir les plataformes de compres per a que gastem més (com la gamblificació de les apps) i perquè poden generar-nos problemes.

Com funcionen?

El seu funcionament és aparentment molt senzill: quan compres online (i en alguns casos també de forma presencial), en lloc de pagar-ho tot al moment, pots triar altres maneres.. Pots pagar en 3 o 4 quotes, sense interessos (sistemes com Klarna o Paypal), pagar després de 30 dies o, també, fraccionar el pagament en més mesos, sovint amb interessos (sistemes com Aplazame o SeQura). I tries amb quin servei ho fas, depenent dels que accepti la plataforma.

Llavors s’inicia un procés molt ràpid, on l’empresa BNPL t’aprova en segons, paga al comerç i tu li vas retornant els diners a aquesta, a terminis. Tot i que no ho sembla, es tracta d’un crèdit.

Els avantatges que es promocionen són de comoditat, com que el tràmit és molt ràpid, que es fa tot al mateix portal i no cal anar a l’app del banc o fer servir res més o que no cal tenir una targeta de crèdit tradicional. Però també a nivell econòmic; comprar sense tenir els diners o, si tot va bé, sense interessos. Comences a veure per on poden fallar les coses?

Principalment, funcionen reforçant un mecanisme psicològic molt simple, i és que el cervell, en pensar en la compra, pensa en la quota, no en el preu total, el que coneixem com un biaix cognitiu. És a dir, pensar en “són 9 € i algo al mes”, enlloc de “seran 29,95 € en total”. I, encara que no es disposi d’aquests imports, és fàcil dir-se: segur que el mes que ve puc aconseguir sense problemes aquests 9 €, oi?

El sistema “compra ara, paga després” (BNPL) permet comprar online i pagar en quotes, sovint fent que ens centrem en el cost mensual i no en el preu total.

Com fan els diners?

Una de les preguntes principals és, si no cobren interessos pel crèdit que proporcionen, com fan realment els diners aquests negocis? De nou un spoiler: en essència es tracta d’un sistema que fa diners incentivant-nos a gastar més i més.

Si bé, tenen una manera principal de fer diners, és un model de negoci complex que també diversifica la seva forma d’aconseguir ingressos.

En primer lloc, i com a principal font d’ingressos, aquests sistemes es basen en cobrar comissions als comerços. És a dir, empreses com Klarna, Affirm o Aplazame cobren una comissió a la botiga per cada venda; pot tractar-se d’una tarifa fixa o, la forma més comuna, d’un % del valor de la compra (entre el 2 i el 8% aprox.).

Això, que en un primer moment sembla un avantatge per a les persones compradores (ja que la càrrega recau en el venedor), té dos avantatges molt clars per ell: hi ha més persones que compren i aquestes s’acaben gastant més diners en la seva compra. En definitiva, el comerç paga una mica primer, per vendre més i productes més cars, després.

D’altra banda, hem de tenir en compte que són les plataformes de compra (els venedors) les que fixen els preus; si ja saben que la gent acabarà fraccionant el pagament i que, per tant, elles pagaran una comissió per vendre, ja posen els preus tenint en compte aquest augment que, al final, acaba assumint qui compra.

En segon lloc, també cobren interessos. Si bé les promocions sense aquests solen ser les de quotes curtes, també n’ofereixen de més quotes i durant més temps, aquestes ja sí amb interessos, molt similars a altres crèdits de consum.

Un cop algú entra en el cicle de pagar les compres de forma fraccionada, és habitual que se li vagin acumulant diversos pagaments al mes i, per tant, necessiti fraccionar també els pagaments de futures compres per falta de diners suficients. Els crèdits petits i sense interessos poden portar a necessitar-ne altres amb interessos. Per exemple, si compres un producte per 60 € fraccionat en tres pagaments de 20 € no sembla massa. Però si el següent mes compres una altra cosa també a terminis, en dos mesos pots estar pagant diverses quotes petites alhora. Cap, per si sola, és molt elevada, però sumades ho acaben sent.

En tercer lloc, una font important (no tant per la quantitat de diners que generen, sinó per la pressió que tenen sobre les persones i el cicle del deute) són les comissions per retard. Si es falla en pagar una quota, aquests serveis apliquen penalitzacions fixes i/o interessos en la demora del pagament, a part, també poden bloquejar el compte de la persona o denunciar-la a registres d’impagadors, per a que altres serveis n’estiguin al corrent.

I, en quart lloc, poden fer diners venent les nostres dades (hàbits de compra, preferències, etc.) i, així fer-nos publicitat “personalitzada” segmentant la població en perfils pre-fixats. Per exemple, recomanacions patrocinades i amb descomptes dins la seva pròpia app, com és el cas de Klarna.

Quins problemes poden comportar?

Aquests sistemes, com molts models de negoci darrerament, funcionen fomentant pagaments d’import baix però constants i recurrents. Habitualment, quan es tracta de grans quantitats, hi posem més atenció i estem alerta, però si aquestes són petites, és molt més fàcil que ens despistem i ens acabi generant problemes, a més d’incentivar-nos pràctiques poc saludables.

Més enllà de les comissions per retard i l’acumulació d’interessos que mencionàvem, el risc principal és que acumulem deutes, per diversos productes i en diverses botigues, i entrem en un cicle d’endeutament permanent. El risc més gran sempre és amb qui més fàcil ens ho posa i més invisible fa el procés.

Si bé fraccionar una compra de 50 € pot semblar una bona idea, especialment quan no es tenen els diners, aquests s’hauran de pagar igualment. Fraccionar diferents compres pot portar igualment a haver de pagar imports mensualment i, a més, a continuar pagant-los mesos després d’haver fet la compra, quan ja ni recordem el producte. També a haver de fraccionar de nou les noves compres que vulguem fer, perquè encara estem pagant les antigues.

Com dèiem, a més, aquest sistema pot influir-nos psicològicament en la forma en la que comprem, fomentant, d’aquesta manera, una compra molt més compulsiva, ja que afecta a com prenem decisions al respecte, o més aviat, com en prenem menys i actuem de forma més automàtica i menys conscient.

Si bé sembla molt evident, és importat recordar que el preu dels productes és una barrera per la compra, perquè hem de valorar si tenim els diners, si ens val la pena gastar-los o si ens compensa deixar de fer altres coses per aquest producte, etc.

Quan tenim una percepció esbiaixada del preu, el fet de pagar ens produeix menys impacte i, a més, no som conscients que estem signant un crèdit o adquirint un deute (ja que només prenem un botó). La compra impulsiva es reforça.

Fraccionar pagaments pot semblar assumible, però acumular diverses quotes alhora pot generar deutes importants.

Algunes propostes per no tenir-hi problemes

La millor manera seria no fer servir aquestes plataformes o fer-les servir només de forma puntual. Si bé les trobem a l’hora de comprar productes o objectes d’imports relativament baixos (roba, llibres, accessoris, joieria, etc.), que segurament podríem adquirir d’altres maneres, també es poden fer servir per productes d’un import més elevat (com per exemple, electrònica, videojocs o viatges), fent-nos valorar aquests serveis com una “ajuda”. Sigui com sigui, tinguem en compte algunes recomanacions:

1. Fem-nos algunes preguntes, especialment per compres petites, com: Faria aquesta compra o em valdria la pena, si hagués de pagar-la d’un cop? Quan hagi acabat de pagar-ho, continuaré fent servir aquest objecte i m’haurà compensat? Quan em toqui el segon pagament, me’n penediré?
2. Fem-nos algunes preguntes, també per compres grans, com: podré afrontar els pagaments amb els ingressos que tinc? Si alguna cosa fallés amb aquests ingressos, tinc un pla B realista? Em puc permetre les penalitzacions en cas d’impagament?
3. Assegura’t que entens el funcionament d’aquest servei i el que implica. Quan haig de pagar? Què passa si no pago una quota? Com funciona la penalització? En quin moment passaria a pagar interessos?, etc. Si la informació no està accessible, no és fàcil d’entendre o no l’entens, millor no acceptis el tracte.
4. Valora la necessitat d’immediatesa de la compra. Realment, hi ha molt poques compres que siguin urgents. Sempre serà millor estalviar primer i comprar després, que no comprar primer i haver d’estalviar després, amb més pressió i penalitzacions.
5. Espera per fer la compra amb BNPL, posa el carret en pausa. Deixa passar 24 o 48 hores abans de fer-la efectiva i fes-la només si encara estàs segur o segura.
6. No acumulis fraccionaments o quotes! Com dèiem, el problema no és una quota, és tenir-ne 3, 4 o 5 alhora.
7. Si tens més d’una quota, segueix el rastre: posa’t avisos, fes-te un pla de quotes, etc. Procura no despistar-te i portar-ho al dia!
8. No agafis altres “productes” financers de risc per pagar aquests deutes. Sobretot ves amb compte amb els microcrèdits, els crèdits amb interessos abusius, les targetes revolving o, en resum, la promesa de diners ràpids en poc temps.

D’on surt el mite de tornar a beure?

És una creença popular que apareix a vegades en contextos festius, especialment aquells que duren diversos dies seguits com festivals de música o Festes Majors. Probablement aquesta idea parteix que “una mica més” d’alcohol equilibra algun tipus de desequilibri intern, o simplement que s’ha normalitzat aquest remei com gairebé un ritual.

Però que sigui una creença més o menys repetida o inclús una pràctica habitual per part d’algunes persones, no vol dir immediatament que sigui eficaç.

Per què pot semblar que funciona?

La majoria de les persones quan tenen ressaca (malestar, mal de cap, nàusea, etc.) no tenen ganes de tornar a beure i inclús el seu cos pot reaccionar negativament al consum, agreujant alguns símptomes com la nàusea.

Però d’altra banda, quan algú que té ressaca torna a beure alcohol l’endemà, també passen diferents coses que poden fer que sembli que el remei funcioni. D’entrada, l’acció depressora de l’alcohol pot reduir temporalment, mentre hi hagi alcohol a l’organisme, els símptomes de malestar físic o emocional. A part, l’alcohol pot tornar a activar el sistema de recompensa, amb el consegüent alliberament de dopamina i, per tant, s’obté plaer, que pot contrastar la sensació desagradable de la ressaca.

És a dir, tot i que pugui semblar que funciona, tornar a beure alcohol no et refà de la ressaca: només emmascara els símptomes durant unes hores.

Què està passant realment?

Més enllà d’aquestes sensacions d’alleujament, també passen més coses que són menys evidents però igual d’importants. Per una banda tornes a fer treballar el fetge per metabolitzar el nou alcohol ingerit quan, en molts casos, encara està metabolitzant l’alcohol del dia anterior. En aquest procés es produeix un tòxic, l’acetaldehid (un dels principals causants de la ressaca), que s’acumularà al que ja hi hagi present al cos. Per una altra banda, com que l’alcohol és diürètic (és a dir, que fa que orinem més del compte), augmentarà la deshidratació prèvia, i com que és inflamant, la inflamació produïda pel seu consum també augmentarà.

L’acetaldehid és un compost tòxic que es produeix quan el fetge metabolitza l’alcohol i és un dels principals responsables dels símptomes de la ressaca.

Per tant, amb aquesta informació és fàcil adonar-se que si algú amb ressaca torna a beure afegeix més feina al fetge, castigant-lo més en aquest procés de sobreesforç per metabolitzar un tòxic. A més, allarga i agreuja la deshidratació i provoca més inflamació a l’organisme. És a dir, suposa retardar la recuperació, però que aquesta necessiti de més recursos.

És com intentar amagar la mala olor corporal posant-se desodorant o colònia per no dutxar-se. Tot i que inicialment sembla que el problema desapareix a la llarga la pudor serà pitjor.

El risc de la dependència

Una cosa sobre la que no es reflexiona gaire és quin impacte tenen aquests mites i pràctiques en la relació sostinguda amb l’alcohol.

Utilitzar alcohol per alleujar malestars, encara que en aquest cas sigui la ressaca, pot reforçar un patró de consum com a recurs en situacions complicades o que es volen evitar, facilitant així anar adquirint una relació problemàtica amb el consum d’alcohol. A més, com ja sabem, prendre begudes alcohòliques repetidament augmenta la tolerància a aquesta substància amb el pas del temps, necessitant cada cop, més quantitat per alleugerir el malestar.

I la paradoxa és que es converteix en remei, el mateix que causa el malestar, creant un cicle que es fa difícil de trencar.

Què ajuda realment a superar la ressaca?

Com sabem, el millor i únic remei per a no tenir ressaca és no beure alcohol. Però un cop hi som, algunes de les coses que sí sabem que milloren la ressaca al dia següent són: no tornar a beure alcohol; beure aigua i begudes amb electròlits com begudes isotòniques o sucs de fruita naturals; menjar lleuger per no inflamar més el sistema digestiu; descansar per donar temps de repòs i reparació al cos; i sobretot, deixar passar el temps perquè acabi el procés natural de recuperació i tot torni al seu estat òptim. Un munt d’opcions!

Conclusió: la ressaca es cura bevent?

Tornar a beure no elimina la ressaca: simplement, en alguns casos, pot posposar-la i pot empitjorar-la. La sensació de millora és temporal mentre hi hagi alcohol a la sang i enganyosa perquè la ressaca no ha desaparegut. Escoltar el cos és una forma de reducció de riscos, i la millor estratègia sempre és prevenir els símptomes, no amagar-los.

Definint les coses

Un psicofàrmac és una substància psicoactiva? Què és exactament un psicotròpic i què té a veure amb els psicofàrmacs? Psicotròpics i psicoactius són sinònims?

Les confusions són normals, alguns d’aquest termes s´han emprat com a sinònims i alguns és fan servir preferentment en un àmbit o un altre (com el jurídic o el sanitari). Així que anem a mullar-nos una mica i a proposar-vos unes definicions que ens permetin veure clarament les diferències però també apreciar el fil conductor:

Psicofàrmac: Per psicofàrmac entenem tots aquells fàrmacs que s’utilitzen per tractar trastorns mentals, o la simptomatologia derivada d’aquests. Per exemple, les benzodiazepines.

Psicotròpic: Per psicotròpic entenem totes aquelles substàncies psicoactives que pot tenir i s’utilitza amb una finalitat terapèutica. Per exemple, les benzodiazepines però també l’ayahuasca.

Psicoactiu: Per psicoactiu entenem totes aquelles substàncies que actuen sobre el sistema nerviós central, i per tant poden modificar algunes funcions d’aquest com la conducta, l’estat d’ànim o la percepció. Per exemple, les benzodiazepines i l’ayahuasca, però també el cafè i l’òxid nitròs.

Per tant, psicofàrmac i psicotròpic poden funcionar com a sinònims, tot i que l’imaginari associat als conceptes és diferent. I tots els psicofàrmacs, i per tant tots els psicotròpics, són psicoactius, ja que es defineixen en base a la seva acció.

Però no tots els psicoactius són psicofàrmacs, i exemples en tenim més: l’alcohol, el tabac, el tusi…

El diazepam és una benzodiazepina, un tipus de psicofàrmac que actua sobre el sistema nerviós central i pot tenir efectes sedants i ansiolítics.

I què passa amb el concepte droga?

Si afegim a les definicions el concepte droga, la cosa es fa una mica més complexa.

Totes les drogues són psicoactives? Sí, totes les drogues són psicoactives perquè les drogues, entre altres coses, es caracteritzen per actuar sobre el sistema nerviós.

I totes les substàncies psicoactives són drogues? No, no totes les substàncies psicoactives són drogues, perquè per a que una substància sigui considerada droga, més enllà de ser psicoactiva, ha de complir amb altres requisits com: la potencialitat de desenvolupar dependència (és a dir, que pugui enganxar) o la fiscalització de la substància en qüestió (és a dir, que s’hagi classificat com a tal i s’hagi incorporat a llistes de regulació i control). Per exemple, tot i que tots els psicofàrmacs són psicoactius, no tots generen dependència i per tant risc d’addicció. És a dir, tot i que alguns poden ser considerats com a “drogues”, no tots ho són a partir d’aquesta definició.

Podríem profunditzar més en què vol dir exactament que una substància és una droga, ja que s’entrecreuen diferents aproximacions al concepte que, en alguns casos, poden arribar a ser contradictòries: la jurídica, la social, la farmacològica, la policial… Però potser ho deixem per un altre article, no?

En tot cas, saber de què parlem quan utilitzem un terme o un altre ens facilita la comprensió de la informació que rebem, evitant confusions i per tant malentesos que poden resultar en males experiències.

Diagrama conceptual que mostra la relació entre substàncies psicoactives, psicotròpics, psicofàrmacs i drogues.

Com es tracta de targetetes de colors (en el format físic i també en l’electrònic), algunes molt barates, que són fàcils de comprar i molt ràpides de jugar (uns pocs segons), sembla que són inofensives i no són un joc d’atzar. Però sí que ho són, i justament un que té bastants riscos.

Què són?

Un rasca és el que es coneix com una loteria instantània. És a dir, funciona com una loteria però no.

Les loteries són jocs on s’atorguen premis si els números o signes d’un bitllet, bo o equivalent electrònic que s’ha adquirit coincideixen, totalment o parcialment, amb els resultats d’un sorteig o quelcom similar. Això vol dir que hi ha un sorteig en una data concreta, que pot ser en dies, setmanes o mesos, i tothom espera el resultat.

Però als rasques això és immediat. És a dir, els possibles premis ja estan assignats als bitllets quan es compren. En altres paraules: es compra, es rasca… i al moment ja se sap si s’ha guanyat o no.  Però no hi ha absolutament res que pugui fer la persona per influir en el resultat.

Cada rasca té unes instruccions relativament senzilles. Per exemple, s’han de descobrir símbols iguals, trobar una quantitat concreta de símbols, trobar xifres preestablertes, etc. Si es compleix la combinació o combinacions que indica el bitllet, es guanya el premi que hi surt.

A més, hi ha rasca des d’imports molt baixos i són més barats que d’altres loteries: des de 0,25 € fins a 10 €. Com més alt és el preu del rasca, normalment més gran pot ser el premi i, en alguns casos, poden augmentar les probabilitats de trobar-ne algun.

Per què poden ser una pràctica de risc?

Tots els jocs d’atzar estan dissenyats perquè la persona cregui que té més control o capacitat d’influir en el resultat del qual realment té. Als rasca, aquesta estratègia varia segons el tipus de joc, però en general fan rascar números o símbols de maneres determinades (segons un ordre concret o en relació amb uns nombres concrets) i pot fomentar la sensació que “hi ha estratègia”. Però no n’hi pot haver: el premi ja està assignat i hi és o no hi és. És pur atzar.

Aquests bitllets de loteria instantània a més tenen dissenys molt pensats i cridaners. Combinacions de colors molt vius, símbols i motius ben dissenyats i divertits, missatges com “Guanya fins a 1.000.000 €” o “Premi directe”. És molt probable que, caminant pel carrer, ens hàgim fixat en alguna de les paradetes que en tenen i que, si n’hem vist en línia, ens hagin cridat molt l’atenció. És a dir, tenen una estratègia comercial molt agressiva.

Venda de rasques amb anuncis de grans premis en un quiosc al carrer

Els rasques estan totalment dissenyats perquè t’involucris en el joc i tinguis una experiència molt específica: fàcil, ràpida i estimulant, però no suficient, perquè tinguis ganes de repetir. El fet que sigui instantani fomenta la gratificació immediata, amb el resultat en segons. Que no s’hagi d’invertir gaires diners o esforços ni gaire temps en activar el sistema de recompensa del cervell, pot generar ganes de tornar-ho a provar ràpidament amb molta facilitat: és a dir, faciliten la repetició. Encara més, hi ha persones que quan guanyen algun import al rasca, se’l tornen a gastar en rasques al mateix moment.

Això a més, contribueix al fet que no es tinguin en compte els diners gastats com una pèrdua i que a més no se’n faci cap mena de seguiment. És a dir, perdre 1 o 2 € no sembla greu. La qüestió és que si es fa sovint, la suma pot ser important a final de mes. I s’ha de tenir en compte que la repetició pot portar no només a comprar més bitllets sinó que aquests bitllets cada cop siguin de més diners.

Catàleg en línia de rasques de Loteries de Catalunya classificats per preu des d’1 a 10 euros

Es poden reduir riscos?

Com sabeu, la millor manera de no tenir problemes amb el joc és no jugar. Però si coneixeu algú que està jugant a rasques, aquí teniu algunes idees senzilles:

• Que sigui una pràctica excepcional i no es converteixi en una rutina. Val més que sigui puntual i no un hàbit fix. Però si es converteix en un “ritual” (un dia específic al mes, amb un grup d’amigues en concret…) que es quedi aquí!
• Marca’t un límit de diners (i respecta’l). Decideix abans de jugar quant vols gastar o quant et pots permetre sense que t’afecti a altres despeses (que haurien d’anar sempre primer).
• Evita la repetició. Sigui pel motiu que sigui, no tornis a gastar el que has guanyat ni tampoc intentis “recuperar” el que has perdut.
• Que no sigui un espai d’evasió. No juguis per avorriment o perquè tens mal dia, ja que és més fàcil que es converteixi en un recurs recurrent en aquestes situacions.

Els rasca tenen riscos també perquè semblen inofensius. Que no ens despistin!

Catàleg digital de l’ONCE de rasques amb diferents imports i premis de fins a un milió d’euros

El rang de comestibles és molt ampli, i van des de galetes i pastissos (que són algunes de les formes més conegudes), passant per infusions i begudes, a dolços i llaminadures. En les darreres hi podem trobar caramels, xocolatines, crispetes, piruletes, gominoles, etc. És sobre aquest darrer grup que volem parlar de forma detinguda, ja que tenen algunes característiques específiques que són importants d’analitzar.

Què les caracteritza?

En els darrers 5-10 anys, i sobretot lligat a la legalització del cànnabis al Canadà i algunes parts dels Estats Units, han aparegut més productes en els mercats legals, i sembla que aquest tipus de comestibles comercials han guanyat visibilitat i també certa popularitat.

Entre les “avantatges” que es destaquen és que són formes més discretes i “divertides” de consumir cànnabis. D’una banda, és una forma “fàcil” i dissimulada de prendre THC, sobretot en llocs públics; d’altra banda, cada cop més hi ha persones a qui no els agrada fumar, així que és una forma alternativa de consumir-ho. I com a extra, es tracta de productes que poden tenir, en si mateixos, bon gust.

Es tracta també d’una forma de consumir THC on la durada dels efectes així com el “control” de la gradualitat de la seva aparició, poden ser majors. En els casos que els productes estan clarament etiquetats (sovint aquells que provenen de mercats legals), hi ha indicada la quantitat de cannabinoides que conté cada porció, perquè qui el consumeix tingui més elements per regular l’experiència.

Cabdells de marihuana i llaminadures amb THC com a exemples de diferents formats de consum de cànnabis

Com funcionen?

Quan es pren una substància menjant-la, aquesta funciona d’una forma específica. És a dir, no té gaire a veure fumar cànnabis amb menjar-lo. Quan s’ingereix un comestible, el sistema digestiu l’ha de descompondre, així que els cannabinoides entraran al torrent sanguini a través d’aquest procés digestiu. En aquest format, la manera en la qual el cos metabolitza el THC és diferent de quan ho fa a través dels pulmons i el resultat principal és que els efectes poden ser molt més potents.

Això també vol dir que el temps que triguin a aparèixer els efectes pot variar molt: des del tipus de comestible i la potència de la dosi, a com és el metabolisme de la persona, si hi ha menjar a l’estómac, com s’està de salut, etc.

Tenen riscos específics?

Hi ha riscos que comparteixen amb la resta de comestibles de cànnabis (a més dels que tenen a veure amb el consum de cànnabis en si mateix) i és que la dosi, la potència, etc. del cànnabis o el THC utilitzat és impossible de saber sense fer servir equipament especialitzat, i que a més pot canviar moltíssim entre productes similars o el mateix producte en diferents remeses.

Si bé hi ha, com hem comentat, alguns productes etiquetats que provenen de laboratoris professionalitzats o que procuren proporcionar garanties per a la persona que consumeix, n’hi ha d’altres que provenen de laboratoris que no proporcionen cap informació (o bé la que proporcionen no és fiable) i a més no tenen cap mena de garantia sanitària.

D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que hi ha llaminadures impregnades amb altres cannabinoides, particularment cannabinoides semisintètics, i que aquests es poden comportar de formes diferents i tenen també els seus propis riscos. D’aquests en parlarem en un altre article més endavant.

Pel que fa als riscos específics de les llaminadures de THC, aquests tenen a veure sobretot amb el seu format i presentació, que tenen diferents implicacions:

• Ens poden fer sensació de seguretat. Quan venen envasades de forma professional i imitant les grans marques comercials, correm el risc de confiar-nos molt, ja que associem els productes alimentaris amb productes regulats, supervisats i segurs. Ens pot fer la sensació que tot estarà elaborat de forma controlada, i no té per què ser així.
• Correm el risc de sobre-dosificar-nos. Els comestibles en si mateixos tenen riscos de sobredosificació perquè triguen molt a fer efecte, i les persones tendeixen a menjar més pensant que no “els hi ha pujat”. Però les llaminadures, donat el seu sabor i la forma en què es consumeixen habitualment, poden portar que en prenguem més perquè estan bones, perquè som golafres o perquè ens despistem.
• Semblen inofensius. Els caramels, les gominoles… els associem a consums divertits, recreatius, inofensius, a coses aptes per a criatures… Pot fer la sensació que és una manera més “lleugera”, senzilla o menys compromesa que, per exemple, fumar-se un porro.
• Es poden prendre sense saber què n’estàs prenent. És a dir, seria possible confondre una bossa d’aquestes llaminadures amb unes de corrent, o oferir un d’aquests productes a algú que no s’adoni del que contenen.

I a més, tenen un màrqueting específic i una imatge que fomenta tots aquests riscos. Bosses de colors cridaners, amb dibuixos de semblant infantil, promocions que parlem de com n’és de fàcil i deliciós, etc.

Llaminadures amb Delta-8 THC i CBD amb indicació de mil·ligrams per peça

Es poden reduir els riscos?

• Començar amb poca quantitat i anar a poc a poc. Com dèiem, els comestibles triguen molt a fer efecte, i quan ho fan, aquests poden ser més intensos i durar més que si s’ha fumat o vapejat. Millor començar amb una dosi petita i esperar almenys 1–2 hores abans de prendre’n més.
• Hidratar-se sempre és una bona idea.
• Millor amb la panxa plena i no prendre’ls com si fossin “menjar”. Prendre’n amb l’estómac buit no és una bona idea. Haver menjat abans pot fer que els efectes apareguin de manera més gradual i reduir molèsties.

A més, tenir a mà menjar “normal” per si apareix la gana és una bona idea, per evitar consumir-ne més sense adonar-se’n.

• No barrejar amb alcohol ni amb altres substàncies. La combinació amb l’alcohol pot augmentar el mareig, les nàusees o l’angoixa. I amb altres substàncies, poden donar-se interaccions de risc més alt. Especialment les primeres vegades, millor no barrejar.
• No fer activitats que comportin més riscos. Per exemple conduir; encara que et trobis bé, el temps de reacció i la concentració poden estar alterats durant hores.
• Cura amb com es guarden! Conserver l’etiqueta i tenir-ho clarament identificat és important, i sobretot mantenir-lo fora de l’abast d’altres persones o mascotes.

La millor recomanació per a no tenir problemes pel que fa a aquestes llaminadures sempre serà no prendre’n. Però, sigui com sigui, tingues en compte tota aquesta informació per a prendre les teves decisions.

Com us comentàvem en aquest article, un dels grups de NSP de les que més hem sentit a parlar darrerament són les catinones. Potser per aquest nom genèric us sonen poc, però si diem mefedrona o 3-MMC la cosa canvia.

Què són les catinones?

Les catinones sintètiques són una gamma de substàncies que s’han desenvolupat a partir de o fent servir com a prototip la catinona (o la substància patró Catina), el principal component actiu de les fulles de la planta Khat (Catha edulis), que està controlada internacionalment. Habitualment s’han promocionat com a alternatives ”legals” a l’amfetamina, la MDMA o la cocaïna.

Generalment tenen efectes estimulants, tot i que algunes poden tenir-ne també d’empatògens. És a dir, poden produir estat d’alerta, eufòria, percepció d’augment d’energia i percepció de millora en algunes habilitats socials. D’altra banda, poden produir les taquicàrdies i dolors a la zona toràcica, confusió, fatiga mental, irritabilitat, agressivitat, ansietat i atacs de pànic. Es tracta alhora d’una família de substàncies que, de forma general, produeixen una baixada intensa.

N’hi ha de diferent tipus, depenent de la modificació feta a la estructura de catinona, podent-se separar en quatre subfamílies estructurals diferents. Entre les més conegudes per diferents motius (perquè són més habituals en contextos d’oci, perquè fa més temps que esta sintetitzades, perquè es posen de moda temporalment, perquè es fa servir com a adulterants de drogues més comuns, etc.) hi podem trobar la mefedrona, la 3-MMC, la clefedrona o 4-CMC, la metilona, l’alfa-PVP o la MDPV. Algunes d’aquestes darreres ha protagonitzat titulars molt sensacionalistes els darrers anys i molta desinformació.

D’aquestes, algunes han esdevingut substàncies molt conegudes per dret propi, com és el cas de la mefedrona, la 3-MMC seguint el seu llegat i la metilona.

Mefedrona o 4-MMC

La mefedrona o 4-MMC o 4-metilmetcatinona no és, ni molt menys, una substància nova, ja que es va sintetitzar fa aproximadament un segle. Tampoc és una substància al·legal, ja  que  es va fiscalitzar a Espanya el 2011.

Una de les característiques que es destaquen de la mefedrona respecte a la resta de catinones és que té un efecte molt intens i ràpid i una durada relativament curta dels seus efectes, que combinen l’estimulació i l’efecte empatògen. Però d’altra bada, unes altres característiques molt rellevants són que pot produir un desig intens de seguir consumint (craving) i que té un efecte de baixada molt pronunciat; algunes persones descriuen molt de cansament, desmotivació, depressió, ansietat i insomni, que es poden perllongar durat diversos dies.

Donada la seva “popularitat” i el desconeixement que se’n té, sovint s’ha fet servir el seu nom per vendre d’altres substàncies; es pot tractar tant d’altres catinones com de substàncies ben diferents. Aquest fet sempre és un risc, ja que consumir una substància pensant que és una altra obre la porta a molts malestars i accidents.

3-MMC

L’origen de la 3-MMC està relacionat amb la fiscalització de la mefedrona. Un cop aquesta es va il·legalitzar, es va crear noves substàncies per a “substituir-la” a partir de modificacions químiques de la seva formulació, com la 3-MMC o la 2-MMC, substàncies que mantenen en gran mesura les propietats psicoactives de la mefedrona. Tot i això, està sotmesa a control internacional des del 2022.

La particularitat d’aquesta catinona és que té efectes estimulants però és percebuda com a “més suau” que la mefedrona. Així, amb els anys ha adquirit nom propi en alguns entorns assocats a la festa i al ball.

Metilona

Es tracta de la primera catinona sintètica identificada a Europa, sobre el 2005.  Conjuntament amb la mefedrona i el MDPV va ser una de les primeres catinones en popularitzar-se, sovint sota noms com «sals de bany» o «fertilitzants per a plantes». Va ser fiscalitzada el 2015 i la seva presència en entorns de consum és molt residual actualment.

La particularitat de la metilona és que va aparèixer per imitar els efectes de l’MDMA i per tat hi té una gran similitud estructural. Alhora, la durada dels seus efectes pot ser una mica més llarga que la d’altres catinones.

Tenen riscos específics?

Doncs sí.

Els riscos tenen a veure, per una banda, amb algunes característiques generals de les NSP, i per una altra, amb els d’efectes específics de les substàncies i amb la similitud o diferència que tenen respecte les substàncies que “copien”. Ens centrarem en aquests darrers.

Entre els efectes no desitjats o adversos es poden donar efectes físics com l’acceleració del cor, la pujada de la pressió arterial i, en situacions greus, risc de problemes cardíacs, hipertèrmia i dany muscular. Altres efectes freqüents són l’insomni, la pèrdua de gana, el bruxisme o tensió mandibular i moviments involuntaris dels ulls. També és possible l’ansietat, la paranoia i els atacs de pànic, així com possibles al·lucinacions. En casos de sobredosi o toxicitat poden aparèixer conductes agressives o psicòtiques, sovint afavorides per la manca de son. També es possible l’aparició de la síndrome serotoninèrgica, que és un desequilibri en els nivells de serotonina que pot arribar a ser molt greu.

A més, és habitual un fort desig de tornar a consumir i una baixada intensa posterior, amb cansament, desmotivació, tristesa, ansietat i dificultats per dormir durant diversos dies.

Com dèiem, és important no perdre de vista que són substàncies diferents de les que “copien”, amb les seves especificitats. A vegades les persones les adquireixen prenent de referència la substància més coneguda i això pot induir a falses expectatives o pràctiques de risc. Per exemple si comparem aquelles catinones sintètiques amb perfils més estimulants amb les amfetamines, tenen una petita diferència química, que fa que arribin en menor quantitat al cervell i, a la mateixa dosi que d’anfetamina, produeixin efectes estimulants més suaus. Això pot portar les persones a augmentar la dosi per buscar efectes similars, cosa que incrementa el risc d’efectes adversos al cos.

Algunes recomanacions?

Si algú decidís consumir-ne, tingueu en compte les recomanacions que us donem habitualment per a reduir  els riscos: informeu-vos, analitzeu la substància, comenceu amb una dosi test i no feu barreges!